Mentre el 1814 a Viena el ministre Van Metternirch, juntament amb el tsar Alexandre I i els representants britànic i francès, Castlereagh i Telleyrand respectivament, entre altres convidats, es reunien per trobar la manera de preservar els règims autoritaris europeus, un nou món estava a punt de començar. Les elits europees, entre festes i bacanals, negociaven, es repartien el món i decidien com conservar un món on uns pocs, ells, eren els amos i propietaris de la majoria, condemnats a ser servents i esclaus. I el món que van decidir preservar es va acabar. Certament, però, el món que va esdevenir no és tampoc el que volem, ja que no ha deixat de tenir mai gent condemnada a la pobresa i servitud.
Aquests dies podem tornar a gaudir i aprendre amb La Calòrica i el seu Le Congrés ne marche pas, la narració d’aquell congrés i d’aquest món que encara ens vol fer creure que l’única alternativa són ells, com si fossin la reencarnació de Margaret Thatcher. I anar al teatre és una bona manera d’encarar el final d’any, però sobretot de pensar l’any que comença.
Acaba l’any del retorn definitiu de la gestoria a la Generalitat, dels alumnes avantatjats de Madrid i la Patronal a la Plaça Sant Jaume -a banda i banda-. L’any en què, per la incompareixença de molts, el racisme i la xenofòbia defensors d’una catalanitat inexistent per excloent han tingut per primer cop representació al Parlament, mentre a la Unió Europea els del negacionisme climàtic, les expulsions massives i la despesa militar guanyen pes. Acaba l’any de l’insult de Mazón al poble valencià, les morts evitables i un militar de vicepresident. L’any d’una llei d’amnistia que, de moment, amnistia més als repressors que als reprimits, l’any en què ja no es pot amagar que mai ningú va depurar el poder judicial amb la transacció menys transició de la història. El 2024, on més vergonya i indignació ens hauria de provocar ser part de l’anomenada “comunitat internacional”
que mira impassible com Netanyahu perpetua un genocidi al poble palestí.
Amb aquesta llarga llista inacabada, podríem considerar el 2024 com l’any de l’autoritarisme polític, les receptes neoliberals i l’auge del feixisme social. “Les revolucions han d’aturar-se abans que no comencin” pensava Van Metternirch expliquen des de La Calòrica. Però també acaba l’any de la manifestació més important en defensa del dret a l’habitatge en molts anys, per no dir de sempre. L’any de la solidaritat permanent amb el poble palestí i de les manifestacions massives amb el crit de “El president, a Picassent”. L’any en què arreu dels Països Catalans milers de persones s’han organitzat per defensar el català i on s’han reconstruït xarxes de solidaritat per netejar de fang, reconstruir i arribar allà on les institucions han abandonat a la seva gent.
Malgrat que hi haurà sempre qui reunit en G7, G20 o Davos treballarà per conservar el seu món, com si de Viena als inicis del segle XIX estiguéssim parlant, el que pugui ser el 2025 també està a les nostres mans. Poques hores abans d'acabar l’any Estellés, com desig de bon any manllevaré les seves paraules: “No et limites a contemplar, aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu”.