Fa un parell de mesos, el govern de Salvador Illa destituïa el cap de l’oficina de prova pilot de la Renda Bàsica Universal. Si els atacs sistemàtics a la RBU la darrera legislatura ja feien presagiar la poca voluntat del govern del PSC de dur a terme la prova pilot, aquesta destitució encenia totes les alarmes. De fet, ja en vaig fer article d’opinió. Però, no content amb això, el PSC a finals de novembre va deixar morir el programa de govern que habilitava tot un equip per analitzar i desenvolupar la prova pilot i per explicar en què consisteix. Ara mateix, el govern té una oficina amb un director, sense treballadors. Podria dir que sorprèn. Però certament no sorprèn venint d’un PSC que ja fa anys es dedica a gestionar la desigualtat i la pobresa, i es nega a tocar els privilegis d’aquells qui especulen amb el dret a l’habitatge o s’enriqueixen a costa de drets bàsics com la salut i l’educació.
El liberalisme ha inoculat a la societat que la llibertat és decidir. I aquí és on rau el principal problema. Han escollit lliurement els milers de “riders” que empreses com Glovo exploten i als qui ha obligat durant anys a ser falsos autònoms? I la resposta és clara: no. És impossible escollir lliurement quan la tria és entre misèria o més misèria. La llibertat de Glovo és la mateixa que la d’Ayuso, mentida. No és lliure qui no controla els recursos necessaris per a la seva independència personal i col·lectiva. I aquí és on opera la universalització dels drets, i en el cas que ens ocupa, la universalització d’un mínim que garanteixi la capacitat socioeconòmica de cadascú i que viure -és a dir, el mític sostre, pa i treball- no depengui del permís d’algú altre.
Aquesta universalitat és el que fa por al PSC, Junts i tota la dreta i extrema dreta. Perquè garantir un mínim per viure a tothom, vol dir, que el 20% de la població que acumula més riquesa, deixi d’acumular-la o no n’acumuli tanta. I no voler fer-ho és una qüestió de classe. És més fàcil seguir enviant a totes aquelles persones susceptibles de rebre una prestació a diferents finestretes on han d’explicar i justificar que són pobres, seguir considerant que ser pobre és una decisió -ai, aquesta llibertat- i que si un no en surt és perquè no vol. I això, és un insult. Perquè totes les dades a l’abast indiquen que a Catalunya existeix una pobresa enquistada.
Fa unes setmanes, parlant de les xifres alarmants de pobresa a casa nostra, i de com les administracions públiques han negligit en la seva responsabilitat, algú va plantejar que potser tots aquells que s’han carregat la prova pilot volen viure en una societat amb unes xifres de desigualtat inalterables, i que de fet, ja els va bé per als seus propis interessos. I té molta raó.
Com he dit el PSC no sorprèn. El que sí que és alarmant són les poques veus que s’han alçat per denunciar l’operació del PSC, una tàctica vella que busca deixar sense recursos una política concreta perquè així mai no arribi a implementar-se. El risc de desnaturalització i caricaturització és una realitat. I de fet, aquest pot ser perfectament l’objectiu, ridiculitzar-la tenint en compte que, segons diverses enquestes, el suport a la RBU és ampli en la societat catalana. I per això, és greu el silenci d’alguns partits.
En un context on les desigualtats no reverteixen per més que s’hagin aprovat “els pressupostos més socials de la història” a Barcelona, Catalunya i l’Estat, hauria de ser obligatori desplegar i empènyer el màxim de polítiques innovadores que permetin superar totes aquelles que han fracassat, i tots els informes i estudis apunten que les diferents prestacions creades al llarg dels anys han fallat.
Garantir la democràcia és també garantir i assegurar la igualtat i les capacitats per a la participació i la presa de decisions. A Catalunya hi ha pràcticament la meitat de la població amb dificultat per arribar a final de mes, i hauria de ser evident que no té les mateixes oportunitats de participar que aquells qui acumulen la riquesa. I així, la democràcia falla.