Fa una peresa infinita, il·limitada, immesurable, interminable, immensa, incomptable, innombrable, inesgotable, inexhaurible, gegantina, extraordinària, colossal, desmesurada, descomunal, exorbitant, ingent, majúscula, màxima, monumental, ciclòpia, excepcional, gegantesca, enorme, grandiosa, extremada, superlativa, seure davant l’ordinador, enfrontar-te a la pantalla en blanc i escriure aquest article, a cop calent, un cop vist i patit el paisatge nacional que ens ha quedat després de la darrera batalla.
Des del 2012, fins ara, hi havia hagut majoria independentista al Parlament de Catalunya, expressió de la majoria social del mateix signe polític. A les eleccions a la mateixa cambra, el 2017, la suma dels tres partits independentistes va obtenir un total de 2.179.340 vots (Junts 948.233, ERC 935.861, CUP 195.246). A les següents, quatre anys després, el vot independentista va situar-se en 1.366.044 sufragis (605.581 ERC, 570.539 Junts, 189.924 CUP). D’una elecció a una altra, del 2017 al 2021, el conjunt de l’independentisme va perdre 813.296 vots pel camí. Es pot dir, si es vol expressar així, que, el 2021, la primera opció independentista va ser l’abstenció, atès que van ser força més els independentistes que es van quedar a casa, que no pas els que van votar per qualsevol de les tres forces independentistes separadament.
Ara, als comicis celebrats aquest diumenge, la davallada de l’independentisme i, doncs, l’augment dels partidaris que continuem depenent d’Espanya no ha fet més que créixer. Les tres forces independentistes “tradicionals” i que han tret representació parlamentària han obtingut un total d’1.229.871 vots (674.896 Junts, 427.135 ERC, 127.850 CUP). Els tres darrers anys, doncs, l’independentisme encara ha perdut 136.173 vots més. La magnitud de la tragèdia se’ns apareix amb tota la seva cruesa si comparem el 2017 amb el 2024: en només set anys, l’independentisme ha passat dels 2.179.340 votants a 1.229.871. La reculada és tan gran que entre el desembre de 2017 i el maig de 2024, 949.469 independentistes han deixat d’acudir a les urnes o bé han fet costat a altres opcions. Perdre un milió de vots, en tan poc temps, semblava una proesa atribuïble només a Ciutadans...
Com tot en aquesta vida, els motius d’aquesta reculada tan notable són sempre diversos. Després de promeses i afirmacions reiteradament incomplertes i decisions incomprensibles, l’independentisme ha anat fent passar molta gent de la il·lusió col·lectiva a la decepció general, de la decepció a la desmotivació, d’aquesta a l’emprenyament i de l’emprenyament a l’abstenció, constatada l’absència total de brúixola en la quotidianitat dels seus partits referents. El gener del 2018, Espanya ja va tenir oportunitat de prendre’ns el pols i constatar fins on estàvem disposats a arribar en el nostre desig d’independència i mesurar la nostra capacitat de resistència, coratge i decisió. Llavors, el president del Parlament (ERC) no va facilitar que l’independentista guanyador de les eleccions (Junts) pogués ser investit president i el candidat no va tornar de l’exili, s’hi ha estat set anys i encara no és aquí.
La gestió de govern (ERC), positiva en uns casos, innòcua en d’altres i francament deficient en alguns departaments, no ha estat un estímul per al vot independentista. Que Junts, a més, abandonés l’executiu de la Generalitat va desconcertar tothom, sobretot perquè no acostuma a ser gaire habitual que s’arribi a la independència des de l’oposició i perquè demostra un sentit institucional més aviat modest. Mentrestant, tots dos han rivalitzat a Madrid a l’hora d’exhibir musculatura intentant entendre’s amb els socialistes, malgrat que tots dos hi tenen menys vots i menys diputats que el 2004. I la CUP, tot i la bona campanya feta per la seva candidata, continua sent percebuda com una opció no útil, situada sovint a l’extraradi no sols ideològic, vista com a massa generacional de gent jove i poc imaginable com a força amb capacitat real de govern.
Malgrat el lideratge carismàtic del cap de llista de Junts i l’èpica que ha aportat a la campanya i al seu exili, no ha pogut passar al davant d’un PSC que ja no té res a veure amb aquell partit catalanista de fa dues dècades, les figures més destacades del qual ja no hi militen. Pesa més Puigdemont que Junts, però la motxilla que arrosseguen les seves sigles és encara massa pesada, amb noms i rostres que s’associen a maneres, pràctiques i prioritats pròpies de Convergència. ERC, amb resultats inferiors als obtinguts el 2003 i el 2006 malgrat governar ara en solitari, ha passat de tenir la presidència de la Generalitat i 30 escons més que el PP, a ser tercera força i a superar només en 5 diputats el partit de Feijóo. Una cultura del tot acrítica amb la direcció i, per a no pocs, un atractiu més laboral que polític han fet la resta.
En l’imaginari col·lectiu construït els darrers anys, l’independentisme ha presentat la seva pitjor imatge, caracteritzada públicament per la divisió permanent, la guerra fratricida constant i els retrets mutus quotidians. I és en això que ha gastat la majoria de les energies. Aquest paisatge tan negatiu no ha fet més que desanimar, desmobilitzar i fatigar la gent. Aquesta pràctica, d’una immaduresa política gairebé infantil, paral·lela a un arrenglerament amb tics sectaris rere cada sigla i els seus líders respectius, no ha fet augmentar en absolut el prestigi, la credibilitat i l’al·licient de l’opció independentista. Ben al contrari, ha expulsat gairebé un milió de persones de la complicitat electoral, cansades davant l’espectacle depriment, moltes de les quals han acabat pensant: "Ja s’ho faran. Quan vagin de debò a treballar per la independència, ja ens ho faran saber".
El combat per la independència dels pobles és una “guerra”, un “estat de lluita”, tal com defineix el mot l’IEC. I, en una guerra, el primer que s’ha de tenir clar és qui és l’enemic, aquell contra qui es fa la guerra. A efectes pràctics, l’enemic sempre es troba al davant, se situa just a la trinxera del davant i és just contra aquest objectiu on cal concentrar tots els esforços. Produeix un cert rubor recordar-ho, però si disparem contra els que tenim al costat, a la mateixa trinxera, no sols prenen mal els nostres, sinó que els que avancen i guanyen posicions són l’enemic veritable, situat just a la trinxera del davant. Quan, com ens passa aquí fa anys, en una guerra hom s’equivoca d’enemic, la victòria esdevé del tot impossible i la derrota és segura. La mala llet, la confrontació i el plantar cara s’han de canalitzar cap a Espanya, no cap a uns altres independentistes.
Hi ha massa rancúnia acumulada, massa sectarisme, massa mirada curta, massa incompetència, massa improvisació i massa ingenuïtat. Potser ha arribat l’hora que alguns noms passin, finalment, a un segon terme, per no perjudicar més les institucions i els partits, i desenvolupin la seva acció política en àmbits on aquesta sigui més profitosa per al país. No podem prescindir de ningú, però cal deixar pas a una nova gent. Ara, doncs, hauria de començar a plantejar-se la qüestió dels relleus. Amb gent preparada i amb sentit crític, que arribin amb propostes fresques, comprensibles i engrescadores, amb tot l’atractiu de la utilitat i la intel·ligència, el rigor i la valentia. No és només, però, qüestió de noms. Les estratègies que s’han demostrat perdedores han de ser substituïdes per d’altres de més intel·ligents, útils i positives. El gest del president Aragonès ha estat noble i honest i cal reconèixer-ho.
No hi ha mai victòria sense lluita, però sense lluita contra l’enemic veritable, contra el culpable real que no tinguem el nivell de qualitat democràtica, benestar material i plenitud lingüística i cultural que ens mereixem. Els processos d’emancipació nacional no es resolen sense lluita, no són mai immediats i mai no es guanyen al primer intent. Ara hem perdut el primer assalt seriós. En vindran d’altres i a aquests hi hem d’acudir amb les millors condicions possibles i amb un discurs propi creïble, no estrambòtic, sobre les preocupacions i esperances de la majoria de la societat. I mentre duri el conflicte nacional hi ha d’haver lluita per la independència nacional. Quan el mal no ve d’Almansa és que ve de nosaltres mateixos. No continuem donant, doncs, la raó a J. M. Aznar per més temps: “Antes se dividirá Cataluña que España”. La gent hi és i espera. Ni renuncia, ni deserta. Ara només cal que els partits, els sindicats, les entitats cíviques i culturals i els seus dirigents estiguin a l’alçada de la gent. No s’ha acabat res. La lluita continua. I no pas per una alcaldia, la presidència d’una diputació o la gestió d’un govern autonòmic, sinó per la independència nacional.