La dissetena cimera dels BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) va tenir lloc a Rio de Janeiro el 6 i 7 de juliol. Va ser la primera ampliada amb la participació de cinc nous membres (Egipte, Etiòpia, Iran, Aràbia Saudita, Emirats) que hi assistien per primera vegada. El conjunt d’aquests deu països, dels que la Xina -i en menor mesura l’Índia i Brasil- ha assumit el lideratge, representa una mica més de la tercera part del PIB mundial i sumen quatre mil milions de persones, la meitat de la població mundial. En aquest context Brasil i Vietnam, un dels països aspirants a formar part dels BRIXS, van signar un acord per intercanviar carn de vedella brasilera per peix vietnamita que preludia una nova etapa comercial i una més estreta cooperació entre els dos països.
En suma, tot i que per primera vegada Xi Jinping no ha assistit a la cimera (sí que hi era Narendra Modi), els BRIXS s’han convertit en una força gens menyspreable que pretén sacsejar les institucions econòmiques (Banc Mundial, Fons Monetari Internacional) i multilaterals (Nacions Unides) tradicionals sorgides després de la Segona Guerra sota el lideratge dels EUA i, en general, afirmen, supeditades als interessos d’Occident. L’excepció parcial seria l’ONU tot i que en les darreres dècades els vetos creuats dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat l’han fet inoperant per acabar amb els principals conflictes i guerres que assolen el món. Sacsejar les institucions tradicionals al servei d’Occident i, com cínicament declarava Vladímir Putin per videoconferència -no es va desplaçar al Brasil, com tampoc a la quinzena cimera celebrada a Sud-àfrica per l'ordre d'arrest internacional emesa el març de 2023 pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra a Ucraïna- per substituir el sistema unipolar dels EUA i l’OTAN per un sistema multipolar més just. Tot indica, afegia l’autòcrata rus, que el model de globalització liberal ha quedat obsolet i que el centre de l’activitat empresarial s’està desplaçant cap als mercats en desenvolupament.
En declaracions posteriors, el president del Brasil i amfitrió de la cimera, Luiz Inácio Lula da Silva, va criticar la decisió de l’OTAN d’incrementar la despesa en armament que, va afirmar, alimenta la cursa d’armament. Va ser igualment crític amb l'FMI i l’ONU i va qualificar la guerra de Gaza com a genocidi. També es va referir a les violacions territorials que practiquen de forma habitual alguns estats en comptes de cercar solucions negociades (una afirmació que es podria aplicar a Putin) i no fan esforços en contra de la proliferació d’armes atòmiques. En la declaració final els BRIXS van criticar la guerra de Gaza i el bombardeig de l’Iran, però sense citar ni a Israel ni als Estats Units. I ací rau un dels problemes dels BRIXS, la seva heterogeneïtat que soscava la seva força econòmica i política. En efecte, entre els deu països que van participar en la cimera trobem tres democràcies incompletes o defectuoses, Índia, Sud-àfrica i Brasil, situades respectivament el 2024 en les posicions 41, 43 i 57 segons l’índex que elabora anualment The Economist. Al costat tenim des de règims teocràtics (Aràbia Saudita, Iran, Emirats Àrabs) a dictadures resultants d’un cop d'estat que va anul·lar un procés democràtic anterior (Egipte), a règims totalitaris de partit únic (Xina), autocràcies (Rússia) i una república parlamentària federal de base ètnica dominada durant molts anys per un partit o coalició hegemònica i amb una forta inestabilitat i conflictes interns entre les diverses minories (Etiòpia). Paral·lelament, el posicionament polític d’aquests deu països respecte als EUA és igualment heterogeni, des d’aliats incondicionals imprescindibles per la política de Trump a l’Orient Mitjà (Emirats, però, sobretot, Egipte i l’Aràbia Saudita) a enemics irreconciliables (Iran), aliats crítics (Brasil, Índia, Sud-àfrica), competidors per l’hegemonia econòmica, tecnològica i geopolítica (Xina) o antics adversaris militars (Rússia).
A Trump probablement les contradiccions dels BRIXS no l’inquieten excessivament en la mesura que constitueixen un punt feble. Tampoc són un motiu d’inquietud les crítiques a Nacions Unides perquè el seu govern ha imposat sancions a la relatora de les Nacions Unides sobre els territoris palestins per haver denunciat Israel per genocidi a Gaza i per col·laborar amb la Cort Penal Internacional en impulsar denúncies contra ciutadans nord-americans o israelians relacionats amb l'ofensiva militar a Gaza. Sancions que probablement impediran a Albanese viatjar als EUA i bloquegin qualsevol actiu que tingui al país. En canvi, sí que li preocupa dels BRIXS el lideratge xinès i la contestació del poder absolut a escala mundial que Trump pretén exercir i les crítiques a les seves polítiques d’extrema dreta o dels seus seguidors. Primer va amenaçar a tots aquells països que donin suport a les polítiques contra els EUA dels BRIXS (entre els quals va incloure Espanya!) amb un recàrrec aranzelari del 10%; després va amenaçar d'imposar al Brasil uns aranzels del 50% pel judici que s’està duent a terme contra Jair Bolsonaro per no voler reconèixer els resultats de les eleccions brasileres del 2022 i, es creu, haver impulsat un cop contra les institucions i el govern sorgit de les eleccions. Exactament, el mateix que va fer ell el 2020-2021.
I davant d’aquest escenari quin paper pot jugar la UE després que Trump li ha comunicat a Ursula von der Leyen la imposició a la UE (i a Mèxic) d’un aranzel del 30% a partir de l’1 d’agost, tot i que, segons dades del Consell Europeu i el Consell de la UE, els EUA i la UE mantenen la relació bilateral més gran de comerç i inversió (la tercera part del comerç mundial fins a un total d’1,68 bilions d’euros el 2024) i la relació econòmica més integrada del món. Sense oblidar que ha promès enviar finalment algunes unitats del sistema de míssils terra-aire Patriot a Ucraïna que pagarà la UE, perquè estan desesperats, nosaltres (els EUA) no pagarem res i farem negoci. Això no obstant, no serà fàcil consensuar una resposta i, sobretot, aturar una guerra comercial que, com titulava The Wall Street Journal el 31 de gener, pot ser la més estúpida de la història. Però, sens dubte, cal reaccionar amb fermesa i la cohesió dels 27 per fer front a un Trump que sembla cada vegada menys fiable -jugant com un nen amb els aranzels i la cooperació nord-americana com si fossin soldadets de plom- i més tòxic per a l’estabilitat econòmica i política i la seguretat mundial. Convé, doncs, aproximar posicions amb altres damnificats de la bogeria, la incultura (es va sorprendre del bon anglès que parlava el president de Libèria, segurament perquè ignorava que l’anglès és l’idioma oficial d’un país que van crear a mitjans del segle XIX antics esclaus africans dels EUA retornats al continent africà) i la deriva totalitària de Trump, ja que comença a ser una amenaça real per tot el món més enllà de les diferències en valors i entre països. I és en aquest context que la UE ha de fer valer el seu lideratge per assenyalar que seguir l’unilateralisme i els dictats de Trump no és cap alternativa, encara que, en una mostra de cinisme difícil de superar, polítics assassins i genocidis li facin la gara-gara proposant-lo pel Nobel de la Pau.