Amb aquest mateix títol i un llarg subtítol (Aventures i desventures dels catalanoparlants nascuts a l’estranger), acaba d’aparèixer un llibre de Nexum edicions, amb pròleg de Quim Torra i epíleg de Lluís Llach. Es tracta de 31 històries de persones residents al nostre país que expliquen el procés d’incorporació a la comunitat lingüística catalana, les dificultats trobades i les motivacions que els han permès de convertir-se en uns més entre nosaltres. N’hi ha 12 d’originàries de països llatinoamericans, 12 d’Europa, 4 d’Àsia, 2 de l’Àfrica i 1 d’Oceania.
L’ànima del llibre i del moviment que, amb el mateix nom, s’ha creat a les xarxes socials és Rosario Palomino, “catalana nascuda al Perú”, tal com ella mateixa es defineix. En el padrinatge de l’obra, però, l’acompanyen l’actor Toni Albà, l’actriu Carme Sansa i l’escriptor Mathew Tree, tots els quals reflexionen sobre l’objecte central de l’obra: la cursa d’obstacles en què sovint es converteix la decisió de ser correspostes en llengua catalana les persones no catalanoparlants d’origen que han fet, però, el pas de voler incorporar també aquesta llengua com a pròpia.
El president francès François Mitterrand, un personatge que, dit sigui de passada, no he pogut sofrir mai, va afirmar que “el futur de la llengua francesa només depèn dels francesos”. Vist així, la frase sembla una obvietat de tan simple i lògica com és, malgrat que, en el dia a dia, hi ha també tot de factors que incideixen en les pràctiques lingüístiques dels parlants. Mitterrand ja es preocupava pel futur d’una llengua com la francesa que, dècades enrere, era parlada als cinc continents i era coneguda per les elits socials i culturals d’arreu, alhora que era i és llengua dominant encara en molts territoris.
Si les llengües dominants pateixen pel seu futur, més ho deuen haver de fer, doncs, les llengües dominades, els idiomes que, fonamentalment per motius de caràcter polític, no s’han pogut desenvolupar plenament en tots els àmbits i per a tots els usos i funcions, en el seu propi territori. Són molts els factors que acaben explicant els processos d’alienació nacional, assimilació cultural i, finalment, substitució lingüística. Pel que fa als Països Catalans, Joan Fuster va referir-se a “l’obsequiosa predisposició indígena” a l’hora de definir com explicar, per exemple, l’hàbit de tants catalanoparlants que renuncien a emprar el català amb interlocutors que no han començat la conversa en aquesta llengua, que tenen un aspecte físic o estètic que no els fa pensar que siguin autòctons o bé que parlen català amb una fonètica singular.
Una primera i absurda justificació assegura que això es fa per educació i amabilitat amb l’interlocutor. Curiosa afirmació que comportaria que sempre que nosaltres ens adrecéssim en català a algú, fora d’aquí, l’altre interlocutor, si fos ben educat, ens hauria de correspondre en la nostra llengua. A la pràctica, pensant-se fer un favor a l’altre, en realitat se li causa un perjudici enorme, ja que si sempre se li canvia de llengua, mai no sentirà el català, ni tindrà possibilitats de llançar-se a dir-hi les primeres paraules i, en conseqüència, no en podrà millorar l’ús perquè no tindrà ocasions de fer-lo servir.
Per més que es faci de manera inconscient, no parlar català amb un altre interlocutor és un acte del tot discriminatori,una manera de deixar-li clar que no és dels nostres, que no mereix ser tractat en igualtat de condicions que la resta de catalans i que, per tant, mai no formarà part, plenament i amb normalitat, de la nostra societat. Un immigrant equatorià a Madrid serà sempre un immigrant. Costa tant d’entendre que, aquí, en canvi, si parla la llengua d’aquí ja forma part del nostre paisatge i ens el mirem amb uns altres ulls?
L’interlocutor vingut de fora que s’interessa pel català pot arribar a pensar que si li neguem de tenir una conversa en aquesta llengua deu ser perquè creiem que no està capacitat intel·lectualment per entendre-la o, encara pitjor, que no hi té dret. I pot arribar a la conclusió que el català és un idioma que només serveix perquè el parlin els que ja el parlen, però no pas perquè l’arribin a emprar parlants nous. En el fons, una llengua d’ús domèstic, casolana, només per als de la tribu, tal com volien Primo de Rivera i el general Franco, una llengua que no serveix per a parlar amb tothom, de qualsevol tema i tant se val el lloc.
Si quan entrem en un bar o un altre comerç, o bé rebem la visita d’un tècnic o un repartidor no li parlem en català,només perquè és àrab, negre, asiàtic o llatinoamericà, contribuïm a fer inútil la nostra llengua i a ajudar-la a morir una mica cada dia. A més, sense adonar-nos-en, potser estem fent també un gest de racisme lingüístic inconscient. Els enviem el missatge que ells no tenen dret a ser tractats en la nostra llengua, ells que, en la majoria dels casos, parlen uns quants idiomes, els propis del seu país d’origen, més la llengua dels colonitzadors. Què els hauria d’impedir, doncs, de poder parlar també català?
La millor educació, l’amabilitat més gran, el favor més útil consisteix a tractar tothom sense diferències d’origen, edat, professió o classe social, en català. És una manera inclusiva de dir a qui ve de fora que el tractem com si fos de dintre, perquè, si ha vingut aquí a viure, és per quedar-s’hi, no per a ser tractat amb una discriminació negativa constant. Si no ho fem així, li diem que no és ni serà mai com nosaltres, li recordem permanentment que és de fora i per això ens hi adrecem en una llengua que no és la pròpia d’aquí. Li alcem una barrera insalvable entre ell i nosaltres. Fins quan?
Exercir una discriminació positiva cap a una llengua que cada dia en pateix de negatives en tots els àmbits implica fer-la servir, sempre i amb tothom. És afirmar, usant-la, que ens en sentim orgullosos, perquè és la dels nostres avantpassats, forjada al llarg d’una història mil·lenària, o bé que és l’idioma de la terra que ens ha acollit, a nosaltres o als nostres pares o avis. Un gest lingüístic d’afirmació i d’agraïment, una manera de dir que quan parlem en català parlem per a tothom sense distinció i no tan sols per a uns quants, per a tota la societat i no per a una part d’aquesta.
Siguem, doncs, ben educats i amables: parlem en català. Deixem enrere qualsevol actitud lingüística susceptible de ser entesa com a discriminatòria, racista o classista i parlem català. No canviem de llengua davant de ningú. Perquè en cap país del món ningú no ho fa amb la seva pròpia llengua, en el seu territori.