El 13 de maig de 1899, a Palma, naixia el cinquè i darrer fill del matrimoni format pel botiguer Francesc de Sales AguilóMartí i Concepció Forteza-Rey Aguiló. Li van posar el nom del pare: Francesc de Sales. Fets els estudis de batxiller a l’Institut Balear, als 17 anys anà a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Ciències Naturals el 1920 i, un any després, es doctorà a Madrid. A la capital catalana coincidí amb el també mallorquí Andreu Crespí Salom, president de l’Associació Catalana d’Estudiants i futur dirigent socialista, amb el qual col·laborà a la Institució Catalana d’Història Natural i junts van prendre consciència de la identitat compartida pel conjunt dels Països Catalans, consciència que serà un dels trets definidors del seu pensament polític i cultural.
Ja a Mallorca, enllestits els estudis superiors, els dos amics van fundar l’escola Cervantes, situada a la Rambla de Palma, de la qual Aguiló fou director fins al 1933 i el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel professor. Aguiló, a qui anomenaven col·loquialment es roig pel color del seu pèl, hi aplicava els criteris pedagògics més renovadors, cosa que feu també a l’Institut de Palma on impartia classes de la seva especialitat. Aquí va conèixer una alumna, Antònia Ferrer Pérez, farmacèutica, amb qui es va casar el 1927 i amb la qual tingué tres fills. Va ser catedràtic de Ciències Naturals a l’Institut d’Inca i el primer director, amb Antoni Mateu com a batlle, el qual serà afusellat el 1927 pels franquistes, junt amb Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Maria Ques.
En el període 1924-1933, va ser membre de la junta directiva de l’emblemàtica Associació per la Cultura de Mallorca (ACM), que tanta importància va tenir en la recuperació de la consciència cultural i cívica de l’època i, fins al 1936, secretari de l’entitat. Col·laborador de la revista La Nostra Terra i dels Quaderns Mensuals de l’ACM, conferenciant habitual sobre temes com ara Ciutadania, Biologia social higiènica o La nova ètica sexual, fou un activista cultural compromès en l’ideal republicà d’una societat culta construïda sobre valors cívics. Membre del Patronat de l’Escola del Treball, impartí classes de llengua catalana, conscient de la importància de l’idioma en la identitat cultural dels pobles: “Cal reconstruir la pàtria. Cal honorar la pàtria, tot honorant-nos nosaltres mateixos, aprenent i usant sempre el mateix idioma”.
El 1930 ingressà al Partit Republicà Federal, al costat d’Emili Darder, Bernat Jofre, Andreu Crespí i Pere Oliver Domenge, i l’any següent es presentà com a candidat a les eleccions municipals i figurà a la balconada de Cort, l’ajuntament palmesà, el 14 d’abril. Nomenat tinent de batlle en el nou context polític, va ser un dels redactors de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears de 1931 i, en ser provat l’Estatut de Catalunya, el 1932, Aguiló i altres mallorquins es desplaçaren a Barcelona per celebrar-ho i pronuncià un discurs abrandat davant el monument a Rafael Casanova. Aquest mateix any va ser un dels promotors del Museu Municipal de Palma i, el 1933, un dels fundadors d’Esquerra Republicana Balear. Destituït del càrrec municipal amb motiu dels Fets d’Octubre de 1934 i restituït un any després, va ser un dels signants de l’històric Manifest del Comitè de relacions entre Catalunya i Mallorca (1933) i de la Resposta al missatge dels catalans (1936). Sempre s’esforçà per incorporar Mallorca a la modernitat científica, cultural i cívica.
L’esclat de la guerra civil el sorprengué a Barcelona, on sostingué ERB, que presidí, i creà la revista Mallorca Nova, en nom de la qual s’entrevistà amb el president Companys amb qui brindà per “la reintegració de la Mallorca nova després d’alliberada Catalunya”. Es reuní també amb el president de la República Manuel Azaña i visità combatents i refugiats mallorquins. Alhora, continuà a Barcelona la seva tasca docent a l'Institut Balmes i el Salmerón, així com a l’Escola d’Enginyers Agrònoms. Acabada la guerra, el febrer de 1939 passà la frontera i fou internat al camp de concentració d’Argelers (Rosselló). Tres mesos després, l’autoritat franquista el donava de baixa de l’escalafó professional i, aquell octubre, el Jutjat de Responsabilitats Polítiques de Palma el citava a declarar com a antic dirigent d’una entitat (ERB), situada llavorsfora de la llei.
Acabada ja l’experiència horrible de la presó a cel obert i en les condicions pitjors, Aguiló s’establí al poble occità de Maurç, mentre assistia a classes a Tolosa. Finalment, el maig de 1940, partí cap a la República Dominicana des del port de Le Havre a bord del vaixell Delassalle, on també viatjaven altres refugiats com el comunista Pere Ardiaca i l’anarcosindicalista Eusebi Carbó. El 16 de maig el vaixell arribava a la ciutat litoral de Puerto Plata, ja en territori dominicà. En viatges anteriors, hi havien arribat també altres compatriotes com Agustí Bartra, Anna Murià, Teresa Pàmies, Ignasi Ferretjans i Pere Canals. A la capital, Aguiló pogué fer de professor de ciències i aviat rebé l’encàrrec d’elaborar els programes oficials de la seva especialitat per a l’ensenyament primari i secundari del país d’acollida. El seu biògraf, Mateu Morro, recorda que sovintejava el restaurant Hollywood, on treballava un cambrer de nom Vicenç Riera Llorca.
La República Dominicana, com per a la majoria d’exiliats, fou per a Aguiló una estació d’enllaç cap a altres destinacions. En el seu cas, cap a Colòmbia, on s’establí l’octubre de 1940 i fins a la seva mort. Primer treballà a l’Institut Espanyol de Bogotà i el 1941, al Col·legi Nacional de Chiquinquirá i al Centre d'Estudis Contemporanis Caldas, que dirigí. Hi coincidí amb l’olotí Joan de Garganta, ex cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat. Tres anys després tornà a la capital colombiana, on impartí classes en distints departaments universitaris. I hi obrí la llibreria Île de France, expressió del seu interès per la cultura i la llengua francesa, de la qual també feu de professor. Allà continuà l’amistat amb el llibreter català exiliat Ramon Vinyes, “el sabio catalán” de qui parla García Márquez.
A Bogotà es convertí en la peça indispensable de qualsevol engranatge que tingués a veure amb el país deixat enrere i la seva cultura. Incorporat al grup Comunitat Catalana de Colòmbia, el 1945 va ser, com a secretari de la comissió organitzadora, l’artífex dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a la capital colombiana, on, l’any següent, creava el Patronat de Cultura Catalana, del qual fou secretari. Datava sempre els seus escrits amb l’expressió “Fora Mallorca”, palesant així el seu lligam inesborrable amb la terra, i col·laborà a la premsa catalana de l’exili, defensant un futur compartit entre Catalunya, les Balears i el País Valencià, com en l’article a Quaderns de l’exili titulat “Projecte d’unitat nacional”. Edità opuscles a la memòria del president Companys i sobre escriptors com Miquel dels Sants Oliver, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, “català de Mallorca”, Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar i Maria-Antònia Salvà, pronuncià conferències sobre cultura catalana, en traduí alguns poetes a l’espanyol i fou ell qui posà en contacte Joan Fuster amb l’exili català republicà i les seves publicacions.
Morí la matinada del 20 de gener de 1956 i la mort el sorprengué amb un llibre a la mà. Quan Francesc de B. Moll intentà publicar-ne l’esquela que n’havia de fer conèixer la defunció, la censura ho impedí. Han hagut de passar molts anys perquè, lentament, noms com Francesc de S. Aguiló comencin a sortir de la fosca i se’n reconegui la vigència del pensament, tant de temps després. Al cap i a la fi, com ell mateix va dir: “La victòria és mantenir vives les idees”. Un carrer amb el seu nom, a Palma, fa de testimoni de la lluita contra l’oblit.
Per a saber-ne més: La memòria esborrada. Francesc de Sales Aguiló (1899-1956), Mateu Morro, Illa edicions, Palma, 2022.