Continuant la tònica d’aquests darrers anys, el vot d’orientació independentista continua perdent pistonada. En només set anys, l’independentisme ha passat dels 2.179.340 votants el 2017 als 785.111 d’ara, a les darreres eleccions europees. A Catalunya, Junts ha obtingut 430.904 vots, però n’ha perduts 550.453 en comparació amb els darrers comicis europeus. També al Principat, ERC ha tret 354.832 vots i n’ha deixats pel camí 372.832. Sumats uns i altres, fan un total de 923.285 perduts. Cadascun d’ells ha perdut, doncs, més vots que no pas n’ha guanyats. En l’ensorrada en aquestes eleccions al Parlament Europeu, no hi figura la CUP perquè no s’hi ha presentat.
Vist des d’una perspectiva independentista, el panorama és, francament, desolador i molt preocupant des d’un punt de vista democràtic. La primera opció independentista, ben per damunt de la suma de Junts+ERC i amb una CUP desapareguda, ha estat l’abstenció. Fa de mal dir i sap greu, però hi ha hagut més ciutadans partidaris de la independència de Catalunya que s’han quedat a casa i han optat per no votar i deixar d’acudir a les urnes, que no pas els que han continuat confiant en els partits esmentats. La realitat és tan dura que el PP, al Principat, s’ha quedat a només 24.901 vots d’ERC...
Junts era l’única opció nacional que es presentava en solitari, amb candidats valencians i illencs inclosos, però al País Valencià ha passat de 6.951 vots a 2.754 i de 10.663 a les Balears a 2.313. ERC, per la seva banda, que n’havia obtingut 12.364 el 2019 al sud del riu Sénia, ara n’hi ha assolit 8.456 i, a les Illes, ha passat de 20.530 vots a 16.457. Els grups insulars Més per Mallorca, Més per Menorca i Ara Eivissa han concorregut als comicis compartint candidatura amb ERC-Bildu-BNG, tots sota el paraigua estatal comú d’Ara Repúbliques, però no hi ha estat elegit cap candidat insular. La formació valenciana Compromís anava a les eleccions de la mà de Sumar, cosa que si bé li ha comportat l’assoliment d’un escó, no li ha estalviat una destacada contestació interna amb l’acusació de quedar diluïts en una formació estatal.
La situació és ben alarmant, perquè la crisi del vot independentista no és un fet puntual, excepcional, sinó que estem davant d’una dinàmica que sembla no tenir aturador. En aquestes circumstàncies, hom esperaria dels candidats i dirigents de les diferents formacions una reflexió pública i sincera que posés llum, sentit i racionalitat a la foscor política d’ara. Però aquesta no tan sols no ha arribat sinó que, ben contràriament, ha estat substituïda per una autocomplaença irresponsable, per l’expressió pública d’una satisfacció pels resultats obtinguts, manifestada a través d’aplaudiments corals i somriures forçats de mal teatre amateur. Ni una sola paraula, procedent d’enlloc, sobre el perquè de tot plegat, ni un mot que insinuï la possibilitat d’algun hipotètic error propi, potser una estratègia no del tot encertada, qui sap si una política d’aliances erràtica o bé la probable inexistència d’una ruta ben traçada per on discórrer. Res. La culpa sempre és dels altres.
En aquest context, pensar que l’independentisme aparegui als ulls del món com una opció única, unida i identificable és una quimera. En els moments màxims d’efervescència nacional, sempre he cregut que anar als Parlaments no nacionals (Espanya i Unió Europea) era una assignatura que només la podríem aprovar clarament si l’afrontàvem junts, en una llista única, com a minoria nacional en cambres parlamentàries plurinacionals. Una altra cosa són els tres parlaments (Parlament de Catalunya, Parlament Balear i Corts Valencianes) on, mentre la independència no arriba -i ja serà passat festes, al pas que anem- cal gestionar la quotidianitat amb tots els seus problemes i complexitats diverses i, en relació als quals, no existeixen propostes úniques de solució o d’administració.
Una llista única independentista al Parlament de Catalunya, en aquests moments, és impossible i, segurament, potser no és el més desitjable. Una altra cosa seria a les Corts espanyoles i al Parlament Europeu. Perquè, de fet, no és igual defensar la supressió de l’impost de successions que el seu manteniment, limitar el preu del lloguer de l’habitatge a liberalitzar-lo absolutament, adoptar mesures efectives davant el canvi climàtic o gestos purament estètics, tenir una visió nacional del territori a pensar en clau metropolitana barcelonina, defensar l’oficialitat de l’espanyol a la Catalunya independent a reservar aquesta per al català i l’occità d’Aran, prendre partit per Ucraïna o fer-ho per Rússia, sostenir la solució dos pobles dos estats a l’Orient Mitjà que sortir al carrer a solidaritzar-se amb el poble palestí i no dir mai res dels règims dictatorials de l'Iran, l'Aràbia Saudita o el Iemen, etc.
Però, hi ha altres àmbits on és del tot inconcebible que no existeixi una acció unitària bàsica i solidària, que sigui percebuda com a tal pel conjunt de la societat. Per exemple, la unitat antirepressiva, aquella que no fa distinció entre les víctimes de la repressió espanyola i a les quals no pregunta quina ha estat la seva darrera opció electoral. La diversitat d’estratègies antirepressives, d’arguments, de criteris legals, d’advocats, acaba fent bullir l’olla d’un poti-poti extraordinari. Tot plegat per no parlar de l’absència de quatre idees elementals, compartides, que siguin el terreny de joc comú que ens permeti, un dia, de poder guanyar el partit si, de debò, tots portem la samarreta de la mateixa selecció nacional.
El desori pel que fa als pactes polítics per la governança institucional és tan notable que continua desencoratjant, desorientant i desmobilitzant els ciutadans. Figura que les formacions independentistes tenen projectes polítics ben diferents dels partits d’Espanya, de la qual ens volem separar (PSOE, Sumar, Podemos), però hi arriben a acords de gran importància a Madrid i, aquí, hi formen govern en ajuntaments, consells comarcals i diputacions, recolzant-ne l’opció sobre una destacada floritura argumental. Però, en canvi, quan han de pactar Junts, ERC i la CUP entre ells es necessita Déu i ajut perquè els acords arribin i els pactes siguin possibles, ja que són superiors els escrúpols existents entre partits independentistes, els recels, les desconfiances, que entre aquests i partits espanyols contraris tots ells, sense excepció, a la nostra independència.
Per això, quan, excepcionalment, algun fet trenca la dinàmica de dispersió nacional, la notícia és rebuda com un ruixat generós en temps de sequera. Com ha succeït amb l’elecció de Josep Rull com a president del Parlament, un independentista de tota la vida en contrast amb altres nouvinguts en aquest camp, elegit amb el vot dels tres grups independentistes. Com diria Raimon, “per unes quantes hores, ens vàrem sentir lliures”. En realitat, ni que fos per unes quantes hores vam constatar que, enfront dels que en voldrien morts i enterrats, encara érem vius, que existíem i que, quan convenia, encara podíem segar cadenes. I sí, ja sé que una flor no fa estiu, ni dues primavera, i que això ha estat, només, un simple granet de sorra. Però no existiria la magnitud inabastable dels grans deserts sense la suma de milions de granets de sorra. Un procés d’emancipació nacional també és això: la suma de tot de microaccions individuals juntament amb grans decisions col·lectives, però obeint totes a una mateixa lògica nacional i a un idèntic objectiu alliberador. En serem capaços?