Fa un parell de dies que plou. Plou i comencem a pensar quan i com s’aixecaran les restriccions per l’emergència per sequera. Anem de pressa a voler oblidar que fa mesos que ens persegueix l’amenaça de restriccions a l’aigua de boca, o que l’agricultura i la ramaderia, indispensables per la nostra supervivència, fa mesos que pateix restriccions mentre sectors al servei de les elits campen impunement i es permeten continuar fent negoci amb l’aigua.
Suposo que intentar esborrar de l’agenda política, social i mediàtica la sequera és útil pels que fa anys que governen, sigui a Catalunya o a l’Estat, per poder fer una campanya electoral parlant de núvols de color de rosa i no abordar que el model del totxo, el ciment i els hotels és responsable dels problemes de la pagesia, de la situació de pantans i rius i de la precarietat imperant al país. De fet, fa pocs dies a un debat de televisió espanyola es va viure una situació paradigmàtica del que la majoria de partits al Parlament pensen: mentre el diputat Carles Riera denunciava la sequera a conseqüència del model del totxo, turisme de masses i macroprojectes d’oci imposat des de fa 40 anys a Catalunya, se sentia de fons a la diputada Alicia Romero del PSC dient: “Això és mentida, d’aigua n’hi ha!”. No n’hi ha per la pagesia, però n’hi ha per les empreses turístiques, efectivament.
Plou i estem contents. Però faríem bé de no oblidar els debats d’aquests mesos. Vivim una de les sequeres més fortes que mai ha patit Catalunya, i la gestió que n’ha fet el Govern i la majoria sociovergent al Parlament només ha respost a cop de pressió dels principals lobbis del país que tenen interessos particulars en la gestió de l’aigua. Com és possible sinó que el Govern cedís davant la decisió de gremi hoteler d’autoabastir-se amb infraestructures privades per així saltar-se les normes públiques? Un cop més no hi ha equitat a l’hora de gestionar un bé comú.
Més enllà de celebrar la pluja, ja sabem que no la podem controlar i que no decidim nosaltres quan plou i quan no. L’emergència climàtica no és una qüestió anecdòtica i la gestió d’aquesta no pot recaure en mans dels de sempre perquè és devastador per a les classes populars i el territori. I davant d’això, la resignació o la frustració no són actituds que ens puguem permetre. A inicis del segle XXI, a Porto Alegre el moviment antiglobalització va encunyar la frase: “Un altre món és possible”, i l’Arcadi Oliveres sempre hi afegia “i necessari”. Han passat més de vint anys i ens cal recordar que un altre país és possible (i necessari).
Ara que en campanya electoral tothom parlarà de models econòmics i de quins canvis són necessaris, cal recordar que els processos socioeconòmics imperants se sostenen de l’extracció de recursos i energia i que alhora generen i envien també residus a algun lloc, sovint ben lluny perquè així acontentem la vista. I que, per tant, tota política econòmica que es faci ha de tenir en compte això: és inviable posar en marxa processos d’acumulació del capital sense destruir el territori i sense mantenir les desigualtats i la precarietat. No reconèixer-ho és pintar de verd el mateix decorat de sempre. I certament, el Hard Rock és la punta de l’iceberg d’aquest model sociovergent a casa nostra, com diuen els comuns, però també ho són, per exemple, la Copa Amèrica de Vela o la nova terminal de creuers pactada el 2018 entre l’Ajuntament i el Port.
Això d’un altre país és possible (i necessari) no és només un lema, és també trinxera d’esperança. I l’esperança no pot radicar en esperar que plogui, sinó que l’esperança ha de ser el motor per combatre el pessimisme, per convèncer i convèncer-nos que hi ha una alternativa que té en compte el territori i el repartiment de la riquesa, que pensa que la sobirania l’omplim de contingut no perquè la reivindiquem molt sinó perquè l’exercim.
Plou o ha plogut. Però no ens podem permetre oblidar els aprenentatges d’aquests mesos. I a aquells qui no han après res, i que de fons diuen “això és mentida, d’aigua n’hi ha!” cal combatre’ls com el que són: els representants de la Patronal.
Suposo que intentar esborrar de l’agenda política, social i mediàtica la sequera és útil pels que fa anys que governen, sigui a Catalunya o a l’Estat, per poder fer una campanya electoral parlant de núvols de color de rosa i no abordar que el model del totxo, el ciment i els hotels és responsable dels problemes de la pagesia, de la situació de pantans i rius i de la precarietat imperant al país. De fet, fa pocs dies a un debat de televisió espanyola es va viure una situació paradigmàtica del que la majoria de partits al Parlament pensen: mentre el diputat Carles Riera denunciava la sequera a conseqüència del model del totxo, turisme de masses i macroprojectes d’oci imposat des de fa 40 anys a Catalunya, se sentia de fons a la diputada Alicia Romero del PSC dient: “Això és mentida, d’aigua n’hi ha!”. No n’hi ha per la pagesia, però n’hi ha per les empreses turístiques, efectivament.
Plou i estem contents. Però faríem bé de no oblidar els debats d’aquests mesos. Vivim una de les sequeres més fortes que mai ha patit Catalunya, i la gestió que n’ha fet el Govern i la majoria sociovergent al Parlament només ha respost a cop de pressió dels principals lobbis del país que tenen interessos particulars en la gestió de l’aigua. Com és possible sinó que el Govern cedís davant la decisió de gremi hoteler d’autoabastir-se amb infraestructures privades per així saltar-se les normes públiques? Un cop més no hi ha equitat a l’hora de gestionar un bé comú.
Més enllà de celebrar la pluja, ja sabem que no la podem controlar i que no decidim nosaltres quan plou i quan no. L’emergència climàtica no és una qüestió anecdòtica i la gestió d’aquesta no pot recaure en mans dels de sempre perquè és devastador per a les classes populars i el territori. I davant d’això, la resignació o la frustració no són actituds que ens puguem permetre. A inicis del segle XXI, a Porto Alegre el moviment antiglobalització va encunyar la frase: “Un altre món és possible”, i l’Arcadi Oliveres sempre hi afegia “i necessari”. Han passat més de vint anys i ens cal recordar que un altre país és possible (i necessari).
Ara que en campanya electoral tothom parlarà de models econòmics i de quins canvis són necessaris, cal recordar que els processos socioeconòmics imperants se sostenen de l’extracció de recursos i energia i que alhora generen i envien també residus a algun lloc, sovint ben lluny perquè així acontentem la vista. I que, per tant, tota política econòmica que es faci ha de tenir en compte això: és inviable posar en marxa processos d’acumulació del capital sense destruir el territori i sense mantenir les desigualtats i la precarietat. No reconèixer-ho és pintar de verd el mateix decorat de sempre. I certament, el Hard Rock és la punta de l’iceberg d’aquest model sociovergent a casa nostra, com diuen els comuns, però també ho són, per exemple, la Copa Amèrica de Vela o la nova terminal de creuers pactada el 2018 entre l’Ajuntament i el Port.
Això d’un altre país és possible (i necessari) no és només un lema, és també trinxera d’esperança. I l’esperança no pot radicar en esperar que plogui, sinó que l’esperança ha de ser el motor per combatre el pessimisme, per convèncer i convèncer-nos que hi ha una alternativa que té en compte el territori i el repartiment de la riquesa, que pensa que la sobirania l’omplim de contingut no perquè la reivindiquem molt sinó perquè l’exercim.
Plou o ha plogut. Però no ens podem permetre oblidar els aprenentatges d’aquests mesos. I a aquells qui no han après res, i que de fons diuen “això és mentida, d’aigua n’hi ha!” cal combatre’ls com el que són: els representants de la Patronal.