Arrosseguem mesos complicats i estranys i de fet, sovint sembla que ens arrosseguem. Acabem una legislatura que fa molt que s’havia donat per acabada políticament parlant. Del març ençà: esdeveniments a gran velocitat que pràcticament només seguim pels mitjans de comunicació, decisions polítiques i econòmiques de difícil digestió. Les xarxes socials bullen: poc debat i molt retret. I el pim-pam és llarg i feixuc.
Després de tres anys marcats per la repressió i la ressaca l’1 d’octubre, l’independentisme es troba en una cruïlla: o continuar com fins ara, és a dir, perdent llençols a cada bugada i atrapats en els mites del que va passar i vam ser capaços de fer fa tres anys o posar al centre de la praxi política i institucional la sobirania popular, sabent que per exercir-la caldrà confrontar amb els poders polítics, econòmics i judicials del règim. En aquesta cruïlla apareixen unes eleccions. I la batalla pel relat ja ha començat. De fet, fa mesos que dura aquesta batalla, una batalla que es queda en la retòrica i els grans titulars però que poc avança en condicions materials que ens acostin a la resolució efectiva del dret a l’autodeterminació.
En aquest marc, hi haurà qui insistirà en que ara toca parlar “dels problemes reals de la gent” i que cal abandonar “les aventures independentistes”, com si d’una dicotomia es tractés. En una mateixa setmana, hem vist una estructura de poder que inhabilita un president per l’exercici d’un dret fonamental, una estructura de poder que absol la màfia de Bankia i una estructura de poder que permet els talls de llum i aigua a qui no pot pagar, tal i com fa anys que denuncia l’Aliança per la Pobresa Energètica. Els qui parlen d’aquesta dicotomia són els mateixos que construeixen grans titulars sobre “escuts socials” però que no expliquen que des del mes de juny a Catalunya hi ha desnonaments de famílies vulnerables que només es van aturar durant el confinament perquè els jutjats estaven tancats.
Però també, en aquesta cruïlla, hi haurà els que intentaran fer veure que aquests tres anys han estat un parèntesi, i que podem tornar a l’1 o 3 d’octubre pel simple fet de superar el 50% a unes eleccions. És positiu que l’independentisme superi el 50% a unes eleccions? Evidentment. Però, aquells qui parlen de plebiscit, com si res s’hagués après del plebiscit del 27-S de 2015 o dels mesos posteriors a l’1-O de 2017, haurien d’explicar què passarà l’endemà de les eleccions. O potser no tan què passarà, sinó què entenen ells que hauria de passar i com provocar que passi. Si no s’explica això dóna la sensació que tornem a relats màgics i sobretot que se segueix obviant que la independència és una eina per millorar les condicions de vida de la gent i que això té a veure amb condicions materials concretes i no amb grans relats plens de simbolisme.
El realisme necessari no vol dir renúncia. El realisme necessari vol dir explicar el què i el com. El realisme tampoc és el dels que ho fien tot a una taula de diàleg que més de mig any després només té com a resultat una foto i un president inhabilitat. Una taula de diàleg on és el PSOE qui estableix les condicions i els límits d’allò possible, que utilitza d’esquer per aprovar pressupostos (i una investidura) i estabilitzar el règim perquè res canviï.
No, no hi ha dicotomia possible. Enmig d’aquesta crisi econòmica, social i democràtica el pitjor que pot passar és basar-ho tot en la construcció d’il·lusions màgiques que després es veuen frustrades. L’independentisme ja en sap de frustracions. Les classes populars d’aquests país ja en saben de frustracions. És de les frustracions, i no del conflicte, d’on neixen els monstres.
Després de tres anys marcats per la repressió i la ressaca l’1 d’octubre, l’independentisme es troba en una cruïlla: o continuar com fins ara, és a dir, perdent llençols a cada bugada i atrapats en els mites del que va passar i vam ser capaços de fer fa tres anys o posar al centre de la praxi política i institucional la sobirania popular, sabent que per exercir-la caldrà confrontar amb els poders polítics, econòmics i judicials del règim. En aquesta cruïlla apareixen unes eleccions. I la batalla pel relat ja ha començat. De fet, fa mesos que dura aquesta batalla, una batalla que es queda en la retòrica i els grans titulars però que poc avança en condicions materials que ens acostin a la resolució efectiva del dret a l’autodeterminació.
En aquest marc, hi haurà qui insistirà en que ara toca parlar “dels problemes reals de la gent” i que cal abandonar “les aventures independentistes”, com si d’una dicotomia es tractés. En una mateixa setmana, hem vist una estructura de poder que inhabilita un president per l’exercici d’un dret fonamental, una estructura de poder que absol la màfia de Bankia i una estructura de poder que permet els talls de llum i aigua a qui no pot pagar, tal i com fa anys que denuncia l’Aliança per la Pobresa Energètica. Els qui parlen d’aquesta dicotomia són els mateixos que construeixen grans titulars sobre “escuts socials” però que no expliquen que des del mes de juny a Catalunya hi ha desnonaments de famílies vulnerables que només es van aturar durant el confinament perquè els jutjats estaven tancats.
Però també, en aquesta cruïlla, hi haurà els que intentaran fer veure que aquests tres anys han estat un parèntesi, i que podem tornar a l’1 o 3 d’octubre pel simple fet de superar el 50% a unes eleccions. És positiu que l’independentisme superi el 50% a unes eleccions? Evidentment. Però, aquells qui parlen de plebiscit, com si res s’hagués après del plebiscit del 27-S de 2015 o dels mesos posteriors a l’1-O de 2017, haurien d’explicar què passarà l’endemà de les eleccions. O potser no tan què passarà, sinó què entenen ells que hauria de passar i com provocar que passi. Si no s’explica això dóna la sensació que tornem a relats màgics i sobretot que se segueix obviant que la independència és una eina per millorar les condicions de vida de la gent i que això té a veure amb condicions materials concretes i no amb grans relats plens de simbolisme.
El realisme necessari no vol dir renúncia. El realisme necessari vol dir explicar el què i el com. El realisme tampoc és el dels que ho fien tot a una taula de diàleg que més de mig any després només té com a resultat una foto i un president inhabilitat. Una taula de diàleg on és el PSOE qui estableix les condicions i els límits d’allò possible, que utilitza d’esquer per aprovar pressupostos (i una investidura) i estabilitzar el règim perquè res canviï.
No, no hi ha dicotomia possible. Enmig d’aquesta crisi econòmica, social i democràtica el pitjor que pot passar és basar-ho tot en la construcció d’il·lusions màgiques que després es veuen frustrades. L’independentisme ja en sap de frustracions. Les classes populars d’aquests país ja en saben de frustracions. És de les frustracions, i no del conflicte, d’on neixen els monstres.