Viena té el parc d’habitatge públic més gran d’Europa (40%). A Barcelona només el 2%. La meitat és propietat de l'ajuntament vienès, l'altra meitat és d'entitats nascudes com a cooperatives per a construir les seves pròpies cases o també dels habitatges construïts per les indústries per als seus treballadors. El preu del lloguer d'aquests pisos públics se situa al voltant de 8 euros el metre quadrat. És la meitat de Barcelona, amb més de 16 euros per metre quadrat. A Viena gairebé el 80% de la població lloga els pisos.

A Viena, un cop finalitzada la I Guerra Mundial, la gent humil vivia en assentaments il·legals formats per barraques de fusta, passant fred i emmalaltint de tuberculosi. El maig de 1919, el Partit Socialdemòcrata dels Treballadors (Sozialdemokratische Arbeiterpartei) va obtenir la majoria absoluta a la capital. Per tal de no dependre dels especuladors, es van construir més de 64.000 habitatges, assignats mitjançant un sistema de punts. El fiançament procedí d'un impost sobre el salari i un altre sobre la construcció d'habitatges i productes de luxe com xampany, les curses de cavalls o els cotxes. Als edificis socials hi havia escoles bressol, punts d'assessorament per a mares, clíniques i pistes esportives, cafeteries i biblioteques. A la majoria d’edificis socials de Viena amb usos plenament vigents avui, es poden contemplar detalls artístics corresponents als estils arquitectònics d’avançada, l’art déco i Bauhaus.

El 1934, un de cada deu vienesos vivia en un habitatge social comunitari. Però l'hegemonia de l'esquerra fou escapçada violentament quan Engelbert Dollfuß, del Partit Socialcristià, austrofeixista, va dissoldre el Parlament i va ordenar a l'exèrcit bombardejar el Karl-Marx-Hof a la Guerra Civil del febrer de 1934. Van perdre la vida més de 350 persones treballadores. Amb la victòria contra el nazisme del 45, el conjunt es reparà el bloc que continua encara amb l’oferta d’habitatges assequibles. El Karl-Marx-Hof és un dels edificis residencials més grans del món, va ser dissenyat per a una població d'aproximadament 5.000 persones, i inclou 1.382 apartaments amb unes dimensions de 30-60 m² cadascun.

En altres llocs d’Europa, hi ha tradicions d’entitats sense afany de lucre que s’han dedicat a la promoció d’habitatge assequible. La Joseph Rowntree Foundation del Regne Unit fundada fa més de cent anys i que va començar promovent la ciutat-jardí de New Earswick, als afores de York. O bé la Fundació finesa Y-Säätio, de més de quaranta anys produint habitatge per a persones sense llar. Per què aquests exemples ens provoquen una sana enveja? Perquè aquí hem anat endarrere com els crancs. La desqualificació de tot el parc d’habitatge protegit i la nul·la construcció de nou habitatge social, ens ha situat en termes relatius en un dels pitjors moments de la política d’habitatge popular de l’època contemporània.

Als anys 30, quan el president Macià apel·lava a la Catalunya pròspera, industriosa i productiva hi afegia l’assoliment d’un estat social que incorporava el dret a l’accés a un habitatge digne i a espais de lleure: la caseta i l’hortet. Sense la ruptura violenta del cop d'estat de Franco, potser avui, Barcelona també estaria en la llista de models com Viena. Ara bé, en democràcia, l’urbanisme barceloní heretà dels plans de la Generalitat Republicana, l’endreça del front marítim, però de cap manera l’aposta per l’habitatge assequible. El Pla Macià va ser un projecte urbanístic racionalista dissenyat entre 1932 i 1935 pels arquitectes Josep Lluís Sert i Le Corbusier, pensat per a la ciutat de Barcelona.

Encara que finalment no va ser executat, el pla preveia una distribució funcional de la ciutat amb un nou ordre geomètric, a través de grans eixos vertebradors com la Gran Via, la Meridiana i el Paral·lel, i amb una nova façana marítima definida per gratacels cartesians, a més de la millora d'equipaments i serveis, el foment de l'habitatge públic i la creació d'un gran parc i centre d'oci al costat del delta del Llobregat, l'anomenada Ciutat de Repòs i Vacances. L'inici de la Guerra Civil va truncar el projecte. L'única realització material d’aquella època que ens queda és la Casa Bloc (1932-1936), al barri de Sant Andreu, dissenyada per Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana, un bloc de cases de classe obrera amb equipaments socials.

Però, entre l’època republicana i el retorn de la democràcia que va passar en habitatge? Fa poc, l’historiador manresà Francesc Comas, pronunciava una conferència titulada “La immigració, un factor del creixement urbà”, de la que he extret algunes dades. L’increment sobtat de població que fugia del món rural perdedor, sigui de Catalunya sigui de l’estat, va provocar problemes habitacionals com constatava la mateixa premsa del règim. “El problema de la vivienda cada vez más generalizado y acuciante es particularmente grave en nuestra ciudad donde abundan las edificaciones antiguas y los hacinamientos de morada en las que los espacios son reducidos o nulos y, por tanto, el sol, el aire y las condiciones de salubridad brillan por su ausencia. El paso de la guerra y los movimientos migratorios de población junto con la escasez de materiales que impide el que la construcción de viviendas adquiera el ritmo de viviendas que sería de desear han agudizado aún el problema ya de por sí difícil” (Manresa, 22 – IV – 1944).

Les alternatives primeres van ser de supervivència, a base de la construcció amb materials efímers de barraques. D’entrada, el règim es movia entre la tolerància inevitable i la persecució del barraquisme. Hi havia una norma que impedia desallotjar els seus estadants si havien assolit cobrir la teulada. Avui a la perifèria barcelonina tornen les barraques o bé, al mig de la ciutat, els sense llar ocupen vestíbuls diversos.

També abundaren els relloguers d’habitacions. A meitats dels seixanta es pagava un lloguer de 150 pessetes setmanals (600 al mes) per una sola habitació on es dormia, es cuinava, es menjava i s’hi vivia. Però malgrat les condicions oneroses, com que hi havia feina, ni que fos mal pagada, molts hi accedien.Llegué a Manresa el año 1964. Fui a vivir a la calle San Salvador donde tenía una habitación (amb la seva mare) con derecho a cocina, era como una comunidad de vecinos. El lavabo y el lavadero estaban en el patio. Pero teníamos agua y luz cosa que no teníamos en el pueblo” deia en una entrevista R.C.G. Avui, el relloguer d’habitacions està de facto legalitzat amb fórmules diverses. I el que no ho està, prolifera igualment per l’escassedat i inaccessibilitat d’habitatge. I ja no estem parlant de migrants només. Estem parlant de joves professionals obligats a residir en àrees de lloguers alts provocats per la sobredosi turística o l’impacte de la residència de tècnics estrangers qualificats i ben pagats.

Una altra via, avui totalment paralitzada, va ser la dels barris d’autoconstrucció. Propietaris pagesos dels entorns de la ciutat venien o llogaven parcel·les perquè els potencials residents construïssin la seva caseta. Una o dues plantes, adossades, que s’anaven aixecant en hores lliures. En aquest perfil ja s’hi trobaven migrants de fora de Catalunya però també catalans vinguts de zones rurals. La construcció era possible per la manca de normatives rígides oficials per a l’habitabilitat i sense haver garantit la urbanització del barri o la previsió de serveis. El resum de la postura del règim seria: jo no faig res, però et deixo fer. Una forma de treure’s pressió social. Avui, amb tot l’urbanisme superordenat i la manca de sòl ofertable a famílies amb voluntat autoconstructora, aquesta via s’ha eliminat.

Però, el règim franquista s’adonà que la bomba social de rellotgeria amb el tema de l’habitatge persistia, i prengué una sèrie d’iniciatives que, òbviament, no tenien present ni la compactació urbana, ni la urbanització dels nous barris, ni l’oferta de serveis i sempre, amb la corrupció de fons, que amb altres fórmules, per desgràcia, ha arribat als nostres dies amb els “pelotazos” urbanístics en plena democràcia espanyola. Aquesta però no ha estat capaç, i em sap molt greu reconèixer-ho, d’emprendre iniciatives similars a les del règim feixista.

El règim va promoure la construcció de diferents blocs d’habitatges per impuls del Instituto Nacional de la Vivienda i l’organisme Obra Sindical del Hogar (OSH). Normalment, en sectors perifèrics i desconnectats de la ciutat. També va incentivar els habitatges promoguts per entitats de vocació social: Caixes d’Estalvi i Església, que en el cas de Manresa van endegar diversos blocs d’habitatge populars. Avui en dia, ni les Caixes, ni els Bancs, ni l’església i molt pocs ajuntaments estan construint habitatges assequibles. Per completar el panorama, en aquells anys algunes empreses van construir habitatges pels seus treballadors per iniciativa pròpia o per obligació legal per les de més de cinquanta treballadors. Avui dia, és irritant com els sectors que frueixen de mà d’obra temporera o barata en el món del turisme, de l’agricultura o d’algunes càrniques no es vegin obligats a proporcionar habitatges assequibles als seus treballadors. De la mateixa que l’administració hauria de garantir-lo als servidors públics essencials en zones de lloguer tensionat. De l’època autoritària era freqüent l’oferta d’habitatges assequibles als funcionaris desplaçats.

Ara, som on som. Un desert pel que fa a l’habitatge d’iniciativa pública o parapública. Incomparable amb la nostra pròpia història republicana o feixista; i incomparable amb les bones pràctiques històriques d’algunes socialdemocràcies europees. Temo que la visió tacticista dels partits, el corporativisme suïcida d’alguns propietaris o la visió ideologitzada de l’extrema esquerra no permet un acord bàsic que dissenyi solucions a dècades vista. Una altra cosa és si aquest disseny s’ha de fer d'acord amb un creixement infinit de la població basat en un model econòmic de sous miserables i economia submergida.