La batalla que es lliura a Síria, amb Israel ocupant pel sud mentre continua el genocidi a Gaza, i Turquia envaint pel nord per aniquilar el moviment kurd, aprofundeix en la incertesa a la regió i el risc d’agudització del conflicte a l’Orient Mitjà, mentre la comunitat internacional s’ho mira impàvida.
Quan l’octubre de 2021 el Parlament de Catalunya va aprovar el reconeixement de l’Administració Autònoma i Democràtica del Nord i Est de Síria (DAANES) molt poca gent va entendre la importància del que s’estava fent. Molt probablement, l’admiració que el moviment kurd havia generat l’any 2014 quan va frenar i derrotar l’ofensiva d’Estat Islàmic a Kobane ja havia passat de moda i no interessava posar el focus en un projecte polític que té com a base l’autodeterminació dels pobles, el feminisme, el reconeixement de la diversitat i una concepció de l’economia de base cooperativa.
Amb la caiguda del règim d’Al-Assad, la proposta política del moviment kurd, que incorpora també a assiris, armenis, àrabs i d’altres minories de la regió, pren una importància cabdal com a model que pot ser útil i central en la democratització de Síria, i en definitiva, de l’Orient Mitjà. Però, de nou, hi ha encara molt silenci. Una de les explicacions del silenci rau en el paper de Turquia i el seu president Erdogan.
El règim autoritari d’Erdogan és un aliat de la Unió Europea. De fet, ahir mentre l’amenaça d’invasió turca a Kobane prenia força, Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea, va afirmar “La relació entre la UE i Turquia és important. La nostra relació econòmica està creient fortament cada any. I Turquia es manté com a soci clau en migració”. És a dir, per Von der Leyen la vulneració sistemàtica dels drets del poble kurd a Turquia, amb més de 10.000 presos polítics, la invasió ja al 2018 de part del territori del Nord i Est de Síria per part de l’estat turc o l’amenaça d’Erdogan de reconstruir l’imperi otomà per la via de l’aniquilació de la Revolució a Rojava, iniciada el 2012, no són suficients per condemnar Erdogan i per trencar relacions. La hipocresia, un cop més, de la comunitat internacional és vergonyosa i mostra que la democràcia i les vides humanes importen poc, quan de preservar els interessos econòmics es tracta.
La història del poble kurd és una història de resistència, però també d’oblit. Sense voler anar molt enrere, fa molts anys que existeix per part, sobretot, dels governs turcs de torn, la negació de la seva existència, la persecució de la seva llengua i la criminalització de les organitzacions polítiques kurdes. El seu màxim lideratge, Abdullah Öcallan, està a la presó des de 1999, amb llargues èpoques d’aïllament, i amb diferents informes d’organismes internacionals que adverteixen que aquesta situació s’ha d’entendre com a tortura. En l’actualitat, com he mencionat abans, hi ha més de 10.000 presos polítics a les presons turques. Però a Erdogan allà on va se li segueix posant la catifa vermella.
Mentre escric aquestes línies i mentre després de la caiguda del règim d’Al-Assad arreu es parla de la incertesa del futur de Síria, Erdogan i els grups armats que durant anys ha finançat estan preparant una nova invasió a la regió, en aquest cas, a Kobane, símbol internacional de la resistència a Estat Islàmic. I ho fa perquè quan el 2018 va envair Afrin, regió també de Rojava, ningú va dir res. Aquella invasió va provocar desenes de milers de desplaçats, que han (mal)viscut durant aquests anys en camps de refugiats, i que fa un parell de setmanes es van veure obligats, de nou, a desplaçar-se quan els grups armats proturcs van entrar a Alep. És hipòcrita parlar del paper de Turquia amb la migració i els refugiats sirians, quan la seva política i les seves accions han provocat i provoquen que unes 200.000 persones siguin doblement desplaçades.
El poble kurd dividit en quatre estats viu perseguit a l’Iran, reprimit a Turquia i sota amenaça d’invasió turca a Síria. I, tot i això, construeix una alternativa política, el confederalisme democràtic, que busca ser una aportació a la democratització de la regió. Però res d’això és suficient perquè la Unió Europea planti cara i es planti davant la segona potència de l'OTAN. I no es planta perquè prioritza els interessos econòmics. L’exemple és l’estat espanyol que manté relacions comercials i armamentístiques amb Turquia, amb dotacions militars a la frontera entre Rojava i l’estat turc, però també amb l’acord de fa uns mesos d’arribar als 25.000 milions anuals d’intercanvis comercials. És important destacar que tot i que el PSOE comparteix organització internacional amb el DEM Parti, l’antic partit turc prokurd HDP, que va haver de canviar el nom davant el procés d’il·legalització, prefereix mantenir i sostenir el règim autoritari d’Erdogan i del seu partit d’ultradreta AKP. Potser per això també, el govern de Salvador Illa, calla i ignora les decisions sobiranes del Parlament de Catalunya l’any 2021.
El Parlament va reconèixer la DAANES per responsabilitat i solidaritat. Als Països Catalans han existit sempre organitzacions i moviments de solidaritat i intercanvi amb el moviment kurd sense els quals no hagués estat possible. Però ens cal anar més enllà. Ens toca per responsabilitat alçar més la veu i reconèixer l’aportació política del moviment kurd. Fa massa que el poble kurd lluita sol per la seva supervivència i fa massa que Turquia i Erdogan surten indemnes de les vulneracions i les morts que provoquen.