El 14 d’agost de 1907, naixia a Roses Pere Aznar i Seseres, fill de Vicent Aznar Grau, mecànic valencià establert a l’Alt Empordà probablement per les obres del port, el qual s’hi casà amb la rosinca Francesca Seseras i Coll. El fill, Pere, ja a Barcelona, als 14 anys entrà a treballar com a dependent als Magatzems de Roba Santa Eulàlia del Pla de la Boqueria i, als 16, s’afilià al Centre Autonomista del Comerç i de la Indústria (CADCI). Als 21 anys ingressà al Partit Comunista Català (PCC), marxista i autodeterminista, encapçalat per Jordi Arquer, i als 23 va prendre part en la constitució del Sindicat Mercantil creat el 2 d’octubre de 1930 i en fou membre de la junta directiva.
En fusionar-se el PCC amb la Federació Comunista Catalano-Balear, el 1930, per constituir el Bloc Obrer i Camperol (BOC), un petit grup del PCC, contrari a la unificació i encapçalat per Aznar, s’integrà a Estat Català, que, el gener de 1932, s’escindí d’ERC, on s’havia adscrit, per crear Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra. El 9 d’octubre de 1932 intervingué en la constitució d’Estat Català-Partit Proletari, partit independentista i obrerista, i, el 1933, organitzà, amb Jordi Arquer del BOC i també independentista, el corrent Minoria d’Oposició Mercantil a l’interior del CADCI, en contraposició a la línia de la direcció del sindicat, molt influïda per les posicions del partit governamental, ERC.
Aquell juny, el corrent d’oposició guanyava la direcció de la potent secció d’Organització i Treball del sindicat i, el dilluns 13 de novembre, vora 100.000 assalariats duien a terme la primera vaga general de la seva història, que, durant quatre dies, afectà Barcelona, Badalona, Cornellà, Lleida, Sabadell i Terrassa. Un cop acabada, els treballadors mercantils havien aconseguit la setmana de 45 hores, fer festa els diumenges, posar fi a l’internat (viure dins el lloc de treball i dormir damunt dels taulells), un projecte de subsidi familiar i una clàusula que impedia la repressió posterior als treballadors que tornaven a la feina després de fer vaga.
El gener de 1934 fundà el Partit Català Proletari (PCP), marxista i independentista, juntament amb Jaume Compte, a qui succeí en el lideratge del partit després de la seva mort i fou cap de redacció del seu òrgan, L’Insurgent. El PCP defensava “l’Estat Català Independent dintre de la Comunitat Internacional dels Estats Obrers”. El 17 d’agost d’aquell any, l’assemblea del CADCI n’escollí president Jaume Cardús i Reig, pertanyent al corrent d’oposició creat per Aznar. El 4 d’octubre s’organitzava un comitè revolucionari al capdavant del qual, com a secretari general, figurava Aznar, comitè que de seguida feu circular fulls volants reclamant la proclamació de la República Catalana. L’endemà, el comitè executiu del PCP, els membres del qual es definien com a “separatistes revolucionaris”, acordava de traslladar-se al CADCI, en previsió dels esdeveniments que s’acostaven, amb el poc armament que havien pogut reunir: 17 fusells Winchester, 25 pistoles i prop de 500 cartutxos de munició.
El 6 d’octubre de 1934, vora una quarantena de persones de diferents organitzacions obreres i polítiques s’atrinxeraren al local de la Rambla de Santa Mònica, on trobaren la mort Manuel Gonzàlez Alba, Jaume Compte i Amadeu Bardina, defensant la proclamació de l’Estat català feta pel president Lluís Companys, tot lluitant contra el destacament de l’exèrcit espanyol de les Drassanes, que, a dos quarts d’onze de la nit, havia dut a terme el primer atac militar. Aznar en comandà la resistència i cap a les cinc de la matinada, un cop exhaurida tota la munició i després de fer front a l’ofensiva de l’exèrcit durant sis hores i mitja, n’ordenà l’evacuació de l’edifici. La resistència protagonitzada al CADCI convertí aquells fets i els seus màrtirs en veritables icones de la memòria nacional antifeixista, en la seva doble dimensió nacional i social, sense haver passat “per la vergonya del drap blanc”, és a dir, la rendició, en paraules de L’Insurgent.
El gener de 1935, Aznar impulsà la publicació clandestina Catalunya Insurgent i, el 30 de gener de 1936, escrivia l’article “La Catalunya oprimida i explotada en peu per la llibertat i el treball”, a L’Insurgent: “l’alliberació total de Catalunya i del proletariat no pot esdevenir-se sols i exclusivament per mitjà del Parlament (...) cal completar aquesta actuació amb altres activitats i complementar-les. Lluita en el Parlament i lluita també de les grans masses a fora del Parlament”. Màxim dirigent del CADCI en la clandestinitat, en fou escollit president el 26 de febrer de 1936, el mateix any que, en nom del PCP, formà part de la candidatura del Front d’Esquerres de Catalunya i, a les eleccions del 16 de febrer, fou escollit diputat al parlament espanyol per la circumscripció de Barcelona-ciutat, on obtingué 256.880 vots. Dos dies després, el 18 de febrer, encapçalava el grup de membres del CADCI que n’aconseguien d’obrir el local, encara en mans de les forces de seguretat des d’octubre del 1934.
El 3 d’abril va prometre el càrrec de diputat al Congrés, on consta com a periodista de professió. Membre de la Comissió Organitzadora de l'Olimpíada Popular que havia de celebrar-se a Barcelona el juliol de 1936 i que tenia el Secretariat instal·lat a l’estatge del CADCI, Aznar conduí el PCP a integrar-se amb altres grups marxistes catalans en el nou Partit Socialista Unificatde Catalunya (PSUC), el juliol de 1936, i hi ocupà els càrrecs de secretari sindical, secretari político-militar i membre dels comitès executiu i central. Des d’aquestes responsabilitats, va dirigir l’escola política de formació dels militants i quadres del PSU que es preparaven per a esdevenir comissaris de l’exèrcit popular.
Formà part de la presidència efectiva de la I Conferència Nacional del PSUC, iniciada a Barcelona el 24 de juliol de 1937, en la qual fou un dels quinze membres escollits per formar part del comitè executiu del partit i, fins i tot, a finals de 1938 es pensà en ell com a substitut de Joan Comorera a la secretaria general, possibilitat que, paradoxalment, tenia el suport del dirigent comunista italià Palmiro Togliatti, de Stoyan Mínev “Stepànov”, dirigent de la Komintern, de Pere Ardiaca i de la direcció del PCE encapçalada per Dolores Ibárruri, Pasionaria, a més de Josep Marlès, que havia participat en els fets de Prats de Molló. Aquell any, amb Josep Moix com a ministre de Treball de la República, fou nomenat director general de Treball i Assistència Social i el gener de 1939, quan tot era ja perdut, s’integrà al batalló de metralladores que havia organitzat el seu partit.
Acabada la guerra a Catalunya, passà a França, mentre el 17 de febrer les forces ocupants iniciaven l’escorcoll de l’estatge social del CADCI, que, inicialment, esdevenia quarter general de la Falange a Barcelona. Aznar emprengué el camí de l’exili i el juny de 1939 arribà a Xile juntament amb el seu antic company del PCP Artur Cussó. Hi fundà l’entitat cívico-cultural Amics de Catalunya, presidida per Rogeli Amor, de la qual fou secretari. Tenia un centenar d’adherits i compartien la seu amb l’associació Hungría Libre, al carrer Compañía, 1460.
És en aquest estatge on Pablo Neruda estrenà el seu poema dedicat al president Companys i en feu la primera lectura pública. El 7 de novembre de 1943 l’entitat participà en el festival commemoratiu del 25è aniversari de la fundació de l'URSS. Aznar hi dirigí el periòdic mensual Retorn, editat a la impremta del Partit Comunista de Xile, on emprava el pseudònim de “Pere Roig”. Progressivament distanciat del PSUC, en fou separat del comitè central, com Pere Ardiaca, però per motius diferents, i del comitè executiu, i, finalment, expulsat del partit el setembre de 1944. Poc abans, a Xile, s’havia enfrontat amb Santiago Carrillo defensant el caràcter nacional del PSUC davant del PCE.
.jpg)
Credencial de diputat al Congrés de la República de Pere Aznar Foto: Cedida per Carod Rovira
L’allunyament del partit que havia contribuït a crear el juliol de 1936 es devia a la creixent dependència del PSU del PCE i a les intromissions constants del partit espanyol en la dinàmica del partit català. A finals de 1944 s’afilià al nou Partit Socialista Català (PSC), fundat a Mèxic el 19 de juliol de 1941, nom nou adoptat pel Moviment Social d’Emancipació Catalana, independentista i defensor del marc nacional de Països Catalans, integrat bàsicament per antics militants del PSU. Pertanyien al PSC, a més d’Aznar, antics membres de l’executiu del PSU, com Dolors Piera, Víctor Colomer, Miquel Serra Pàmies, Jordi Benejam o del comitè central, com Miquel Ferrer, secretari general de la UGT. Aznar anà abandonant tota vinculació orgànica i política i col·laborà amb el Centre Català de Santiago de Xile, juntament amb la seva muller, Dolors Piera, antiga membre del comitè executiu del PSU, amb qui tingué dues filles: Núria Llibertat i Roser Catalònia.
En recordo la parella Aznar-Piera, el gener de 1991, caminant a poc a poc per l’avinguda de Suècia de la capital xilena, fins a arribar al Centre Català on els esperava i on vam parlar, llargament. De lluny, em demanà, amb un somriure amable, “No sou espanyol, oi?”. Després de la meva resposta negativa vam esplaiar-nos en una conversa apassionant i encara ara tinc present la narració trepidant de la nit del 6 d’octubre, quan “amb tovalloles intentava frenar, inútilment, el brollador incessant de sang de les ferides en els cossos dels companys Compte i l’Alba”. En una carta datada el 7 de febrer següent es referia a “les aspiracions de Catalunya en la lluita per la seva independència”, content de veure que el combat continuava en mans d’altres generacions. El matrimoni vivia al carrer Francisco Bilbao 3441, Departament 703 de Santiago de Xile, ciutat on va morir el 14 de juliol de 1999, als 91 anys. El 1977 havia estat nomenat president d’honor del CADCI.