Ja farà tres anys que en compareixença parlamentària la síndica d’Aran traslladava als grups la seva preocupació pels índexs baixíssims d’ús social de l’aranès. “Ens morim!” va dir Maria Vergés. I el plany era alarmant, perquè la llengua és signe d’identitat. I se’n torna a exclamar ara que fa 15 anys que el Parlament oficialitzava la ‘Llei de l’occità, aranès a l’Aran’, un desplegament legal que tenia i té la voluntat, com qualsevol llei de llengua, de protegir-la, la llengua, i, en protegir-la, protegeix la cultura en què és expressada.

La llei ha de fer créixer consciència i competència lingüística dels parlants d’una llengua, l’occitana, en franc procés de minorització. Amb aquest marc legal es tracta de fer-lo créixer en àmbits d’ús, l’ús social de l’occità a l’Aran, i, en definitiva, de prestigiar-la, la llengua. Però l’Aran necessita més poder per gestionar la seva singularitat. I aquest és el compromís a què es van comprometre, en visita oficial, el president Josep Rull i la Mesa del Parlament, amb la proposta de demanar al Congrés de canviar la Llei de basses del règim local perquè la reconegui, aquesta singularitat nacional de l’Aran, que vol dir reconèixer-la com una administració territorial específica, perquè si l’Aran té per llei reconegut l’autogovern, el Conselh Generau no pot ser tractat com una administració local.

Hi guanyarà el país i hi guanyarà la seva llengua. Una llengua que la Llei que l’oficialitza no ho fa només a l’Aran, sinó a tot Catalunya, i marca una fita històrica per al desplegament de les relacions occitanocatalanes. I és que oficialitzar a tot el país la llengua pròpia de l’Aran incrementa substancialment el nivell de protecció que des d’aquí es fa i s’ha d’anar fent de la Weltanschaung occitana. I ho destaco perquè aquesta Llei despertava un interès inusual entre els occitans, perquè removia les aigües plàcides i calmades de la rutina resignada a sobreviure enfront del procés d’assimilació engegat de segles per l’Estat francès. Els occitans no menystenen el pes de Catalunya, que pot decantar el moviment bascular de l’estandardització.

D’aquí la importància perquè la Llei recollís la independència de l’autoritat acadèmica respecte del poder polític; i és que l’aranès no pot codificar-se de manera aïllada, sinó que ha de participar de l’estandardització pluricèntrica de l’occità. Per això l’Institut d’Estudis Aranesi ha de comptar i compta amb la recerca i la investigació per tal d’assolir el caràcter plenament acadèmic perquè li sigui reconeguda l’autoritat lingüística per tal de fixar els convencionalismes d’ús.

I perquè la llengua hi guanyi, en àmbits d’ús, cal que sigui emprada per tothom tothora, però si legislem per protegir la llengua i per incentivar-ne l’ús, no podem eximir, cap administració de l’Aran, ni la de l’Estat, de servir-se’n, de l’aranès, i de fer-ho de manera preferent, perquè si les administracions no utilitzen la llengua pròpia, i els mitjans tampoc, difícilment els usuaris que no la tenen com a pròpia i preferent se’n serviran. I els índexs d’ús aniran baixant. No es pot parar d’invertir tot de recursos per promoure l’ús de l’occità i de protegir-lo, des de tots els àmbits, en un context de desequilibri lingüístic per raó d’altres, de llengües, que li són hegemòniques sobretot per raons de prepotència administrativa.

Hi tingui la sensibilitat que hi tingui, l’administració de l’Estat envers l’occità de l’Aran, és perfectament concebible la vida social de la Val d’Aran organitzada en aranès, de manera que la integració dins la societat aranesa cal que comporti el coneixement de la llengua, i que el plurilingüisme dels aranesos tingui un caràcter merament instrumental, sense implicacions de subordinació de la llengua pròpia a cap altra. Que tot això sigui possible només depèn de l’actuació d’una política lingüística adequada, la qual depèn, al seu torn, de la política lingüística del Govern de la Generalitat, però per damunt de tot cal que els aranesos disposin del poder que necessiten per a la gestió del seu país.