Fa pocs dies es feia viral un vídeo de la número 2 de Junts on explicava que “jo parlo molt amb el cap de globalització d’Uber i Airbnb, sopem molt junts” que se sumava al seu vídeo anterior de com convida els seus amics americans a comprar pisos a Barcelona, i de pas, hem comentat molt la figura de l’Olívia i sobretot hi hem empatitzat. Però no parlaré del classisme que impregnen totes les seves paraules. “És que ve de Silicon Valley” hi ha qui celebra. Però sabem res de l’anomenat “consens de Silicon Valley”? De les conseqüències socials i econòmiques del regnat de les Big Tech?
Cédric Durant en el seu llibre Tecnofeudalismo. Crítica de l’economia digital explica com l’anomenat Consens de Silicon Valley defineix una economia digital marcada per les lògiques de la dependència i la depredació, una economia que apuntala el monopoli rendista i global de les grans empreses tecnològiques, les conegudes com a GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft). L’anomenada economia de plataforma actua com a lloc estratègic per la captura social, l’extracció de dades i el control de les cadenes globals de valor. De fet, el que es va vendre com un potencial de regeneració social i política vinculada a les noves tecnologies ha acabat convergint en la nova baula del conservadorisme. Un conservadorisme que aprofundeix la creença en la flexibilitat dels mercats i en la protecció dels drets de propietat.
Als anys vuitanta l’anomenat Consens de Washington va significar els ajustos estructurals en matèria econòmica patits arreu del món, uns ajustos que van tenir conseqüències nefastes per la població dels països del Sud però que van impactar també, posteriorment, en les polítiques socials i econòmiques dels anomenats països rics. I podem entendre el Consens de Silicon Valley com una derivada de tot plegat, com una evolució del capitalisme. Una evolució que aprofundeix en l’amenaça a una ja feble democràcia i que sobretot posa en discussió la sobirania dels Estats com explica Yanis Varoufakis. Per exemple, Amazon quasi no paga impostos però canibalitza les botigues i les empreses d’arreu.
I no, no es tracta de negar la tecnologia, que ja puc intuir que hi haurà qui ple de prejudicis i amb voluntat estigmatitzadora plantejarà que qualsevol crítica a les Big Tech és ludita o neoludita. Es tracta de parlar de democràcia, de justícia i d’equitat. Es tracta de plantejar que la digitalització per si mateixa no és millor per les condicions materials de la nostra vida, si com sempre fa el capital, la plusvàlua es queda en unes poques mans.
Ahir la Laure Vega al debat de La Sexta plantejava que una República sense ciutadans lliures no era tal república. I com es pot ser lliure si hi ha qui es queda les nostres dades, els nostres vídeos i les nostres converses per fer-ne negoci? Si l’aigua ha de ser un bé públic o la sanitat i l’educació les entenem com a serveis que han d’estar fora de les urpes del capital, cal entendre i blindar també, els algoritmes com un bé públic. I això, està lluny dels interessos de Silicon Valley i de qui diu voler portar a Catalunya les seves dinàmiques.
I per acabar, podríem parlar també del que significa colonitzar la ciutat d’expats i dels seus amics rendistes “americans”. Una ciutat sense caràcter, on el català sigui exòtic, on les classes populars treballin per sous de misèria però que visquin fora per no embrutir-la a les instantànies que han de recórrer el món. Perquè així vinguin més turistes, sobretot “turistes de qualitat”, d’aquells que paguen molt per una habitació d’hotel d’alguna d’aquelles grans cadenes que ofereix sous de misèria a qui fa els llits i neteja l’habitació, o que si no van a l’hotel agafen un pis d’Airbnb i així aprofundeixen en el seu monopoli global.
Catalunya Silicon Valley lluny d’una República democràtica seria un país d’esclaus. I aquesta és la perversió dels discursos d’aquells qui s’omplen la boca de sobirania i independència, però defensen el credo del mercat.