Catalonia is different. El president Aragonès decideix que cal tornar a les urnes perquè el Parlament no ha aprovat els pressupostos 2024. Pedro Sánchez, per contra, decideix que no calen uns nus pressupostos per Espanya i que el millor és prorrogar-los. Per què aquí ni és possible una pròrroga i allà sí? Misteris de la política.
Salvador Illa agafa el bol de crispetes i es disposa a gaudir de l’espectacle poc edificant de la lluita fratricida per l’hegemonia de l’espai independentista, mentre posa una espelma a la Mare de Déu dels Escàndols per tal que la bola de neu del cas Koldo no l’atrapi abans del 12 de maig. Si aconsegueix convèncer els catalans que ell no va veure res, no va sentir res i no va sospitar res és probable que aconsegueixi les claus del Palau de la Generalitat, si l’aritmètica parlamentària no li fa la guitza.
Illa sap que no obtindrà cap majoria prou sòlida per a governar en solitari. Haurà d’organitzar una mena de subhasta inversa entre Junts i ERC per veure qui demana menys per pactar. Els ponts entre ambdós partits independentistes es van cremar fa temps i ara per ara res no fa pensar que una nova coalició independentista sigui possible al govern del país.
El PSC és un partit amb una vocació de poder sòlida que té uns principis, però que si no us agraden en té d’altres. Pot ser d’esquerres però defensar el Hard Rock com si res. Poden pactar amb tot l’espectre polític sense despentinar-se, i això els col·loca en una situació privilegiada. Si queden primers, podran triar amb qui formar govern sense haver de donar gaires explicacions. El seu electorat (que ara inclou els exvotants de Ciutadans) ho digereix tot.
Esquerra tastarà el fruit amarg del nul impacte de la gestió en l’electorat. La gent vota amb el cor i amb els budells, més que no amb el cap. Junts sap que només té un trumfo: el president Puigdemont. Però és una carta que ja s’ha fet servir –si votes el president, torna el president– i presenta un cert desgast, tot i que és evident que encara conserva un potencial mobilitzador important.
Heus aquí la clau de volta de tot plegat: la mobilització. Quants independentistes desencantats es quedaran a casa mastegant la decepció i el desencís? D’altra banda, quants unionistes tornaran a l’abstenció habitual en les catalanes (no són les seves eleccions, les seves són les espanyoles) i deixaran de votar, un cop desactivada l’amenaça independentista?
L’aritmètica postelectoral serà endimoniada. Hi haurà múltiples sumes possibles i assistirem a ofertes i negociacions que ens provocaran vergonya aliena. I l’objectiu final de la majoria del poble català, la independència, romandrà ben lluny.
Salvador Illa agafa el bol de crispetes i es disposa a gaudir de l’espectacle poc edificant de la lluita fratricida per l’hegemonia de l’espai independentista, mentre posa una espelma a la Mare de Déu dels Escàndols per tal que la bola de neu del cas Koldo no l’atrapi abans del 12 de maig. Si aconsegueix convèncer els catalans que ell no va veure res, no va sentir res i no va sospitar res és probable que aconsegueixi les claus del Palau de la Generalitat, si l’aritmètica parlamentària no li fa la guitza.
Illa sap que no obtindrà cap majoria prou sòlida per a governar en solitari. Haurà d’organitzar una mena de subhasta inversa entre Junts i ERC per veure qui demana menys per pactar. Els ponts entre ambdós partits independentistes es van cremar fa temps i ara per ara res no fa pensar que una nova coalició independentista sigui possible al govern del país.
El PSC és un partit amb una vocació de poder sòlida que té uns principis, però que si no us agraden en té d’altres. Pot ser d’esquerres però defensar el Hard Rock com si res. Poden pactar amb tot l’espectre polític sense despentinar-se, i això els col·loca en una situació privilegiada. Si queden primers, podran triar amb qui formar govern sense haver de donar gaires explicacions. El seu electorat (que ara inclou els exvotants de Ciutadans) ho digereix tot.
Esquerra tastarà el fruit amarg del nul impacte de la gestió en l’electorat. La gent vota amb el cor i amb els budells, més que no amb el cap. Junts sap que només té un trumfo: el president Puigdemont. Però és una carta que ja s’ha fet servir –si votes el president, torna el president– i presenta un cert desgast, tot i que és evident que encara conserva un potencial mobilitzador important.
Heus aquí la clau de volta de tot plegat: la mobilització. Quants independentistes desencantats es quedaran a casa mastegant la decepció i el desencís? D’altra banda, quants unionistes tornaran a l’abstenció habitual en les catalanes (no són les seves eleccions, les seves són les espanyoles) i deixaran de votar, un cop desactivada l’amenaça independentista?
L’aritmètica postelectoral serà endimoniada. Hi haurà múltiples sumes possibles i assistirem a ofertes i negociacions que ens provocaran vergonya aliena. I l’objectiu final de la majoria del poble català, la independència, romandrà ben lluny.