A inicis d’aquest any, en el marc de l’enquesta sobre valors a Catalunya de 2023, hi havia dues dades que sobresortien de la resta: a Catalunya un 80% de la població està d’acord amb la “regulació per llei dels preus dels lloguers” i un 60% no creu que “el creixement econòmic hagi de tenir prioritat sobre el medi ambient”. Han passat uns mesos i els resultats electorals no han acompanyat aquestes afirmacions: han guanyat els dos partits que més han defensat l’habitatge com a bé de mercat per a especular-hi i més bandera del negacionisme climàtic han proclamat aquests darrers anys a les institucions, si obviem l’extrema dreta i la dreta espanyolista, amb la defensa a ultrança del programa de Foment del Treball. No calen pal·liatius per assumir que l’independentisme i les esquerres que el 2021 havien guanyat, el 2024 han perdut electoralment parlant.
Davant l’onada reaccionària i conservadora internacional, primer van ser les Illes i el País Valencià, i finalment a Catalunya tampoc no n’hem restat immunes. Era massa pedant creure que sense fer res de diferent de la resta de països del món els Mileis, LePens i Melonis nostrats no farien forat electoral però també social. Depèn de nosaltres que el que fa tot just una setmana va ser una derrota electoral, es converteixi en una derrota social difícil de revertir tot i que no impossible. I en això, no podem obviar que les dues forces guanyadores, el PSC i Junts, són les que han flirtejat amb les receptes de l’extrema dreta en matèria de migracions, seguretat o civisme.
Això ens obliga a pensar i revisar el que hem fet aquests darrers anys les anomenades esquerres, les institucionals i les no institucionals. Però també valorar com hem escoltat si ens hem escoltat, com ens hem explicat, com s’han celebrat com a grans victòries, petites conquestes, que potser no s’han traduït en una millora palpable de les condicions de vida de molta gent, i on massa sovint s’han acceptat els límits establerts pels anomenats “tecnòcrates” que no deixen de ser polítics disfressats als serveis de les elits.
Però també obliga a pensar a l’independentisme, un moviment que va acumular forces, que va treballar per bastir un projecte emancipador i que va dur a terme el desafiament més gran al poder establert del Sud d’Europa dels darrers quaranta anys, però que els darrers temps s’ha atrapat en el retret, en la nostàlgia, en el jugadamestrisme i en l’èpica de l’individualisme, i ha oblidat construir un país per a totes i amb totes.
Les anomenades esquerres i l’independentisme, per acció o per omissió, hem convertit el pitjor PSC de la història en el pal de paller de la política catalana institucional. Potser cal que les esquerres del país s’independitzin de qui només pensa a posar catifes vermelles a les multinacionals o considera normal que a Barcelona les veïnes i veïns cada cop tinguin més difícil pagar un lloguer. Que lluny de càlculs electorals, facin càlculs socials.
Fa molt, massa, que estem a la defensiva, en una lògica de resistència, i no hem construït cap horitzó d’esperança que es llegeixi com a plausible, no hem construït cap horitzó que serveixi per agregar lluites més enllà dels que ja hi som o per construir un nosaltres que es conjugui en primera persona del plural. Sabem que la democràcia no és votar cada quatre anys, i també som conscients que no podem funcionar per rutines de l'“ara toca això, i després ve allò altre” ni acceptar les zones de confort davant les disjuntives d’“avançar o retrocedir”. No hi ha receptes màgiques. Però tenim fils a estirar. De fet, estem obligats a estirar el manyoc.