Mentre escric aquest article encara no sabem si els pressupostos del Govern d’Aragonès passaran el tràmit del debat a la totalitat o no. I jo no tinc cap bola de vidre per preveure què passarà ni m’atreveixo a endinsar-me a cap casino per tirar els daus o per fer apostes. Però escoltant i llegint el relat d’uns i altres penso en un fragment del llibre Lo mig del món de Roser Vernet: “La necessitat d’establir relats a tort i a dret, sobretot i a tota hora, amaga potser la nostra incapacitat d’explicar la realitat sense ficcionar-la. No fos cas que darrere del fum no hi hagi foc.”
El relat: “abaixem ràtios en Educació infantil” explica el Govern. La realitat sense ficció: desenes de tancaments de grups a la pública, com han denunciat docents i famílies aquests darrers dies. I això, com s’explica? Si s’abaixa la ràtio d’una aula de l’escola pública però no es crea un nou grup el que es produeix és l’"expulsió" dels sobrants i la derivació d’aquests cap a la concertada. Per tant, el que es fa és baixar l’oferta de places públiques en benefici de l’escola concertada. Així, és “gràcies a la política útil”, que va dir la consellera Anna Simó, que els pressupostos del 2024 són els pressupostos de l’escola concertada.
El relat: “A tot arreu on hi ha atenció pediàtrica ara, n’hi continuarà havent” va afirmar el conseller Balcells. La realitat sense ficció: atenció pediàtrica al 20% dels centres de Catalunya, és a dir, un retrocés en l’atenció sanitària dels infants i una clara proposta urbanocèntrica que en cap cas té en compte el necessari equilibri territorial dels serveis públics. A Catalunya s’han mobilitzat desenes de col·lectius per recordar que l’accessibilitat és un dels pilars de l’Atenció Primària i Comunitària. Davant d’això, la proposta del Govern és reforçar els pediatres del 061 l’antítesi del que hauria de ser aquest pilar del sistema de salut del nostre país. I si quan tanquen grups a l’escola pública qui en surt beneficiat és la concertada, ja podem tenir clar qui guanya quan no es garanteix l’atenció pediàtrica als CAP d’arreu del país.
El relat: “L’impost de successions és abusiu” fa Junts. La realitat sense ficció: només un de cada quatre catalans ha d’abonar aquest impost, i només un de cada quatre paga més d’un euro d’impost. De fet, cada frase que diuen és una realitat ficcionada perquè afirmar que és una doble imposició és fal·laç: les coses no paguen impostos, els paguem les persones, i només pagarem una vegada, si som una d’aquestes persones que ens toca pagar. En l’actualitat hi ha pocs mecanismes per garantir la redistribució de la riquesa i apostar per una equitat real, i un d’aquests pocs és l’impost de successions. En una societat on el famós “ascensor social” que es defensava i celebrava als anys 80 requereix 120 anys, defensar la supressió de l’impost de successions és condemnar a milions de persones a viure en el llindar de la pobresa, i és aprimar l’administració pública com a garant de drets per deixar que el capital campi lliurement per especular amb les nostres vides.
El relat: “No hi ha cap euro pel Hard Rock als pressupostos”. La realitat sense ficció: qualsevol pla director urbanístic és elaborat pel Govern i requereix informes elaborats pel Govern i que jo sàpiga això suposa despesa pública. No cal anar massa enllà per trobar que, com a mínim, entre 2021 i 2022 el Govern va destinar 150.000 € per tal de facilitar l’aprovació del PDU vinculat al Hard Rock. O podríem parlar d’allò que ha repetit el president Aragonès: “El Hard Rock depèn dels inversors privats” i més enllà de constatar un cop més la inèrcia i indefinició d’aquest Govern, tornaríem a trobar una realitat no ficcionada: aprovar el PDU depèn d’un òrgan de la Generalitat i retirar la llicència del casino, atorgada si més no de manera dubtosa, depèn del Departament d’Economia.
Són només quatre exemples d’aquest fum d’aquests darrers dies que intenta tapar la realitat. I després hi ha qui es fa el sorprès per la desafecció, la frustració i el descrèdit de governs, parlaments i administracions públiques. En un moment, en què els reis de les fake news i les mentides guanyen terreny arreu, la responsabilitat d’aquells qui diuen voler combatre l’extrema dreta no pot ser imitar-los sinó que el deure ha de ser explicar la realitat i la veritat i sobretot donar respostes materials a les necessitats d’aquells qui necessiten l’escola i la sanitat pública i, un lloc i una base material per viure.
El relat: “abaixem ràtios en Educació infantil” explica el Govern. La realitat sense ficció: desenes de tancaments de grups a la pública, com han denunciat docents i famílies aquests darrers dies. I això, com s’explica? Si s’abaixa la ràtio d’una aula de l’escola pública però no es crea un nou grup el que es produeix és l’"expulsió" dels sobrants i la derivació d’aquests cap a la concertada. Per tant, el que es fa és baixar l’oferta de places públiques en benefici de l’escola concertada. Així, és “gràcies a la política útil”, que va dir la consellera Anna Simó, que els pressupostos del 2024 són els pressupostos de l’escola concertada.
El relat: “A tot arreu on hi ha atenció pediàtrica ara, n’hi continuarà havent” va afirmar el conseller Balcells. La realitat sense ficció: atenció pediàtrica al 20% dels centres de Catalunya, és a dir, un retrocés en l’atenció sanitària dels infants i una clara proposta urbanocèntrica que en cap cas té en compte el necessari equilibri territorial dels serveis públics. A Catalunya s’han mobilitzat desenes de col·lectius per recordar que l’accessibilitat és un dels pilars de l’Atenció Primària i Comunitària. Davant d’això, la proposta del Govern és reforçar els pediatres del 061 l’antítesi del que hauria de ser aquest pilar del sistema de salut del nostre país. I si quan tanquen grups a l’escola pública qui en surt beneficiat és la concertada, ja podem tenir clar qui guanya quan no es garanteix l’atenció pediàtrica als CAP d’arreu del país.
El relat: “L’impost de successions és abusiu” fa Junts. La realitat sense ficció: només un de cada quatre catalans ha d’abonar aquest impost, i només un de cada quatre paga més d’un euro d’impost. De fet, cada frase que diuen és una realitat ficcionada perquè afirmar que és una doble imposició és fal·laç: les coses no paguen impostos, els paguem les persones, i només pagarem una vegada, si som una d’aquestes persones que ens toca pagar. En l’actualitat hi ha pocs mecanismes per garantir la redistribució de la riquesa i apostar per una equitat real, i un d’aquests pocs és l’impost de successions. En una societat on el famós “ascensor social” que es defensava i celebrava als anys 80 requereix 120 anys, defensar la supressió de l’impost de successions és condemnar a milions de persones a viure en el llindar de la pobresa, i és aprimar l’administració pública com a garant de drets per deixar que el capital campi lliurement per especular amb les nostres vides.
El relat: “No hi ha cap euro pel Hard Rock als pressupostos”. La realitat sense ficció: qualsevol pla director urbanístic és elaborat pel Govern i requereix informes elaborats pel Govern i que jo sàpiga això suposa despesa pública. No cal anar massa enllà per trobar que, com a mínim, entre 2021 i 2022 el Govern va destinar 150.000 € per tal de facilitar l’aprovació del PDU vinculat al Hard Rock. O podríem parlar d’allò que ha repetit el president Aragonès: “El Hard Rock depèn dels inversors privats” i més enllà de constatar un cop més la inèrcia i indefinició d’aquest Govern, tornaríem a trobar una realitat no ficcionada: aprovar el PDU depèn d’un òrgan de la Generalitat i retirar la llicència del casino, atorgada si més no de manera dubtosa, depèn del Departament d’Economia.
Són només quatre exemples d’aquest fum d’aquests darrers dies que intenta tapar la realitat. I després hi ha qui es fa el sorprès per la desafecció, la frustració i el descrèdit de governs, parlaments i administracions públiques. En un moment, en què els reis de les fake news i les mentides guanyen terreny arreu, la responsabilitat d’aquells qui diuen voler combatre l’extrema dreta no pot ser imitar-los sinó que el deure ha de ser explicar la realitat i la veritat i sobretot donar respostes materials a les necessitats d’aquells qui necessiten l’escola i la sanitat pública i, un lloc i una base material per viure.