El que serà l’editor en català més notable de l’exili republicà, Bartomeu Costa-Amic, va néixer el 5 d’agost de 1911 a Centelles, un poble que, llavors, escassament superava els 2.000 habitants. El pare, el químic eivissenc Bartomeu Costa Ferrer, hi tenia una farmàcia, ja que la família de la mare, Josepa Amich Corominas, en provenia. És en aquest municipi d’Osona on va fer els estudis primaris i, quan la família es traslladà a la capital, estudià a l’Escola Superior d’Intendents Mercantils i, com tants joves de la seva generació, es formà també a l’Ateneu Polytechnicum, creat per professors destituïts de l’Escola Industrial el 1924, amb noms destacats com els socialistes Rafael Campalans i Estanislau Ruiz Ponsetí. Ja en el període republicà, es llicencià en administració pública a l’Escola de Funcionaris de la Generalitat, pensant en una futura especialització professional en aquest àmbit. Però el futur li havia preparat altres escenaris del tot inesperats i una vida ben atzarosa.
Catalanista i socialista, contrari al comunisme estalinista, després del pas breu per ERC milità al Bloc Obrer i Camperol i, més endavant, al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Amb l’esclat de la guerra fou ferit en l’assalt a la caserna de les Drassanes, a Barcelona. Costa-Amic es plantejà el segrest de Carmen Polo, muller del general Franco, i de la vídua del general Mola al balneari de Biarritz, on estiuejaven, amb la intenció d’intercanviar-les per Joaquim Maurín, el diputat i líder del POUM empresonat pels franquistes, però n’abandonà la idea per les dificultats del projecte. El novembre de 1936 formà part, com a suposat secretari de l’equip de beisbol barceloní México, d’una delegació que viatjà a Mèxic per obtenir el suport econòmic i armamentista d’aquest país a la República Espanyola i intervingué amb aquest objectiu al congrés de diputats mexicà. Però ell portava, a més, l’encàrrec del conseller Andreu Nin d’aconseguir del president Lázaro Cárdenas l’acolliment com a asilats polítics de Lev Trotsky i la muller, Natalia Sedova, llavors a Noruega, cosa que es feu efectiva el 7 de febrer de 1937. Un català, doncs, en facilità la residència com a refugiat, un altre català, Ramon Mercader, assassinà el dissident rus, mentre el metge de capçalera d’aquest, el també català Wenceslau Dutrem, feia, inútilment, els impossibles per salvar-lo. Ja de tornada, Costa-Amic va fer escala a Nova York, on el febrer de 1937 participà en actes polítics a favor de la causa republicana.
Els Fets de Maig de 1937, amb la consegüent repressió interior contra el POUM, el forcen a l’exili en territori francès des d’on coordinà l’ajut al seu partit. Sembla que l’any següent tornà clandestinament a Barcelona, però un cop acabada la guerra, passà pels camps de concentració rossellonesos d’Argelers i Sant Cebrià i pel camp occità de Vernet d’Arieja. El 19 de juny de 1940, surt del port de Bordeus a bord del vaixell francès Cuba, per instal·lar-se, finalment, a Mèxic, on arribà el 26 de juliol següent. Després d’una etapa curta a San Andrés Tuxtla, s’establí a la Ciutat de Mèxic i es decantà, professionalment, pel sector editorial, del qual tenia un cert coneixement, tant per la seva participació en la revista Nostre Ideal (1923-1937), butlletí de l’Agrupació Cultural Francesc Aragó de Barcelona que s’editava al Clot, com pel fet que el seu oncle, Josep Costa Ferrer, Picarol, havia dibuixat per a publicacions com L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, entre altres. Lluny, doncs, de l’administració pública per a la qual s’havia format, s’abocà a la tasca editorial amb l’objectiu de facilitar l’accés a la lectura al màxim possible de ciutadans, per a “posar el llibre a l'abast de l'home comú”.
El 1940, amb el seu amic i correligionari valencià Julià Gómez, Gorkin, entre altres, fundà Ediciones Libres i, també amb Gorkin i els germans Kluger, refugiats jueus d’origen polonès, Publicaciones Panamericanas. Dos anys després, Ediciones Quetzal, des d’on promogué la cultura francesa. I, el 1944, publicà vuit títols de literatura infantil a les Ediciones Cervantes, creades per ell, el mateix any que aconsegueix un èxit editorial i polític amb l’obra España frente a Cataluña, d’A. Sieberer. Un any abans, s’havia establert pel seu compte com a editor-impressor amb el segell editorial que duia el seu nom, B. Costa-Amic, des d’on desenvolupà una tasca ingent i positiva al servei del món cultural mexicà i també català. La seva producció global com a editor voreja els dos mil títols, majoritàriament si bé no exclusivament d’autors mexicans, si bé publicà també El señor presidente (1946) del guatemaltenc Miguel Ángel Asturias, Premi Nobel de Literatura 21 anys després. També va promoure una cinquantena de títols en català, cosa que el converteix en l’editor català més important de l’exili. I casa seva era una extensió de la seva passió pel món editorial, atapeïda de llibres, revistes, manuscrits, fotografies, originals de projectes futurs i objectes diversos.
Quan va saber que els franquistes havien fet algunes grans foguerades per cremar-hi llibres en català, aconseguí de la Biblioteca del Congrés de Washington cinc microfilms amb textos essencials de la literatura catalana i els edità: La conquesta de Mallorca de Jaume I, El somni de Bernat Metge, Poesies d’Ausiàs March, Regiment de la cosa pública de Francesc Eiximenis i Llibre d’Amic i amat de Ramon Llull. Creà la Biblioteca Catalana i la primera obra publicada va ser la reedició d’El comte Arnau de Josep M. de Sagarra. L’any 1946, la seva parada, a la Feria del Libro, lluïa un gran rètol amb la inscripció “Catalunya”. Un dels que s’hi acostaren a interessar-se pels llibres i revistes que hi exhibia era el president mexicà M. Ávila Camacho, el qual, sentides les explicacions de Costa-Amic sobre la resistència cultural i nacional catalana al franquisme, va subscriure’s a les publicacions de la Biblioteca Catalana, com feu també el ministre d’Educació que l’acompanyava, O. Véjar Vázquez. El 1947 creà, encara, un nou segell editorial: Ediciones del Caribe. Havent-se fet un nom en el món de l’edició mexicà, va ser cridat pel president de Guatemala, Juan-José Arévalo, per instal·lar-se en aquell país per tal d’organitzar-hi l’editorial del ministeri d’Educació Pública i va estar-s’hi de 1947 fins a 1954. Hi creà la Biblioteca de Cultura Popular. Tornat a Mèxic, el 1954 va prendre part en la fundació de l’editorial Libro Mex Editores i Editores Unidos Mexicanos, amb el català Fidel Miró i el canadenc Frank de Andrea.
Dels seus tallers sortien llibres d’altres editorials i textos d’orígens i finalitats diverses, des del Butlletí de l’Orfeó Català de Mèxic, entitat on ocupà importants càrrecs directius, fins als 40.000 exemplars del manifest de la vaga general cubana contra el dictador F. Batista, el 1958, camuflat com a publicació religiosa, o una operació semblant contra el dictador dominicà Trujillo, passant per la revista Senyera de la Casa Regional Valenciana. Promogué o participà de forma destacada en campanyes a favor de l’amnistia o de la llengua catalana i, amb motiu dels 50 anys de l’aparició de La nacionalitat Catalana, de Prat de la Riba, s’esforçà per implicar-hi valencians i balears, en la commemoració. Amb consciència nacional de Països Catalans, edità Els primers romàntics dels Països de Llengua Catalana (1944), compilat per Miquel i Vergés, i antologies del valencià Teodor Llorente i del mallorquí Joan Alcover, entre altres. I edità la revista Catalonia, en espanyol, “per fer conèixer a Amèrica la personalitat nacional dels Països de Llengua Catalana”. Davant la inexistència d’alguns tipus de lletres per a publicar en català a Mèxic, els hagué de sol·licitar als amics sindicalistes novaiorquesos que havia conegut el 1937 i que van facilitar-los-hi, en només una setmana, per a la seva linotípia. No es limità, però a l’edició de clàssics, sinó que, des de diverses col·leccions, facilità la publicació d’autors catalans contemporanis. Ell mateix, com a assagista, va escriure Colom, catalán de Mallorca, sobrino de los Reyes Católicos (1989) i Leon Trotsky y Andreu Nin, dos asesinatos del stalinismo (1994).
La Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi (1986) i, el 1899, el premi Catalunya Enfora. També el govern francès va distingir-lo amb el nomenament d’oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres (1998). L’editor, de vida tan llarga com intensa, va morir a Mèxic, el 16 de gener de 2002. El 22 de setembre de 1949 va adquirir la nacionalitat mexicana i oficialitzà, definitivament, la grafia fabriana del cognom matern. Avui, el seu fill Bartomeu Costa-Amic, mexicà amb el nom en català, és qui duu l’editorial B. Costa-Amic. I dos nets d’aquell jove de 26 anys que, el 1936, aconseguí el refugi polític per a Trotsky, viuen a Barcelona. Jo en mantinc l’agraïment i l’admiració per la feina feta i pel seu compromís patriòtic i per les llibertats sense límits geogràfics, mentre recordo aquella sobretaula amb una conversa tan plena de vida, després d’un dinar inoblidable al ja desaparegut restaurant Can Soteras al passeig de sant Joan de Barcelona, que tants dies passats li van fer reviure, un llunyà dia de primavera, a mitjans anys 90.
Per a saber-ne més: La edición catalana en México, Teresa Férriz Roure, El Colegio de Jalisco, Zapopan (Jalisco), 1998.