Quan anem amb cotxe per un indret determinat i engeguem la ràdio, anar bellugant el dial per canviar d’emissores és un gest força usual, sobretot si ens movem per on no ho fem cada dia. És la millor oportunitat de conèixer, directament, la fesomia precisa dels indrets per on passem, la cultura del lloc, els gustos musicals, el tipus de programes, l’estil dels locutors, etc. Però una ràdio és també, i sobretot, un retrat del país per on ens movem perquè és el paisatge a les ones. I aquesta foto de la realitat social que la ràdio expressa ve determinada, fonamentalment, per tres elements: l’idioma emprat regularment per l’emissora per adreçar-se als oients, els referents geogràfics, culturals i polítics que utilitza habitualment i la llengua de les peces musicals dels diferents estils.
Fer l’exercici del canvi de dial, de Perpinyà a Alacant i de Lleida a Palma, ens fa veure fins a quin punt l’hegemonia de la llengua i els referents espanyols és aclaparadora, mentre la francesa ho és al nord de les Alberes. Fins i tot en programes i ràdios que figura que emeten en la llengua del país, els referents espanyols són constants i el recurs a paraules, expressions, citacions literals i refranys en aquesta llengua, també, fins al punt que costa Déu i ajut de trobar algun espai íntegrament en català, sense contaminació referencial ni idiomàtica de cap tipus. Inconscientment, o potser no, no són pocs els mitjans de comunicació que amb la seva deixadesa i sense cap consciència lingüística contribueixen, de manera decisiva, a presentar com un fet normal l’ús de l’espanyol a casa nostra.
Les emissores de caràcter públic vinculades d’alguna manera als governs autònoms, allà on n’hi ha, emeten íntegrament en la llengua del país o, en alguns casos, de forma majoritària. És el cas de la Ràdio Nacional d’Andorra, les emissores lligades a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, À Punt i IB3. La llengua habitual és la catalana, però la música hi sona en aquest idioma i en d’altres, en una programació que podríem qualificar d’internacional. La nostra llengua sempre hi és a les cançons d’estils variats, però no és l’única que hi trobem present.
Un altre àmbit radiofònic molt interessant són les emissores municipals, en les quals, en general, el català hi senyoreja, ja sigui com a idioma habitual de la programació, ja com a llengua d’ús majoritari. Aquí trobem un ampli ventall de modalitats pel que fa a l’ús de l’idioma en la locució, els referents socioculturals utilitzats habitualment i la llengua de les cançons que programen. Des de l’exclusivitat del català o la seva presència majoritària, fins a la cohabitació amb l’espanyol i l’anglès, sobretot i, de manera particular, amb el primer. També cal parlar, clar, de les emissores privades d’àmbit estatal que tenen a la seva programació espais en català i que hi fan sonar música en aquest idioma, tot això aquí, no pas en la programació d’abast estatal. Per exemple, Els Ports Ràdio -integrada a la cadena SER- i SER Maestrat.
Hi ha moments que, moure’t pel dial, no et produeix l’efecte de trobar-te en un lloc gaire diferent de Valladolid, Quintanilla de Onésimo o Madrigal de las Altas Torres. Això no obstant, en aquesta Gàl·lia radiofònica, ocupada referencialment i en procés d’assimilació cultural i lingüística, sort en tenim dels nostres particulars Astèrix que, al nord i al sud, terra endins i mar enllà, resisteixen amb tanta heroïcitat com normalitat. Em refereixo a les emissores municipals o bé privades que, malgrat totes les pressions ambientals (comercials, publicitàries, legals, polítiques, etc.) emeten íntegrament en llengua catalana i és aquest l’idioma que hi utilitzen per fer-hi sonar la totalitat o la majoria de les cançons que difonen.
Tenint en compte sempre la gradació i diversitat pel que fa a l’ús del català, més enllà de la locució, i sense cap ànim d’exhaustivitat, cal tenir en compte emissores comercials com ara Flaixbac, RAC1 i RAC105, a les quals podríem aplicar les consideracions referencials i la pluralitat de llengües musicals a què abans al·ludia. Però, al seu costat, en trobem d’altres on el català campa amb exclusivitat i normalitat i, en alguns casos, amb una clara dimensió de militància lingüística i cultural.
El 28 de maig de 1981, des d’un pis particular a l’emblemàtic barri de Sant Jaume de Perpinyà, naixia Ràdio Arrels de la mà de Pere Manzanares. Començaven així les emissions en llengua catalana, pensades per a normalitzar l’ús de la llengua en l’àmbit radiofònic a Catalunya Nord i contribuir a augmentar la valoració positiva de l’idioma entre els seus habitants. Des d’Escaldes-Engordany (Andorra), Viquiràdio es presenta com una emissora “100 per 100 en català”, com és el cas de Ràdio Far (Menorca), Ona Mediterrània (Mallorca) o Ràdio Illa (Formentera). Al País Valencià cal tenir presents, entre altres, Ràdio Klara (València), Ràdio Cocentaina-La veu del Comtat o Comboi, nascuda fa pocs mesos per a difondre la música en la nostra llengua, amb un “esperit divulgador i inclusiu” i un “tarannà alegre i acollidor”.
Però, aquests darrers temps, si hi ha una emissora, al Principat, que ha excel·lit en el seu combat quotidià per actuar com a emissora normal d’un país normal, és Ràdio Vilablareix. Amb un grapat de col·laboradors i una programació ben variada, es presenta com la que ofereix “la millor música en català” i aspira, sense complexos de cap mena, a ser vista com la ràdio cultural dels Països Catalans. Un equip jove, amb un marc referencial ben clar, els objectius precisos i una tenacitat persistent, tanta com la difusió que en fa a les xarxes Dídac Romagosa, incansablement, li han donat una projecció inusitada per a una ràdio d’un poble de 3.500 habitants, a menys de 5 quilòmetres de Girona. Ara mateix, a l’ordinador, en sento la música de tots els estils i èpoques, recordo velles tonades, en descobreixo de noves i en vaig escoltant la locució. I també imagino com seria viure en uns Països Catalans nacionalment no alienats, culturalment no assimilats i lingüísticament no substituïts i Ràdio Vilablareix ajuda a fer-me realitat el somni.