Va ser ella mateixa qui, després de la nostra trobada inoblidable a Santiago de Xile, el gener de 1991, em va enviar en uns fulls de paper primíssims, escrits a mà amb una lletra clara i neta, els aspectes que considerava més destacats de la seva vida. El paper ha anat esgrogueint-se i la lletra ha començat a esborrar-se, cosa que no ha passat amb el record d’aquella tarda ja llunyana, compartida també amb el seu marit, Pere Aznar, diputat de l’independentista Partit Català Proletari i president del CADCI el 6 d’octubre de 1934, de qui ja vam parlar el gener passat. Dolors Piera i Llobera va néixer, el 21 de juliol de 1910, a Puigverd d’Agramunt (Urgell), llavors un poblet de 471 habitants, d’on la família era originària i on es trobaven de vacances, tal com expliquen Cèlia Cañellas i Rosa Toran en l’excel·lent biografia que van fer-ne. El pare era mestre a Santa Maria de Meià, a la Noguera, que el 1926 s’integrà al municipi de Vilanova de Meià. Aquí van néixer dos altres germans, Ramona i Sebastià, futur dirigent del PSUC, brutalment torturat per la policia franquista fins al punt de desfigurar-li la mandíbula. A casa es vivia un ambient catalanista i republicà i, com tants altres infants, la Dolors esperava l’arribada puntual del Patufet, al qual la família estava subscrita, mentre el pare procurava estar al dia no sols de les innovacions en matèria pedagògica, sinó també de les condicions de vida de les famílies dels seus alumnes, atesos els problemes existents a la Catalunya rural i el llast del caciquisme. Amb deu anys, Dolors Piera va anar a viure amb tota la família a Baldomà, el mateix any que el poble era annexat a Artesa de Segre. Josep, el quart germà, ja hi va néixer.
De ben joveneta, la Dolors va sentir l’atracció per la professió de mestra, convençuda de la funció emancipadora de l’educació i la cultura, en línia amb el que representava el ministre d’Instrucció Pública de la República, Marcel·lí Domingo, que tants mestres entusiasmà i que ella mateixa concretarà tres mesos abans de l’inici de la guerra del 1936: “La infància representa el demà i nosaltres tenim un deure sagrat de contribuir al progrés incontenible de la humanitat”. És per això que va estudiar magisteri a l’Escola Normal de Lleida (1924-1928). En aquesta etapa, en plena dictadura de Primo de Rivera, el pare va patir represàlies per cantar cançons catalanes amb els alumnes, mentre ella s’unia al grup de mestres Batec en la seva tasca de dinamització cultural i cívica per Ponent, alhora que s’apassionava amb la revolució pedagògica encapçalada pel pedagog francès Célestin Freinet. El 1928 entrà de mestra agregada en una escola municipal del carrer Xuclà, 13, a tocar de la Rambla barcelonina. Tenia només 18 anys. El 1929 va fer d’auxiliar gratuïta en una escola de Lleida i, l’any següent, tornava a la docència a Barcelona, a Sant Andreu. La seva estada a la capital, aquells anys li permeté de conèixer personalment noms destacats del moviment feminista de l’època, com Carme Karr, Anna Murià o Clara Campoamor. El primer any del règim republicà i la Generalitat restablerta, treballà de mestra interina a Bell-lloc d’Urgell i, un any després, feu les pràctiques a Balaguer, on va conèixer Teresa Pàmies, futura companya de lluites polítiques i qui ensenyà a Piera el cant de La Internacional.
Molt influïda per les germanes Pepita i Elisa Uriz, professores navarreses a la Normal lleidatana i dirigents de la Federació de Treballadors d’Ensenyament (FETE-UGT), s’afilià també a aquest sindicat del qual fou secretària general de Barcelona, el 1935. El 1934 aconseguí la plaça definitiva a l’escola graduada de Vilafranca del Penedès, on s’establirà, s’hi casà pel civil amb el mestre Ramon Costa-Jou i convertí l’escola en tot un referent, de manera que el seu prestigi com a docent innovadora ja era un fet. El seu curs publicà Garba, un quinzenari escolar, amb altres mestres aplicà a la comarca l’experiència lleidatana de Batec i casa seva acollí el butlletí Colaboración. Al Penedès començà també la seva implicació política de manera ja oberta i pública. S’integrà al Comitè d’Ajut als presos, després del 6 d’octubre, i, com a membre de Pro Infància Obrera, a la comissió que acollí fills d’obrers asturians que havien estat represaliats i aviat va ser amonestada durant el bienni negre. El 1935, amb alguns antics membre del Bloc Obrer i Camperol, com Víctor Colomer, de Corbins (Segrià), s’incorporà a la Federació catalana del PSOE, amb l’objectiu de catalanitzar-ne partit, objectius i l’estructura sindical propera, mitjançant la revista en català Iskra. Piera, llavors, ja havia assumit com a propis els plantejaments marxistes i es convertí en la secretària del Front d’Esquerres al Penedès, el 1936.
El juliol d’aquell any s’incorporà al nou Partit Socialista Unificat de Catalunya i, davant l’aixecament militar, anà a la seu del PSUC i se’n tornà a Vilafranca amb una vintena de fusells Winchester, mentre, poc després, el marit sortia cap al front de guerra i començava així un distanciament personal inevitable. La vàlua política i la capacitat de lideratge de Dolors Piera van ser detectats d’immediat per l’hongarès Erno Gerö, Pedro, el delegat de la Internacional Comunista al PSUC, el qual la convencé de fer-se’n càrrec de la secretaria femenina i així passà també a membre del comitè central i del comitè executiu de la nova formació unificada del qual només formaven part una quinzena de dirigents i on ella era l’única dona. Fou la figura femenina més important del PSUC els anys de guerra i, com a tal, participà en un míting amb Joan Comorera, Rafael Vidiella i Antoni Sesé, l’abril de 1937, per presentar l’anomenat Pla de la Victòria. Al PSUC va conèixer Pere Aznar, un dels noms més destacats d’aquest partit durant la guerra, el qual va esdevenir la seva parella oficial i el pare de les dues filles, nascudes ja a la post-guerra. El lleidatà Víctor Colomer, també company de partit, la va reclamar a Barcelona per fer-li costat en les seves responsabilitats de conseller de Cultura municipal. La seva projecció publica no feu més que anar creixent i la seva presència es feu habitual en mítings i conferències, amb el seu accent lleidatà característic. Ja a la capital, s’instal·là en un pis de l’edifici de La Pedrera, confiscat pel seu partit, i on vivien també alguns dels màxims dirigents com Joan Comorera.
Durant el Primer Congrés Nacional de la Dona, que va tenir lloc el novembre de 1937 al Palau de la Música de Barcelona, va néixer la Unió de Dones de Catalunya (UDC), amb Dolors Piera com a secretària general i una de les figures clau de la nova plataforma. Poc després apareixia la revista Companya, òrgan de la UDC, de la qual Piera fou redactora. La plataforma femenina acollia, bàsicament, les dones d’ERC, del PSUC i d’Estat Català, i el 1938 arribà als 30 mil membres. El fet de ser reconeguda com a entitat independent pel Comitè Mundial de Dones Antifeixistes provocà tot de recels amb els comunistes espanyols i el grup de Mujeres Antifascistas promogut per la Pasionaria. Els plantejaments sobiranistes de Piera xocaven amb Dolores Ibarruri, però aquesta li tingué sempre un respecte i una consideració enormes fins a la seva mort, com li tingué Palmiro Togliatti. Piera organitzà les Conferències Nacionals de Dones del PSUC i promogué assemblees d’informació femenines arreu del territori. El 24 de juliol de 1937 va prendre part a la I Conferència Nacional del PSUC i hi presentà l’informe “L’aportació femenina en la guerra de la Independència”, intervenint al costat dels màxims dirigents, com el mateix Comorera, davant els nombrosos assistents.
Quedaven enrere les responsabilitats com a vice-directora de l’Institut Pedagogium de Barcelona, membre directiva de la Cooperativa Freinet i inspectora de primer ensenyament, ja que la situació creada pel conflicte bèl·lic només li deixava marge per al compromís sindical i polític, on sobresortí com la dirigent femenina més destacada del seu partit. El 1937, a París, formà part de la delegació que volia pressionar el primer ministre socialista Léon Blum perquè no establís acords comercials amb els franquistes. El 1938 feu la seva intervenció en català a la trobada multitudinària del Comitè Mundial de Dones Antifeixistes, celebrat a Marsella. I, a Brussel·les, participà també en el Congrés Mundial de Dones Socialistes. També utilitzà el català per adreçar-se als soldats catalans a la regió andalusa de l’Alpujarra i a la inauguració del Casal Català de Madrid.
Mentrestant, el 26 d’octubre de 1937 s’havia incorporat com a consellera municipal al consistori barceloní i fou la primera dona a ocupar aquest càrrec, on desplegà una activitat intensíssima fins a l’ocupació de la ciutat pels franquistes, el gener de 1939. Adscrita a la Comissió de Cultura, de seguida hagué de fer front a la problemàtica dels refugiats procedents de diferents punts de l’Estat, fugitius de l’avenç franquista, i dels fills dels combatents barcelonins enviats al front de guerra. Abocada a l’Ajut Infantil a la Rereguarda, organitzà menjadors escolars per satisfer necessitats bàsiques cada cop més creixents, sense oblidar la seva preocupació per l’escola, a partir de la revista Escola Proletària, de la qual serà cap de redacció, mentre escrivia també a Treball. Quan els franquistes entraren a Barcelona el 26 de gener de 1939, Dolors Piera i Pere Aznar foren dels darrers a abandonar la capital catalana, quan les tanquetes de les tropes feixistes italianes ja avançaven passeig de Gràcia avall.
Passada la frontera, després de Perpinyà i Tolosa, s’establí a París, on participà en l’històric ple del comitè central del PSUC conegut com Ple d’Anvers, no reconegut per la Internacional Comunista, i on Piera sortí elegida membre suplent de l’executiva, novament l’única dona. Amb Aznar enviat a Xile pel partit, ella passà a la clandestinitat en ple trasbals de la II Guerra Mundial i patí tres mesos de presó a Fresnes, a 15 km de París. Finalment, embarcà cap a la República Dominicana, on feu classes particulars, fins que el març de 1940 pogué reunir-se amb el seu marit a Xile. Allà fundaren l’associació Amics de Catalunya i la revista Retorn, on signava els articles amb el pseudònim “Nuri de Meià”. Comunista i catalanista, l’accelerada supeditació del PSUC al PCE i al PCUS incrementà la seva actitud crítica que es confirmà amb la trobada tinguda a Xile amb S. Carrillo i P. Aznar. Quan ens vam veure amb la parella a Xile, 50 anys després, reproduïren fil per randa la conversa tibant d’aquella nit. Presidenta de la secció femenina del grup xilè Front Nacional Català de Lluita, la tardor de 1944 es donaven de baixa del PSUC i ingressaven al Partit Socialista Català, fundat a Mèxic, “per la causa de Catalunya i el socialisme”.
Dolors Piera va ser secretària de la comissió femenina d’Assistència Social del Centre Català de Santiago i tornà a fer de mestra. Primer amb classes particulars, després com a subdirectora del col·legi hebreu experimental Balik i, finalment, com a directora de l’escola Andersen fundada per ella. La parella Piera-Aznar va tenir dues filles a Xile: Núria Llibertat i Roser Catalònia. El 1965, només durant unes hores, Dolors Piera va poder passejar per la Rambla barcelonina, i el 1977 tornà de nou al país i participà en la gran manifestació de l’11 de setembre d’aquell any. Morí als 91 anys a Santiago, el 19 de gener de 2002, i les seves cendres reposen entre els rosers del jardí particular d’una de les filles. Tres anys abans, també a Santiago, havia mort Pere Aznar. La Universitat de Lleida acull avui el Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones, una escola pública i un carrer a Vilafranca del Penedès, un carrer a Preixens, una plaça al barri lleidatà de Balàfia i una altra al Poble Nou duen també el seu nom.
Per a saber-ne més: Dolors Piera. Mestra, política i exiliada, Cèlia Cañellas i Rosa Toran Ajuntament de Barcelona. Institut d’Educació. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2007.