D’aquí a dos dies comença la campanya electoral de les eleccions catalanes. I certament, fa mandra. Fa mandra perquè només s’està parlant del qui però poc o gens de què. Algú té clares les propostes d’Illa, Aragonès o Puigdemont pel futur (i el present) dels serveis públics del país? De fet, podem entendre que la no-proposta és una manera de dir que continuarem com fins ara. Mala peça al teler. Algú ha escoltat com pensen donar respostes a l’emergència climàtica que es viu a nivell global i que a Catalunya es viu intensament sense que sigui la gent treballadora que en pagui les conseqüències amb l’augment de preus o les restriccions d’aigua? Res, silencis. A les pròximes eleccions es decideix quin és el futur del país: si un país per a viure o un país per sobreviure.
Viure o sobreviure depèn de si les decisions es prenen pensant en la majoria o en la minoria que especula i explota el territori i la seva gent, depèn de si el sector públic agafa el lideratge i pensa i planifica pensant en les necessitats i les capacitats del país o si segueix en la roda neoliberal dels darrers quaranta anys que ha abocat el país en ser un mer aparador turístic i una baula més de la cadena global de les indústries en mans de les grans empreses que produeixen una peça aquí i la següent a l’altra punta del món.
Tot això ve a tomb de l’anunci la setmana passada de l’acord per la reindustrialització de l’antiga fàbrica de Nissan a la Zona Franca. Quan l’any 2020 Nissan va anunciar el tancament de la planta es van encendre totes les alarmes. Aflorava una política industrial que s’havia centrat en les ajudes econòmiques i fiscals per retenir a les grans multinacionals regalant-los així la sobirania industrial del país sense tenir cap control ni poder de decisió en les seves polítiques. En el cas de Nissan parlem d’una empresa que havia rebut 180 milions d’euros en 10 anys i descomptes en el lloguer del sòl, com a mínim. En aquell moment, algunes veus es van alçar per reclamar la socialització o nacionalització de l’empresa, per dos motius: començar per algun lloc a recuperar sobirania industrial i no regalar a les empreses (que després marxen) la tan anomenada i poc desenvolupada transició ecològica o transició ecosocial.
L’anunci de la setmana passada es converteix així en una nova oportunitat perduda i en una eina de màrqueting polític on governants d’arreu s’apunten el mèrit de l’acord industrial menystenint, quan no obviant, la força del treball sindical que després de 95 dies de vaga va obligar a la multinacional a assumir com a clàusula de la venda dels actius l’obligatorietat de mantenir una bona part de la plantilla. Però en cap cas s’ha volgut abordar un debat estructural al voltant de la mobilitat o de com el sector públic assumeix el lideratge per recuperar sobirania i orientar la producció a la utilitat social.
La mera substitució del vehicle de combustió pel vehicle elèctric no és la solució, és un nou pedaç, tal com diferents organitzacions socials fa anys que adverteixen. I alhora els canvis de fons necessaris en la mobilitat no es poden deixar a la responsabilitat individual de cadascuna de nosaltres, de si ens podem pagar el cotxe elèctric o si el govern de torn utilitza l’eufemisme d’ajudes a la compra de vehicles elèctrics per regalar diners públics a la indústria automobilística.
L’aposta del canvi de paradigma en la mobilitat ha de passar per una xarxa real i eficient de transport públic, tan urbà com interurbà, i una aposta decidida pel transport col·lectiu i compartit. Per això, ara fa 4 anys i en plena voràgine del debat sobre la situació dels milers de treballadors que es veien afectats per la deslocalització de l’empresa, van sorgir propostes per aprofitar la infraestructura de la planta de la Zona Franca i el coneixement de la seva plantilla per reconvertir la fàbrica de Nissan en una empresa pública d’embalatge de transport col·lectiu.
Amb l’acord de Chery i Ebro hi ha treballadors que tornaran a tenir feina i sí, la multinacional xinesa injectarà 400 milions d’€, però hi ha preguntes sense resposta: hi ha incentius públics darrera? Si n’hi ha, quins són? Hi ha clàusules per evitar que passi el que va passar amb la multinacional japonesa?
Com a país hem perdut, de nou, una oportunitat per fer una proposta de sobirania industrial, enfocada a una reconversió energètica i cap a una transició ecològica, a través de la mobilitat sostenible. Apuntem-ho de cara al futur, i sobretot, parlem-ne i fem que en parlin aquesta campanya electoral.