[En aquest enllaç podeu llegir l'article original en castellà]
50 anys, que es diu aviat. Era de 3 de desembre de 1970 i els últims capitostos del franquisme van posar davant d'un tribunal militar a setze joves bascos. A sis d'ells els esperava el mur d'afusellament. A l'estiu de 1968 ETA havia assassinat a Melitón Manzanas i el règim estava disposat a oferir un escarment exemplar. No obstant això, i contra el pronòstic de Franco, el Procés de Burgos va acabar d'arruïnar la imatge d'Espanya en el tauler internacional i la dissidència antifranquista va conquistar una legitimitat que mai havia arribat a somiar.
Suposo que a hores d'ara de l'efemèride la premsa hi haurà recuperat tots els detalls d'aquest episodi històric. Els testimonis dels protagonistes. Les fotografies groguenques d'aquells dies. Hi ha un llibre que sovint s'esmenta com una joia exòtica però que encara avui conserva la seva vigència. En col·laboració amb els advocats dels acusats, l'activista Gisèle Halimi va publicar Le Procés de Burgos el 1971 i va comptar amb un pròleg en el qual Jean Paul Sartre defensa la independència basca. Halimi va morir el passat mes de juliol als 93 anys.
Però de totes les aventures que van envoltar al procés, hi ha una anècdota que sembla menor però que resulta fascinant i reveladora. Tornem a 1970. Tornem a la Capitania General de Burgos. ETA està dividida en dues faccions enfrontades. D'una banda, ETA V. D'altra banda, ETA VI. En ETA VI recala un grup de militants que fa mesos que ordeix en secret un cop definitiu contra el judici: l'Operació Botella. El pla és aparentment absurd. Es tracta d'obrir un túnel des del clavegueram amb el propòsit d'evacuar als presos. Els van cridar els talps.
Per molt sense nord que pogués semblar la idea, els intrèpids excavadors es van quedar a les portes d'aconseguir la gesta. Van aconseguir els plànols de l'edifici. Perforar els baixos d'una furgoneta per penetrar dissimuladament a les clavegueres de la ciutat. Derrocar envans i van aconseguir accedir als soterranis del penal. Pocs dies abans del judici i després de diverses setmanes d'excavació, un últim mur de formigó va resultar infranquejable.
No obstant això, el relat dels talps no acaba aquí. El 1973, ETA V decideix atemptar contra l'almirall Carrero Blanco. Contemplen diverses opcions. Disparar és temerari. Volar l'església on va l'almirall posa en risc a civils. Llavors irromp la idea d'un militant que s'ha adobat en l'excavació de túnel de Burgos i que camina llegint manuals de mineria per les llibreries de Madrid: Argala. El pla és llogar un local al carrer Claudio Coello i excavar un túnel cap al centre de la carretera per activar un raïm d'explosius al pas del Dodge del president. El desenllaç és de sobres conegut.
La història s'escriu a les clavegueres. A les entranyes més inhòspites de la terra. A les clavegueres més pudents. Al túnel de la fugida de Burgos que va podria haver estat però no va poder ser.
50 anys, que es diu aviat. Era de 3 de desembre de 1970 i els últims capitostos del franquisme van posar davant d'un tribunal militar a setze joves bascos. A sis d'ells els esperava el mur d'afusellament. A l'estiu de 1968 ETA havia assassinat a Melitón Manzanas i el règim estava disposat a oferir un escarment exemplar. No obstant això, i contra el pronòstic de Franco, el Procés de Burgos va acabar d'arruïnar la imatge d'Espanya en el tauler internacional i la dissidència antifranquista va conquistar una legitimitat que mai havia arribat a somiar.
Suposo que a hores d'ara de l'efemèride la premsa hi haurà recuperat tots els detalls d'aquest episodi històric. Els testimonis dels protagonistes. Les fotografies groguenques d'aquells dies. Hi ha un llibre que sovint s'esmenta com una joia exòtica però que encara avui conserva la seva vigència. En col·laboració amb els advocats dels acusats, l'activista Gisèle Halimi va publicar Le Procés de Burgos el 1971 i va comptar amb un pròleg en el qual Jean Paul Sartre defensa la independència basca. Halimi va morir el passat mes de juliol als 93 anys.
Però de totes les aventures que van envoltar al procés, hi ha una anècdota que sembla menor però que resulta fascinant i reveladora. Tornem a 1970. Tornem a la Capitania General de Burgos. ETA està dividida en dues faccions enfrontades. D'una banda, ETA V. D'altra banda, ETA VI. En ETA VI recala un grup de militants que fa mesos que ordeix en secret un cop definitiu contra el judici: l'Operació Botella. El pla és aparentment absurd. Es tracta d'obrir un túnel des del clavegueram amb el propòsit d'evacuar als presos. Els van cridar els talps.
Per molt sense nord que pogués semblar la idea, els intrèpids excavadors es van quedar a les portes d'aconseguir la gesta. Van aconseguir els plànols de l'edifici. Perforar els baixos d'una furgoneta per penetrar dissimuladament a les clavegueres de la ciutat. Derrocar envans i van aconseguir accedir als soterranis del penal. Pocs dies abans del judici i després de diverses setmanes d'excavació, un últim mur de formigó va resultar infranquejable.
No obstant això, el relat dels talps no acaba aquí. El 1973, ETA V decideix atemptar contra l'almirall Carrero Blanco. Contemplen diverses opcions. Disparar és temerari. Volar l'església on va l'almirall posa en risc a civils. Llavors irromp la idea d'un militant que s'ha adobat en l'excavació de túnel de Burgos i que camina llegint manuals de mineria per les llibreries de Madrid: Argala. El pla és llogar un local al carrer Claudio Coello i excavar un túnel cap al centre de la carretera per activar un raïm d'explosius al pas del Dodge del president. El desenllaç és de sobres conegut.
La història s'escriu a les clavegueres. A les entranyes més inhòspites de la terra. A les clavegueres més pudents. Al túnel de la fugida de Burgos que va podria haver estat però no va poder ser.