"Palestina ens fa de mirall", resa una samarreta que aquests dies la comunitat educativa cansada dels silencis davant el genocidi d’Israel al poble palestí està començant a portar a les escoles. Fa més d’un any que la impunitat de Netanyahu ha ultrapassat els límits, sempre laxes, del que la comunitat internacional pot tolerar. Però la dinàmica neoliberal, els interessos per sostenir la indústria militar i el menyspreu per la vida de les elits econòmiques i polítiques del món ens volen convertir en espectadors i còmplices de la guerra. Mal servei fem a l’educació en aquest país si els conflictes i les guerres queden fora de les aules, si no obrim finestres perquè la cultura de la pau entri a les nostres escoles.
El genocidi a Palestina i l’atac al pensament crític a les aules són dos exemples del que significa i de com opera el neoliberalisme a les nostres vides i a nivell global. Un sistema social, polític i econòmic que aprofundeix en les lògiques d’acumulació capitalista, que davant la barbàrie climàtica i una crisi -evident- de recursos naturals reforça l’espoli i defensa l’statu quo neoliberal. Un sistema que blinda i militaritza les fronteres per aguditzar la batalla de les penúltims amb els últims i estigmatitzar els migrants pel simple fet de lluitar per les seves vides. Un sistema que es parapeta en les grans empreses tecnològiques per reforçar el discurs racista i feixista com a via amb el simple objectiu de salvar-se i no perdre ni un bri del domini global.
És amb tot plegat que la democràcia liberal representativa s’ha demostrat incapaç de dirimir els conflictes i de donar les solucions necessàries per no aprofundir en les desigualtats, en el bel·licisme i el feixisme. De fet, davant de les múltiples crisis que determinen el nostre present l’única resposta de la democràcia liberal és l’impuls del règim global de guerra. Davant la desesperança a la qual ens volen relegar, ens cal urgentment repensar les formes d’intervenció socials i polítiques. Però sabem que no comencem de zero.
Arreu del món hi ha qui no s’ha conformat a reproduir el rol que el sistema ens ha assignat a cadascú de nosaltres, que s’ha negat a abaixar el cap i assumir una vida individualista i aïllada de la resta, que ha assumit que l’organització col·lectiva és també democràcia, però no la liberal imperant. I ara que ha acabat l’estafa de la Copa Amèrica, podrem celebrar-ho. Aquest cap de setmana, divendres vespre i dissabte, es trobaran a Barcelona, al III Congrés de Democràcia Comunal, “un espai de trobada per a processos sociopolítics que, a través de la comunitat, el poder popular, l’autogestió, el suport mutu, l’autodeterminació col·lectiva, l’ecologia social o la democràcia directa, resisteixen, creen alternatives i pretenen superar, en diferents escales territorials, les lògiques del sistema capitalista, patriarcal, colonial i ecocida”, com explicava Ivan Miró a La Directa fa uns dies.
Podem decidir que davant la màxima de Gramsci de “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres”, ens quedem quiets i no fem res. O podem aprendre col·lectivament d’aquelles experiències d’arreu que construeixen comunitat, poder popular i autodeterminació col·lectiva. És temps de valorar totes aquelles experiències que des del sindicalisme, el cooperativisme i els béns comuns construeixen esperança. I més enllà d’això, és temps d’enxarxar i donar camp per córrer a la democràcia col·lectiva, aquella on el col·lectiu és al centre de les decisions. És temps de reivindicar que malgrat que no ho sabéssim prou arreu, al Sud i al Nord, i sí, també, als Països Catalans, fa temps que existeixen experiències d’emancipació col·lectiva ecologista, feminista i antiracista.
Per les samarretes a les aules. Per qui construeix i no es resigna. Contra el feixisme i la guerra. Aquest cap de setmana a Barcelona construïm la Internacional de l’Esperança.