Aquest diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Mentre a Catalunya es dirimeix el post 12-M i plana a l’ambient la possibilitat d’una repetició electoral, torna a haver-hi espais i anuncis electorals, debats, i algun (cada cop menys) cartell. I, tot i que hi ha actes i entrevistes a les persones candidates, es parla poc de la política europea.
Es parla poc de l’arquitectura econòmica, financera i institucional dels Tractats europeus que bàsicament ha dinamitat qualsevol opció de política de redistribució social o d’impuls de polítiques econòmiques alternatives al gran capital. De fet, són aquests tractats els que van justificar les polítiques d’austericidi i deutecràcia que han tingut greus conseqüències per les classes populars d’arreu d’Europa i com a exemple paradigmàtic per les classes populars gregues.
Després d’uns anys suspès, el Pacte d’Estabilitat i Creixement torna a la centralitat política i econòmica europea, tot i que ningú en parla durant aquesta campanya. Torna el pacte que encorseta qualsevol debat d’inversions públiques en el marc de la Unió Europea. Quan el 2020 en plena pandèmia es va suspendre aquest pacte, els plans que es van aprovar per fer front a la crisi es van basar principalment en més endeutament, de fet, en un endeutament enorme. Ara que el deute públic ha augmentat considerablement, es tornen a recuperar les regles fiscals que estableixen un dèficit públic del 3% i un topall d’endeutament del 60% del PIB.
Per això, és preocupant escoltar alguns dels candidats de les forces d’esquerres quan celebren que les receptes europees per fer front a la crisi econòmica generada per la pandèmia “han trencat dogmes del neoliberalisme”, ja que és ara quan s’estan preparant i treballant els plans d’ajustament que han de permetre rebaixar el deute públic del 107% al topall fixat. I amb l’experiència de la crisi de 2008 o del que va passar a Grècia el 2015 ja sabem què vol dir això: retallades, menys serveis públics, i més desigualtat.
Mentre tot això ha quedat fora del debat públic de les darreres setmanes, aquesta campanya electoral torna a posar al centre del debat polític l’auge de l’extrema dreta. No es tracta de menystenir-la, ni de rebaixar la preocupació per la capacitat en augment d’incidir i governar arreu i, per tant, de les conseqüències nefastes per les classes populars. Però cal analitzar per què l’esquerra en lloc de fer un atac clar i directe a la política neoliberal intrínseca i fundacional de la UE ha decidit regalar-li el marc de crítica a l’status quo europeu a l’extrema dreta.
Si mirem els debats de fons europeus veiem que allò que domina la política europea és bel·licisme, exèrcit europeu i augment de la despesa militar, morts en les rutes migratòries, polítiques de Frontex, nou Pacte d’Asil i Migracions, control per part de les grans empreses de les polítiques energètiques, nous acords comercials extractivistes o augment dels tipus d’interès per part del BCE, entre d’altres. I ara hi hem de sumar el retorn del Pacte d’Estabilitat.
Davant del vot reactiu que vira cap a l’extrema dreta, potser tocaria que en lloc de blindar i defensar la Unió Europea recuperem aquell vell lema de “Contra l’Europa del capital i la guerra”. I ser europeistes, sí, però des de l’internacionalisme que articula la crítica frontal a la Unió Europea.