Retinc a la memòria la imatge de les Rambles el maig de 2020, quan just després del confinament estricte podíem sortir un parell d’hores al dia a caminar. La sensació d’haver retrobat un espai de la ciutat. O les terrasses de la plaça Reial. O el Park Güell a l’abast de totes. Espais significatius de la ciutat per l’ús i gaudi de les veïnes i veïns. Us imagineu caminar pel passeig Joan de Borbó - per què encara es diu així?- sense desenes de “comercials” oferint paelles com si demà s’acabés el món? O entrar a la Boqueria a comprar maduixots, com feia quan era petita, sense topar amb maletes?
Ahir l’alcalde de la ciutat -aquell que va acabar sent alcalde per evitar que n’hi hagués un de dretes, però que va ser escollit amb els vots de la dreta rància espanyolista i que ha engegat el Pla Endreça com a institucionalització de l’aporofòbia- va afirmar que “la Copa Amèrica és un aparador d’innovació i tecnologia”. I així ens sentim moltes: un mer attrezzo, decoració perquè d’altres gaudeixin, una decoració que ha de respondre a un estereotip, i que si no ho fa és eliminada i esborrada, expulsada de la ciutat per pobra.
Barcelona, Palma, València. Però també Girona, Menorca o els Pirineus. La massificació turística com a herència de la transformació econòmica i l’explotació econòmica i territorial iniciada en l’època de la dictadura tan ben explicada a Els Carnissers per Guillem Frontera escrita fa més de 50 anys.
La ciutat i el país podien haver aprofitat just després de la pandèmia per transformar i capgirar la política turística fixada des de temps immemorials en el creixement màxim i l’ajut i la promoció a les grans empreses del sector. Però no, Ajuntament i Generalitat van fixar-se com a full de ruta “assolir el nombre de turistes d’abans de la pandèmia”: la Copa Amèrica de Vela, l’ampliació de la terminal de creuers, i de nou, suport a les grans empreses menyspreant les conseqüències de la crisi climàtica, i més aposta per les infraestructures turístiques en el territori com les estacions d’esquí.
Fugim d’aquells qui davant l’evidència dels impactes negatius de la pressió turística plantegen que cal “desestacionalitzar i desconcentrar” el turisme. Perquè a Barcelona aquesta va ser l’aposta el 2022, i ara en vivim les conseqüències: socialització d’aquests impactes a més punts de la ciutat i del país i més mesos a l’any, o dit d’altra manera, el problema s’ha estès a més llocs i més temps, mentre els senyors del lobby turístic a la ciutat asseguts al voltant de la taula del Consorci de Turisme augmenten els seus comptes de beneficis. I com a mostra, la situació als búnquers del Carmel.
I finalment, ha arribat l’esclat. El no podem més. Mentre als veïns i veïnes de la Barceloneta se’ls concedeix la gràcia de poder dormir a casa seva durant la Copa Amèrica de Vela prèvia acreditació per un punt de control, com si de zones de guerra estiguéssim parlant, la ràbia i l’organització popular no paren de créixer. I afegeixo un matís: potser sí que vivim una guerra, no d’aquelles clàssiques amb armes de foc, però una que enfronta aquelles que volem viure, moure’ns i estar a la nostra ciutat amb aquells qui han concebut els carrers, allò que s’anomena “espai públic”, i l’habitatge com un bé de consum, i com a tal, com una mercaderia.
Em resisteixo a deixar perdre Barcelona. A renunciar al que hauria de ser la capital del país. Una capital arrelada i amb consciència. Una capital que no utilitza com a pati del darrere el seu entorn per abocar-hi el que no vol per ella. Que n’està farta de les hipocresies dels qui diuen vetllar per les veïnes i veïns, però que en veritat el que fan és impulsar polítiques per fer-nos fora de casa. Una ciutat que agafa l’estela d’allò començat a Mallorca, i s’organitza per sortir al carrer el 6 de juliol, com a preludi de les mobilitzacions davant la Copa de Vela. La Rosa de Foc no és un mite. Per alguns potser només és passat, però per cada cop més gent, és també un present en construcció. Som les veïnes i veïns que hem dit prou. Que ni som ni volem ser figurants.