La reunió de la comissió bilateral dels governs espanyol i català per assentar les bases de l’acord de finançament ha tingut un innegable valor polític. L’executiu espanyol ha reconegut la “singularitat” de Catalunya i que la Generalitat ha de poder recaptar tots els seus impostos. Però després de la trobada d’aquest dilluns, hi ha més preguntes que concrecions. L’ordinalitat no queda blindada -malgrat que està fixada per mandat estatutari-, com tampoc està clar el calendari que ha de permetre que el nou model sigui una realitat. Es requereix la majoria absoluta del Congrés per fer realitat aquest compromís i no es pot comptar amb el suport de la majoria de la investidura.

Hi ha al davant un escenari de canvis legislatius molt laboriós, com la modificació de la LOFCA, la llei de tributs i la llei que regula el finançament de les autonomies de règim comú. Res serà fàcil i la situació en què es troba l’executiu de Pedro Sánchez encara afegeix més interrogants al panorama. La histèria provinent de la dreta espanyola i els cercles del poder madrileny ja han emès els seus missatges incendiaris. ERC, per la seva banda, ha criticat la inconcreció de l’acord, mentre Junts el menystenia. 

Des de Madrid, els mitjans del nacionalisme espanyol generaran aquests dies un xivarri important, parlant de “robatori” i, ara, amb les noves aportacions lèxiques sobre prostíbuls i proxenetes. Isabel Díaz Ayuso ja s’ha referit als socis de Sánchez com uns xulos i assegurant que el president espanyol “posa el llit i els espanyols paguen”. Però seria convenient no deixar-se entabanar per la ignorància mentidera del patrioterisme madrileny. Aquesta pot ser una batalla llarga i de resultat incert. Cal aquí apel·lar els poders econòmics i tots els agents socials que en els anys del procés van enarborar la bandera del finançament com el gran desllorigador d’un desencaix amb perspectives de xoc a les institucions i al carrer.       

Els principals agents socials han sortit a aplaudir la trobada. La patronal Foment del Treball ha subratllat que l’acord recull moltes de les reclamacions del teixit productiu i es fa fort en l’ordinalitat i el límit a la solidaritat interterritorial per no fer endèmics els greuges estructurals. També CCOO, un altre agent que va vindicar un nou sistema, ha aplaudit l’encontre. Però, de fet, la cimera bilateral d’avui no ha estat sinó una estació més d’un pols que serà feixuc. Just quan sembla que la legislatura entra en un congost ple de perills, amb un president com Sánchez que necessita temps, seria fonamental que les elits econòmiques empenyessin en una actitud vigilant perquè l’acord acabi concretant-se.

També seria essencial que tots els actors implicats en les bases de l’acord fessin una tasca pedagògica per explicar les raons de Catalunya i carregar d'arguments la posició catalana. Aquí, entitats empresarials, de les patronals al Cercle d’Economia i els principals sindicats, molts d’ells ahir militants de teòriques terceres vies quan el 2017 encara cremava, han de fer tots els esforços per reforçar la posició catalana. Si algú pot exercir pressió amb autoritat sobre el govern espanyol i Salvador Illa són precisament els poders econòmics que més esforç van fer enfront l'independentisme, ja que un bon finançament els justificaria. Però aquesta batalla encara no està guanyada.