Des de la mateixa creació de l'Olympiacos, el març de 1925, ara fa poc més d’un segle, el Pireu que el va veure néixer es va bolcar de manera entusiasta amb el seu principal club esportiu, contagiant-li la identitat obrera i popular que distingia aquesta ciutat portuària caracteritzada per les seves drassanes i la seva activitat industrial. 

Així, doncs, des del seu mateix naixement, l’Olympiacos va tenir el suport de les famílies humils que habitaven el Pireu, formades bàsicament per mariners, obrers de les drassanes i proletaris de les indústries de la ciutat. El substrat que el recolzava va convertir a l’Olympiacos en l’equip de les classes populars, una idiosincràsia que va dur-lo a forjar una gran rivalitat amb el Panathinaikos, un club creat el febrer de 1908 al centre d’Atenes i que s’havia erigit en l’estendard de la burgesia i de l’alta societat de la capital grega.

La clivella social que oposava l’Olympiacos i el Panathinaikos, avui diluïda fruit de les simpaties que amb el temps ambdós clubs han cultivat entre tots els estrats, va contribuir a reforçar la identitat obrera i popular dels del Pireu, una entitat que havia decidit adoptar el roig i el blanc com els seus colors distintius al·legant que representaven, respectivament, l’honor i la puresa, dues idees que volien guiar la seva activitat esportiva.

El roig de l’honor va adoptar, però, un nou significat tenint en compte qui formava el gruix dels jugadors i afeccionats de l’equip del Pireu. Un roig que va esdevenir símbol de rebel·lia especialment a partir de l’octubre de 1940 quan, en el marc de la Segona Guerra Mundial, la Itàlia feixista de Mussolini va iniciar una ofensiva per situar Grècia sota el seu control. 

L’esclat d’aquella guerra italogrega va paralitzar la lliga de futbol hel·lènica que, tot i estar dominada en aquell precís moment per l’AEK atenès, havia vist com l’Olympiacos s’havia emportat el triomf en sis de les onze edicions disputades fins aleshores. 
L’aturada del futbol va propiciar que diversos jugadors del club del Pireu pengessin momentàniament les botes per enrolar-se a l’exèrcit grec i plantar cara a l’intent d’invasió feixista que arribava des de la veïna Albània, un territori que, des de 1939, es trobava sota dominació italiana.

Entre els futbolistes de l’Olympiacos que van contribuir a aturar l’ofensiva de les tropes de Mussolini destaquen Christoforos Raggos, un dels grans davanters de l’equip del Pireu dels anys trenta, que va resultar ferit a la cama durant els combats i que ja no va poder tornar a jugar a futbol; Leonidas Andrianopoulos, un altre integrant d’aquella mítica davantera, que va estar a punt de perdre la vida al front albanès; i Nikos Grigoratos, ferit durant la mítica batalla de Klisura, el gener de 1941, que va resultar clau per la victòria final de les tropes gregues en el seu combat contra el feixisme italià.

La derrota de les forces de Mussolini no va suposar, però, la fi dels combats pels lluitadors que defensaven la llibertat de Grècia. L’abril de 1941, les tropes de l’Alemanya nazi, amb el suport d’Itàlia i de Bulgària, van llençar una ofensiva que va doblegar la resistència hel·lènica i va comportar l’establiment d’un règim d’ocupació que va situar al capdavant del país un executiu titella al mateix temps que forçava a l’exili al rei i al govern legítim del país.

El poble grec va començar aleshores a organitzar la resistència clandestina, un moviment on novament van jugar un paper clau alguns jugadors de l’Olympiacos. Després de l’aturada de la lliga fruit de l’inici de la guerra italogrega, una parada que es perllongaria fins al final de la Segona Guerra Mundial, el futbol hel·lènic va reprendre algunes de les seves activitats, sempre, però, sota la supervisió de les autoritats ocupants alemanyes. 

Així, doncs, l’Olympiacos va renovar part del seu efectiu arran de les pèrdues durant la guerra contra el feixisme i entre els jugadors que va incorporar destacava la figura de Nikos Godas, un jove refugiat que, gairebé en el mateix moment del seu naixement, havia hagut d’abandonar la seva localitat natal d’Ayvalik fruit de la victòria turca en la guerra de l’Àsia Menor.

Godas, que va incorporar-se a les files del club del Pireu tot just a l’inici de l’ocupació nazi, complia així el somni de vestir la samarreta de l’equip del seu cor, ja que després d’un llarg periple, la seva família s’havia establert a Níkea, una zona del Pireu que va acollir un gran nombre de refugiats grecs de l’Àsia Menor, on regentava una popular taverna on Godas va treballar fins al moment d’incorporar-se a l’Olympiacos.

Tot i no poder participar en la suspesa lliga grega, el jove davanter, dotat d’un talent natural que va portar alguns dels seus companys a batejar-lo com “l’Artista”, va contribuir a alguns dels èxits de l’Olympiacos durant els anys de l’ocupació nazi, com és el cas del triomf en la Copa de Nadal de 1943 després de derrotar al Panathinaikos, el seu acèrrim rival, per un contundent 5-2. 

Al marge de la seva activitat al terreny de joc, Nikos Godas va destacar pel seu compromís militant contra l’ocupació nazi. El jove futbolista va afiliar-se al Partit Comunista Grec, el KKE, i es va integrar a la resistència engreixant les files de l’Exèrcit Popular d’Alliberament Grec, l’ELAS, l’organització armada que impulsava el Front d’Alliberament Nacional, l’estructura política que, en forma de front popular, havien promogut els comunistes grecs per plantar cara al nazisme.

Godas va arribar a assolir el rang de capità de l’ELAS i va participar activament en diversos combats contra les tropes nazis i els seus col·laboradors grecs. El davanter de l’Olympiacos va veure com un dels seus companys de vestidor, Michalis Anamateros, queia en combat, el 1944, durant la batalla d’Exarkhia, mentre ell combatia a Níkea i al Pireu. Una de les principals fites militars de Godas va ser la seva participació, un cop la resistència grega havia aconseguit vèncer els ocupants nazis, en la defensa de la companyia elèctrica nacional dels intents de sabotatge alemany durant l’evacuació de les forces ocupants.

La fi de l’ocupació nazi no va suposar, però, la fi de les hostilitats bèl·liques en territori grec. Amb les tropes alemanyes derrotades, Grècia va ser escenari del primer conflicte de la Guerra Freda fruit de la confrontació entre la resistència comunista, a la qual pertanyia Godas, i el govern i el rei, exiliats durant l’ocupació, que pretenien restaurar el règim monàrquic amb la complicitat de les forces britàniques.

En aquest nou conflicte, el Pireu es va convertir en un dels feus de la resistència comunista i en l’indret on, precisament, va ser arrestat, el 1945, Nikos Godas. El futbolista resistent va ser encarcerat a la presó d’Egina, on va integrar-se a l’equip de futbol que formaven els presoners, i on va iniciar un període de tres anys de privació de llibertat fins que, el 19 de novembre de 1948, va ser executat per l’exèrcit reialista grec a l’illa de Corfú. 

Godas, que durant els anys del seu empresonament sempre es va negar a signar una declaració de penediment que li hagués pogut salvar la vida, va demanar ser executat amb els ulls descoberts i vestint la camiseta roja i blanca del club del Pireu. “Dispareu-me i mateu-me amb la meva samarreta de l’Olympiacos, i no m’embeneu els ulls, vull veure els colors del meu equip abans del tret final”, va demanar. 

Tot i aquesta demostració d’amor pels seus colors, l’Olympiacos no va fer cap gestió per salvar-lo. Malgrat la identificació de bona part dels afeccionats del club amb les idees comunistes, els seus regents eren força més propers al govern reialista. 

“Moro per la meva pàtria i pels meus ideals”, va escriure Godas a la seva família poc abans de la seva execució. En el mateix moment de la seva mort, el talentós davanter de 27 anys, va tenir un record pels rebels rojos del Pireu que vestien, com ell, la samarreta de l’Olympiacos: “Hem guanyat. Visquin els campions del socialisme! Adeu, companys d’equip”.