Opinió

Entre la inutilitat i la sociopatia

«No podem absoldre els responsables polítics d’haver pres decisions que forcen la gent a viure en condicions de vulnerabilitat»

Eulàlia Reguant
05 de novembre de 2024, 18:50

Fa una setmana que visc enganxada a totes les notícies relacionades amb la DANA: els seus efectes, les negligències d’aquells qui havien i han de prendre decisions, l’enorme quantitat de xarxes de suport que s’han creat al País Valencià i arreu dels Països Catalans o les reaccions d’entitats i responsables polítics.

Hi ha dues paraules que retronen sistemàticament al meu cap: inexplicable i sociòpates, com a síntesi del menyspreu sistemàtic i repetit dels drets dels treballadors i treballadores, dels avisos dels experts, de la voracitat d’unes elits més preocupades pel guany econòmic que pel respecte a les vides humanes. Perquè es podria dir que el que ha passat és fruit de la negligència, però no hi ha una manca d’acció, hi ha una acció deliberada de no respectar els drets de la població, una acció deliberada durant anys de desmantellament dels serveis públics, una acció meditada per construir en cada pam de terra no urbanitzat, una acció meditada per negar tots els avisos dels experts en el canvi climàtic.

Però, anem per parts. El dimarts 29, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va avisar a mig matí de l’augment del cabal d’aigua i de les possibles conseqüències a zones com l’Horta Sud. De fet, des del matí, l’AEMET havia emès un avís del que podia ser la DANA i la seva agressivitat. El senyor Mazón va comparèixer al voltant de la una del migdia per dir que les pluges remetrien cap a les sis de la tarda. A hores d'ara encara ha estat impossible saber quines van ser les fonts per afirmar amb rotunditat això. En aquell moment, alguns dels municipis afectats ja estaven començant a veure les riades.

Fins a les vuit del vespre, la Generalitat Valenciana no va emetre cap alerta. Vuit hores en les quals el responsable d’emergències del govern valencià es reunia per parlar de toros. Vuit hores perdudes deixant a la seva sort a la població. A això, hi hem d’afegir, responsables empresarials obligant a treballadors, un cop l’alerta ja era un fet, a anar a treballar. La combinació letal: responsables polítics i empresarials evidenciant el seu menyspreu per les vides de la gent treballadora i enviant-la a l’escorxador. A partir d’aquí, el deliri comunicatiu i protocol·lari ha durat dies. La incapacitat de donar resposta al caos i a la destrucció al servei de la  lluita pel relat entre el PP i el PSOE. I l’extrema dreta celebrant-ho. Les vides de milers de persones de les comarques valencianes com a simples actors secundaris per la pugna entre els dos grans partits del règim.

Tot plegat té unes causes de fa pocs dies, però també, unes altres profundes i llunyanes. Les polítiques neoliberals de tots els governs i d’arreu, generen uns contextos en què les condicions i les situacions perilloses són menys importants que la productivitat de treballadors i treballadores: sobretot, que la roda no pari. Anys d’urbanisme tòxic i depredador modifiquen la geografia del nostre país, i així obren la porta a més virulència quan apareixen fenòmens naturals. Per això diem que el canvi climàtic és fruit d’un sistema social, econòmic i polític que arrasa amb tot el que troba davant per tal de maximitzar els seus beneficis. I finalment, anys de tractar el País Valencià com a perifèria de la gran metròpoli de Madrid han permès que les elits econòmiques i polítiques considerin el poble valencià com a ciutadans de segona.

Aquests dies hem vist com el moviment popular valencià ha posat les mans i el cos, com està bolcat des del primer moment sobre el terreny netejant, cuinant, transportant, recollint material, construint xarxes de suport mutu. Hem vist com davant d’unes institucions negligents i en moments inútils, l’autoorganització del poble valencià ha estat exemple de generositat i comunitat. Remarco això, perquè tot i les notícies falses i els discursos d’odi i manipuladors de l’extrema dreta, qui ara està organitzada donant resposta a l’emergència és la València dels centres socials i la xarxa de base. I sí, quan les elits polítiques i econòmiques abandonen el poble, s’entén millor el “sols el poble salva el poble”.

Que no ens ennuvoli el típic i lamentable paternalisme dels catalans del Principat. Això no ha passat perquè “pobres valencians” o per casuístiques que res tenen a veure amb les decisions que prenem els humans. No podem absoldre els responsables polítics d’haver pres decisions que permeten o forcen la gent a viure en condicions de vulnerabilitat. I això, ha de tenir conseqüències. La primera, la dimissió de Mazón i tot el seu govern, així com les responsabilitats penals que corresponguin. Però també, al Principat hauria d’obligar a abandonar atemptats climàtics com la destrucció a Llançà de l’última pineda per la voracitat urbanística, l’ampliació de l’aeroport o la construcció del quart cinturó.

Soc llicenciada en Matemàtiques. Vaig ser diputada de la CUP Crida Constituent (2015-2017, 2019-2023) i regidora de la CUP Capgirem Barcelona (2017-2019). He participat en organitzacions de finances ètiques i en favor de la justícia global. Soc activista en defensa dels drets dels pobles i la sobirania popular.

El més llegit