Som perquè van ser. Això que hem repetit moltes vegades sovint ho diem sense ser massa conscients del que significa. Aquests dies hi he pensat molt. Segurament perquè pocs dies abans de commemorar el tercer aniversari de la mort de l’Arcadi Oliveres, moria l’Aureli Argemí. I perquè quan algú en un grup de Telegram va comentar “Aix, ha mort l’Aureli Argemí...”, jo vaig comentar que “pensava en la generació de l’Aureli, l’Arcadi o el Botey... sense ells hi ha tantes coses que no haguessin estat” i algú va rematar “Sí, ens quedem sense referents…”.
Hi ha un fil conductor entre tots ells: la voluntat i vocació de construcció col·lectiva. I què voleu que us digui, en plena era de la individualitat i l’individualisme, en una societat que premia els lideratges unipersonals o el “jo” com a proposta política, reivindicar el col·lectiu i la comunitat es pot considerar una heroïcitat. Davant d’un sistema, el capitalisme, que busca la fragmentació, que empeny a la lluita per la supervivència individual i que ens aboca a la inevitabilitat de sobreviure, l’alegria, l’entusiasme i la solidaritat de l’Aureli, l’Arcadi o el Botey serveixen de far i brúixola per mantenir el rumb. Més enllà dels tres noms propis, el que evoca la paraula referents és mestratge, lideratge i aprenentatge.
En un moment d’atomització, de reflux i reacció, de ràbia i però també apatia, que necessària és l’esperança que ens obliga a fer molts canvis, que deia l’Arcadi. I la por que em travessa aquests dies és com transmetrem els aprenentatges a aquells qui no han conegut o no han vist la generositat i la il·lusió de tota una generació per obrir camí o equivocar-se quan fos per tornar-hi de nou. Però més enllà de com i què transmetem, hauríem de revisar què n’hem fet dels aprenentatges.
En un moment de militarització desbocada i d’amenaça permanent d’una nova guerra, la desobediència militar que deia l’Arcadi però també la denúncia i el boicot a aquells qui any rere any augmenten la despesa militar i els qui de manera directa o indirecta contribueixen a la indústria armamentística. Davant d’un món cada cop més autoritari i homogeneïtzador, i davant la demofòbia i recentralització de l’Estat i el retrocés de l’ús del català, la Declaració dels Drets Lingüístics i la dels Drets Col·lectius dels pobles aquí i arreu, com a primera passa de l’emancipació plena, que va defensar l’Aureli.
Quan la pobresa a Catalunya s’ha convertit en estructural després de més de 10 anys d’una de cada quatre persones vivint al llindar de l’exclusió, valors del Botey com la radicalitat, rebel·lió, insubmissió, innovació i renovació. Però també les xarxes, les lluites i les iniciatives que ens permetin conquerir drets i dibuixar horitzons d’emancipació. Això són tres dels possibles aprenentatges. Ni hi són tots ni potser hi són els millors. Però són alguns dels imprescindibles.
Galeano va escriure “Si jo camino deu passos, la utopia marxa deu passos. Aleshores, per a què serveix la utopia? Doncs, per a això, per caminar”, i aquest és un bon resum de qui són aquests referents per totes les que hem après amb ells i d’ells i volem que el seu mestratge no sigui un mer record i es converteixi en l’energia per caminar i per transformar.