Ara fa tot just 50 anys, el 25 d’abril de 1974, la Revolució dels Clavells, liderada per un grup de militars demòcrates, va acabar amb més de quaranta anys de dictadura feixista a Portugal i va foragitar del poder a Marcello Caetano, el successor d’António de Oliveira Salazar al capdavant del règim totalitari. No era la primera vegada que els soldats, cansats de les guerres colonials que els imposava el règim, intentaven prendre el poder per tal de democratitzar el país. Ho havien provat el 16 de març del mateix 1974, en la coneguda com a "Intentona das Caldas", un cop d’estat que va resultar fallit, però que, en certa manera, es va convertir en un dels catalitzadors de l’èxit posterior del 25 d’abril.
Aquell intent va posar en estat d’alerta el règim que, tot i confiar que la fallida operació faria desistir els militars demòcrates d’intentar una nova revolta a curt termini, va buscar la manera de visualitzar el suport popular a la dictadura. L’ocasió ideal per escenificar aquest pretès suport li va arribar a Marcello Caetano pocs dies després de l’aixecament de Caldas, gràcies al partit que havia d’enfrontar els dos principals clubs lisboetes, l’Sporting i el Benfica, que es trobaven immersos en una aferrissada lluita pel títol de lliga.
Així, doncs, tal com ja havia succeït amb anterioritat durant el règim de Salazar, que no havia dubtat a utilitzar les victòries europees del Benfica per trencar el seu aïllament internacional i defensar la seva idea del Portugal imperial, la dictadura de Caetano tornava a instrumentalitzar el futbol amb l’objectiu de legitimar el seu poder.
Malgrat l’associació que sovint s’ha fet del Benfica amb el règim, el cert és que, segurament, el club més proper al poder durant l’Estado Novo va ser l’Sporting Club de Portugal, una entitat d’origen aristòcrata que congregava els seus suports, a diferència del seu rival ciutadà, entre els sectors més acomodats del país. No en va, l’Sporting havia estat creat el 1906 per José Alvalade, fill d’una de les famílies més distingides de Lisboa, que havia definit l’entitat com “una associació formada per individus de bona societat i de conducta irreprensible”. En resum, un club per a l’aristocràcia i l’alta burgesia tant de Lisboa com del conjunt de Portugal.
Aquest elitisme va provocar que l’Sporting, impregnat durant la dictadura per la ideologia nacionalista i imperialista que caracteritzava l’Estado Novo, fos l’entitat esportiva amb uns vincles més estrets amb el salazarisme. Potser per això, i pel paper que el futbol, en tant que element alienant, havia jugat durant la dictadura, Marcello Caetano va escollir el derbi que havia d’oposar l’Sporting i el Benfica el 31 de març de 1974, tot just dues setmanes després del cop d’estat fallit, com a escenari per reafirmar el seu poder davant de les masses.
El president Caetano va aparèixer a la llotja de l’estadi José Alvalade flanquejat pels màxims mandataris dels clubs lisboetes i va ser ovacionat pel públic assistent al partit. L’aclamació que els espectadors van dedicar al successor de Salazar va ser la darrera gran victòria del règim abans de la seva caiguda.
Aquella mostra de fervor popular pel dictador poc després de la revolta de Caldas va desconcertar l’oposició democràtica i el Moviment de les Forces Armades (MFA) que posteriorment lideraria la Revolució dels Clavells. De fet, l’oficial Otelo Saraiva de Carvalho, el principal estratega de la revolta del 25 d’abril, va viure amb decepció aquella darrera gran mostra d’adhesió popular al règim. “Mentre nosaltres estem treballant convençuts que tindrem un intens suport popular que enderrocarà el govern, va i Caetano s’emporta una ovació així” va afirmar preocupat després d’un partit que, per cert, també va acabar amb decepció pels afeccionats locals fruit de la victòria benfiquista per 3-5.
Tot i la derrota, l’Sporting va conservar el liderat al campionat i va disposar-se a afrontar la semifinal de la Recopa que l’oposava a l'1. FC Magdeburg de la República Democràtica Alemanya (RDA), el darrer obstacle sportinguista abans de poder aspirar a repetir un títol continental que els lisboetes ja havien conquerit el 1964 davant l’MTK de Budapest, un club que, com el Magdeburg, també era originari d’un país socialista de l’altre costat del Teló d’Acer per qui l’Estado Novo, que perseguia amb duresa l’oposició clandestina comunista, no tenia cap mena de simpatia.
L’anada d’aquella controvertida semifinal va disputar-se al José Alvalade el 10 d’abril i va acabar amb el resultat d’empat a un gol, un marcador que deixava l’eliminatòria pendent del partit de tornada que havia de disputar-se a Magdeburg dues setmanes després. El 24 d’abril de 1974, la vigília de la Revolució dels Clavells, l’Sporting va caure a Alemanya per dos gols a un i va dir adeu al somni de repetir triomf a la Recopa d’Europa.
El xiulet final va sonar poques hores abans que l’emissora Rádio Renascença anunciés, amb els acords de la cançó Grândola, Vila Morena de José Afonso, que la revolució estava en marxa. De fet, la comitiva de l’Sporting es va assabentar de la revolta en creuar el pas fronterer entre el Berlín Oriental i l’Occidental, quan les autoritats de l’Alemanya federal van advertir els seus integrants que havia esclatat una revolució a Lisboa que s’estava estenent arreu del país.
Els integrants de la plantilla sportinguista van volar des de Berlín fins a Frankfurt on, la matinada del 25 d’abril, tenien previst agafar l’avió de tornada cap a Lisboa. La situació que es vivia a la capital portuguesa, però, havia provocat que es cancel·lessin tots els vols que la tenien com a destinació, obligant així la plantilla de l’Sporting a buscar una solució alternativa que va passar per volar fins a Madrid i agafar posteriorment un autocar per arribar fins al seu destí final.
Si bé la primera part del pla va funcionar i els jugadors van poder atènyer la capital espanyola i pujar a l’autocar que els havia de dur fins a Portugal, un cop a Badajoz l’expedició va trobar-se amb la frontera portuguesa tancada. La comitiva de l’Sporting va haver d’esperar prop de 40 hores en territori espanyol i alguns dels seus integrants van haver de dormir a l’autocar, ja que les places hoteleres de la ciutat extremenya estaven plenes de persones que també esperaven per poder entrar al Portugal lliure que acabava d’enderrocar la dictadura.
Aquesta situació kafkiana va arribar a la seva fi quan Joao Rocha, el president de l’Sporting, el mateix que havia acompanyat Marcello Caetano a la llotja de l’estadi Alvalade durant el seu darrer bany de masses, va poder posar-se en contacte, segons sembla, amb el general António de Spínola, el principal dirigent del Moviment de les Forces Armades, convertit en la màxima autoritat del país després del triomf de la revolució en tant que president de la recentment establerta Junta de Salvació Nacional, i va rebre la seva autorització per tal que l’autocar del club pogués travessar la frontera i arribar finalment a Lisboa, el matí del 26 d’abril.
La comitiva va trobar-se un Portugal completament diferent del que havia deixat tot just uns dies abans. La població havia pres els carrers i regalava clavells als militars que l’havien alliberat del jou feixista, alhora que els presos polítics començaven a sortir de les presons i els exiliats s’afanyaven a enfilar el camí de retorn a Lisboa.
Va ser en aquest context de gran efervescència política que l’Sporting va afrontar els darrers partits de la temporada. Els verd-i-blancs van comptar, en aquella recta final, tots els seus partits per victòries i van acabar guanyant la lliga. Un títol al qual van afegir posteriorment la copa, després d’una agònica final davant del Benfica que es va resoldre a la pròrroga i que es va disputar el 9 de juny de 1974 sota l’atenta mirada del general Spínola, que ja s’havia convertit formalment en president del país. El nou cap de l’estat va protagonitzar una de les escenes més recordades de la final quan va entrar a l’estadi al ritme de Grândola, Vila Morena mentre el públic festejava des de les graderies el triomf de la revolució. Una escena que contrastava, i molt, amb la que s’havia viscut, només uns mesos abans, quan, també en un derbi lisboeta, Caetano havia rebut el seu darrer bany de masses abans de la caiguda de la dictadura. Novament, el futbol esdevenia un mirall de la societat i evidenciava la fi del règim dictatorial portuguès i el suport popular que congregava la recentment estrenada democràcia.
Amb la seva victòria a la Taça de Portugal, l’Sporting s’enduia el doblet i es convertia, tot i la complicitat que alguns dels seus dirigents havien exhibit amb el règim feixista, en el primer club portuguès en guanyar un títol després de la Revolució dels Clavells. Una romàntica revolta que va acabar, ara fa tot just mig segle, amb una de les dictadures més longeves d’Europa.