El Tribunal Suprem acaba d’anunciar que persistirà en el seu afany obsessiu d’encapçalar la revenja i la persecució de l’independentisme català. Amb un altre component afegit, que és la consolidació del seu cada cop més ampli espai de poder, que vol exercir de forma autocràtica i, per descomptat, immune a qualsevol moviment reactiu. No és poca cosa, la profunda degradació de la feble democràcia espanyola que comporta la utilització dels tribunals amb finalitats que no tenen res a veure amb la impartició de la justícia i amb la protecció dels drets dels individus i dels col·lectius. En aquest punt, quan el màxim òrgan del sistema judicial ha gosat arribar on ha arribat, fins i tot els més crèduls en la santedat dels togats amb moltes punyetes s’haurien de fer preguntes, i cercar-ne les respostes.
La darrera feta del Tribunal Suprem és la interlocutòria del 29 de febrer d’enguany. Entén, en síntesi, que és el tribunal competent per instruir i, en el seu cas, enjudiciar la causa que, pel delicte de terrorisme, se seguia a l’Audiència Nacional, entre d’altres, en contra del president Carles Puigdemont, eurodiputat quan els fets succeïren i també ara, i de Rubèn Wagensberg, diputat al Parlament de Catalunya. El ponent —el redactor, perquè ens entenguem— de la interlocutòria en qüestió ha estat Juan Ramón Berdugo, soci del club ideològic que presideix l’ínclit Manuel Marchena, autor, recordem-ho, de la sentència del 14 d’octubre de 2019 que condemnà a llargues penes de presó els líders socials i polítics catalans. La seva llarga mà, la de Marchena, i la fidelitat als seus dictats no són gens difícils de veure ben reflectides en tot allò que, d’un temps ençà, sigui quin sigui l’autor material de l’escomesa concreta, emet la Sala Penal del Tribunal Suprem quan toca reprimir l’independentisme.
Llegir aquesta interlocutòria ve a ser com una mena de càstig. No ja per la conclusió final, que tothom sabia que seria la que ha estat, sinó per la manca d’ordre estructural i per la recurrent confusió entre allò que és producció pròpia i allò que correspon a transcripcions d’altres resolucions. Costa identificar ambdues matèries (quan hi ha una normativa universalment admesa que explica com s’ha de fer). Però, sigui com vulgui i al marge de les qüestions formals —n’hi ha que diuen que la forma i el contingut material són indestriables—, el Tribunal Suprem va molt més enllà d’autoatribuir-se la competència i prejutja i avança el final que espera i desitja per aquest afer.
Per un costat, assenyala que el delicte de terrorisme té avui uns contorns diferents, expansius, i que qualsevol actuació greu en contra de la integritat física o moral duta a terme per alterar greument la pau pública i obligar els poders públics a realitzar un determinat comportament és un delicte de terrorisme. Ens haurem d’avesar a aquest nou paradigma que, tendencialment, limitarà, ja ho està fent, el dret fonamental de la llibertat d’expressió i manifestació. Tanmateix, i per agafar al vol les seves mateixes paraules, les accions del Tsunami Democràtic, que d’això es tracta, eren tan sols accions de protesta, eren manifestacions de dissidència amb la sentència del 14 d’octubre de 2019, dictada, per cert, pel mateix tribunal que ara atribueix a la protesta el caràcter, ni més ni menys, que de terrorisme.
Per un altre costat, obnubilats per aquesta persecució immisericordiosa de l’independentisme, s’han oblidat de considerar un aspecte clau, com és que les manifestacions no pretenien alterar greument la pau pública o obligar els poders públics a actuar en un determinat sentit. La finalitat no era aquesta. No era aquesta. L’alteració de la normalitat ciutadana, que si es produí ho feu en un to menor i limitada tant en el temps com en la ubicació, com en el nombre de ciutadans afectats, no era l’objectiu perseguit, sinó que, si de cas, esdevingué un efecte consubstancial a la mateixa protesta. De semblant manera, sinó més intensa, alteren la normalitat les vagues, les manifestacions de qualsevol signe, les ocupacions de les carreteres pels tractors dels pagesos, o les concentracions dels taxistes que bloquegen places i carrers... I a ningú, almenys per ara, se li acut atribuir a aquestes exterioritzacions la tipologia d’un delicte de terrorisme.
Tanmateix, un detall gens menor. Així les coses, al Tribunal Suprem li convé, com l’aire que respira, tenir una acusació particular/popular que supleixi les eventuals febleses del fiscal de torn que, potser, no vegi gens clar el camí emprès per la instrucció. Sempre hi ha alguna associació d’aquestes estranyes que orbita per aquells voltants preparada per demanar-li que es personi en el procés, no fos cosa que ens quedéssim sense acusació i, per tant, sense causa. No fos cosa. Vet aquí com l’Asociación Dignidad y Justicia, l’objectiu fundacional de la qual és defensar la memòria i els interessos de les víctimes del terrorisme, va estar encantada d’assumir aquest rol. El seu president, Daniel Portero de la Torre, és diputat del PP per l’Assemblea de Madrid. Tot quadra a la perfecció. I on són les víctimes del terrorisme, aquests lesionats greus que necessiten? Ah, sí! Descartat el ciutadà francès mort a l’aeroport de Barcelona d’un infart, perquè la família ha dit que els deixin estar tranquils, han trobat dos policies del CNP lesionats, es diu; en el seu moment, ningú no n’havia sentit parlar. Qui hi ha darrere aquestes personacions i qui les ha impulsades?
Com que és torbador i, per inexplicable, és millor silenciar-ho, la interlocutòria ni esmenta la circumstància per la qual la causa hagi dormit durant més de quatre anys a les lleixes del jutjat del magistrat Garcia Castellón i que hagi despertat de la letargia només arran del debat sobre la llei d’amnistia. Concloguem. Ara per ara, la guerra que va emprendre el Tribunal Suprem l’any 2017 per empresonar el president Puigdemont ha comportat el descrèdit i la derrota sense pal·liatius de la justícia espanyola als tribunals de Bèlgica, Alemanya i Itàlia, de moment. Derrota perquè, cal reparar-hi, Puigdemont continua lliure, sis anys llargs d’ençà de l’emissió de la primera requisitòria. Més recentment, la guerra oberta té, amb la imputació per terrorisme, el doble l’objectiu d’evitar, amb les sinuositats que calguin, que la llei d’amnistia li sigui aplicable i que es pugui presentar com a candidat a les eleccions europees (el 9 de juny d’enguany). S’avancen noves probables derrotes futures dels perseguidors als tribunals europeus. El mal és que l’intangible que es diu temps no s’atura.
La darrera feta del Tribunal Suprem és la interlocutòria del 29 de febrer d’enguany. Entén, en síntesi, que és el tribunal competent per instruir i, en el seu cas, enjudiciar la causa que, pel delicte de terrorisme, se seguia a l’Audiència Nacional, entre d’altres, en contra del president Carles Puigdemont, eurodiputat quan els fets succeïren i també ara, i de Rubèn Wagensberg, diputat al Parlament de Catalunya. El ponent —el redactor, perquè ens entenguem— de la interlocutòria en qüestió ha estat Juan Ramón Berdugo, soci del club ideològic que presideix l’ínclit Manuel Marchena, autor, recordem-ho, de la sentència del 14 d’octubre de 2019 que condemnà a llargues penes de presó els líders socials i polítics catalans. La seva llarga mà, la de Marchena, i la fidelitat als seus dictats no són gens difícils de veure ben reflectides en tot allò que, d’un temps ençà, sigui quin sigui l’autor material de l’escomesa concreta, emet la Sala Penal del Tribunal Suprem quan toca reprimir l’independentisme.
Llegir aquesta interlocutòria ve a ser com una mena de càstig. No ja per la conclusió final, que tothom sabia que seria la que ha estat, sinó per la manca d’ordre estructural i per la recurrent confusió entre allò que és producció pròpia i allò que correspon a transcripcions d’altres resolucions. Costa identificar ambdues matèries (quan hi ha una normativa universalment admesa que explica com s’ha de fer). Però, sigui com vulgui i al marge de les qüestions formals —n’hi ha que diuen que la forma i el contingut material són indestriables—, el Tribunal Suprem va molt més enllà d’autoatribuir-se la competència i prejutja i avança el final que espera i desitja per aquest afer.
Per un costat, assenyala que el delicte de terrorisme té avui uns contorns diferents, expansius, i que qualsevol actuació greu en contra de la integritat física o moral duta a terme per alterar greument la pau pública i obligar els poders públics a realitzar un determinat comportament és un delicte de terrorisme. Ens haurem d’avesar a aquest nou paradigma que, tendencialment, limitarà, ja ho està fent, el dret fonamental de la llibertat d’expressió i manifestació. Tanmateix, i per agafar al vol les seves mateixes paraules, les accions del Tsunami Democràtic, que d’això es tracta, eren tan sols accions de protesta, eren manifestacions de dissidència amb la sentència del 14 d’octubre de 2019, dictada, per cert, pel mateix tribunal que ara atribueix a la protesta el caràcter, ni més ni menys, que de terrorisme.
Per un altre costat, obnubilats per aquesta persecució immisericordiosa de l’independentisme, s’han oblidat de considerar un aspecte clau, com és que les manifestacions no pretenien alterar greument la pau pública o obligar els poders públics a actuar en un determinat sentit. La finalitat no era aquesta. No era aquesta. L’alteració de la normalitat ciutadana, que si es produí ho feu en un to menor i limitada tant en el temps com en la ubicació, com en el nombre de ciutadans afectats, no era l’objectiu perseguit, sinó que, si de cas, esdevingué un efecte consubstancial a la mateixa protesta. De semblant manera, sinó més intensa, alteren la normalitat les vagues, les manifestacions de qualsevol signe, les ocupacions de les carreteres pels tractors dels pagesos, o les concentracions dels taxistes que bloquegen places i carrers... I a ningú, almenys per ara, se li acut atribuir a aquestes exterioritzacions la tipologia d’un delicte de terrorisme.
Tanmateix, un detall gens menor. Així les coses, al Tribunal Suprem li convé, com l’aire que respira, tenir una acusació particular/popular que supleixi les eventuals febleses del fiscal de torn que, potser, no vegi gens clar el camí emprès per la instrucció. Sempre hi ha alguna associació d’aquestes estranyes que orbita per aquells voltants preparada per demanar-li que es personi en el procés, no fos cosa que ens quedéssim sense acusació i, per tant, sense causa. No fos cosa. Vet aquí com l’Asociación Dignidad y Justicia, l’objectiu fundacional de la qual és defensar la memòria i els interessos de les víctimes del terrorisme, va estar encantada d’assumir aquest rol. El seu president, Daniel Portero de la Torre, és diputat del PP per l’Assemblea de Madrid. Tot quadra a la perfecció. I on són les víctimes del terrorisme, aquests lesionats greus que necessiten? Ah, sí! Descartat el ciutadà francès mort a l’aeroport de Barcelona d’un infart, perquè la família ha dit que els deixin estar tranquils, han trobat dos policies del CNP lesionats, es diu; en el seu moment, ningú no n’havia sentit parlar. Qui hi ha darrere aquestes personacions i qui les ha impulsades?
Com que és torbador i, per inexplicable, és millor silenciar-ho, la interlocutòria ni esmenta la circumstància per la qual la causa hagi dormit durant més de quatre anys a les lleixes del jutjat del magistrat Garcia Castellón i que hagi despertat de la letargia només arran del debat sobre la llei d’amnistia. Concloguem. Ara per ara, la guerra que va emprendre el Tribunal Suprem l’any 2017 per empresonar el president Puigdemont ha comportat el descrèdit i la derrota sense pal·liatius de la justícia espanyola als tribunals de Bèlgica, Alemanya i Itàlia, de moment. Derrota perquè, cal reparar-hi, Puigdemont continua lliure, sis anys llargs d’ençà de l’emissió de la primera requisitòria. Més recentment, la guerra oberta té, amb la imputació per terrorisme, el doble l’objectiu d’evitar, amb les sinuositats que calguin, que la llei d’amnistia li sigui aplicable i que es pugui presentar com a candidat a les eleccions europees (el 9 de juny d’enguany). S’avancen noves probables derrotes futures dels perseguidors als tribunals europeus. El mal és que l’intangible que es diu temps no s’atura.