Fa un any, l’aleshores diputat Raúl Moreno del PSC, ara secretari general de Drets Socials, deia al Parlament “Governar és prioritzar”. Si ens basem en les accions i els fets de les darreres setmanes del Govern Illa podem veure clar quines són les seves prioritats. Reobertura del debat sobre l’ampliació de l’aeroport, cops de porra per blindar els interessos dels fons voltor d’aquells qui defensen el dret a l’habitatge o “content d’estar aquí” davant del Borbó a la Zarzuela són només tres exemples.
A Catalunya, les situacions de vulnerabilitat i les desigualtats s’han cronificat, deixant al voltant d’un 25% de la població en risc de pobresa o d’exclusió. La precarietat s’ha estès i afecta segments cada vegada més amplis de la població, el mercat laboral no assegura la capacitat de satisfer les necessitats bàsiques, les polítiques públiques no aconsegueixen combatre les causes estructurals de les problemàtiques i només atenuen de manera molt limitada els seus efectes.
Els darrers anys, les grans propostes dels diferents governs per donar resposta a les persones en situació de pobresa han estat prestacions condicionades i segmentades com la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) a Catalunya o l’Ingrés Mínim Vital (IMV) a l’Estat, prestacions que tot i definir-les com a eines per “assegurar els mínims d'una vida digna a les persones i unitats familiars que es troben en situació de pobresa” s’han vist incapaces. Segons un informe d’Ivàlua publicat el 2023, la suma de persones que ingressen la RGC i l’IMV només cobreix el 40% de la població en pobresa extrema. Per tant, les xifres ens diuen que en cap cas són eines que funcionin per allò que diuen ser dissenyades. I més encara, les xifres enquistades de pobresa al nostre país, mostren com el que hauria de ser el primer dret a garantir, el de l’existència, està lluny de ser una realitat.
Ara que tots els titulars dels mitjans catalans ens expliquen que aquesta setmana l'executiu de Salvador Illa ha d’explicar i mostrar els seus suports al Parlament davant les seves prioritats polítiques, estaria bé que s’aprofités per exigir que expliqui com pensa donar resposta a una realitat enquistada en aquest país: la pobresa, i sobretot explicar com pensa fer front a la persistència de les desigualtats i la precarietat davant d’uns pocs que especulen amb les nostres vides.
Crec que no aixafaré la guitarra a ningú si dic que Illa no ho explicarà. Amb els fets, cessant el responsable durant els darrers tres anys de la prova pilot de la RBU, ja ha posat de manifest la nul·la voluntat del seu Govern d’abordar eines diferents de les fins ara aplicades per lluitar contra la pobresa infantil, la inseguretat dels ingressos, l’emancipació dels joves… El PSC s’entesta a estigmatitzar a les persones en situació de pobresa obligant-les a demostrar cíclicament davant l’administració la seva situació econòmica o afectiva. De fet, la seva lluita els darrers anys en contra de la prova pilot de la Renda Bàsica Universal el que posa de manifest és la seva negativa a disputar a les elits del país el dret a una existència digna per a la majoria. Els socialistes poden bastir aquest debat de tecnicismes i utilitzar les filigranes que vulguin, però hauríem de fer evident que ni la seva voluntat ni la seva prioritat és abordar les desigualtats en aquest país si no estan ni disposats a tocar un mínim els privilegis d’uns pocs.
“La Renda Bàsica és una prestació econòmica individual, universal i incondicional, que es rebria com un dret de ciutadania. Seria d’uns 800 € mensuals, i integraria qualsevol altra ajuda o prestació d'import inferior. Es finançaria conjuntament amb l’estalvi d’aquestes prestacions inferiors i amb una reforma fiscal amb la qual el 20% de la població més rica n’assumiria gran part del cost. Un cop llegida la definició sobre la Renda Bàsica Universal, en una escala del 0 al 10, fins a quin punt estaria d’acord amb el fet que s’implementés a Catalunya?”. És la pregunta del darrer Òmnibus del CEO. I la resposta va ser clara: a favor.
Mentre el PSC busca aplicar les receptes velles i gastades que ens han portat fins aquí i que ens mantenen lligats al bucle de l’explotació i la precarietat, una majoria té clar que no té sentit negar una renda bàsica per garantir l’existència material de la gent.