Em truca un periodista estranger per comentar la situació a Catalunya. Em demana què vol aconseguir l'independentisme amb les manifestacions i accions d'aquests dies, com la que va tenir lloc a l'aeroport del Prat. Li responc que es vol protestar per les sentències del Suprem contra els dirigents del procés i que també es vol deixar clar que el conflicte català no s'ha resolt amb aquestes condemnes perquè la causa d'una Catalunya independent té molta gent al darrere.
El meu interlocutor comprèn perfectament el que li explico, però puntualitza que ell vol saber quin és "l'objectiu polític" de totes aquestes expressions d'indignació al carrer. Aquí -li confesso- no puc dir res perquè la boira tot ho tapa. Ningú amb responsabilitat política rellevant ha fixat quina és la meta de tanta energia col·lectiva abocada a la protesta en aquests moments tan complicats.
És evident que no hi ha un objectiu polític clar i compartit de l'independentisme per a la nova etapa que ara arriba. El fet que els dos partits socis en el Govern de la Generalitat hagin descartat portar al ple del Parlament una resolució conjunta indica com de difícils estan les coses de portes endins.
La indignació davant unes sentències que molts considerem injustes s'esbrava en ella mateixa i en el producte mediàtic que projecta. La seva articulació política és incerta. La unitat de les bases sobiranistes a l'hora de protestar no té cap correspondència estratègica ni cap horitzó constructiu. No sé què veurem dijous al Parlament, però és probable que la intervenció prevista del president Torra i les dels representants de tots els grups acabi en una col·lisió de sobreactuacions més o menys electoralistes.
El procés va acabar-se l'octubre del 2017. L'independentisme català continua, però no sap cap on ni com. S'atribueix a Robespierre la frase següent: "No es puja mai tant alt en les revolucions com quan no se sap on es va". Alguns, aquí, potser s'han pres al peu de la lletra la màxima del famós revolucionari francès, però ara tocaria ser més racionals, repensar i redefinir, establir un nou centre de gravetat del projecte independentista. No per desmobilitzar ningú, sinó per donar sentit i brúixola precisament a tanta gent mobilitzada.
Un esquema rupturista unilateral ara no funcionaria, com no va funcionar fa dos anys, ni per assolir una secessió ni per fer seure -a curt termini- el govern espanyol a parlar d'un referèndum pactat. Qui prometi que ara sí podrem saltar la paret perquè podem aturar l'aeroport està enganyant la parròquia.
Protestar, mobilitzar-se i gestionar l'impacte emocional de les sentències és una fase que durarà el que hagi de durar, esclar. Serà una fase plena de trampes, i no només per al conseller Buch. Però tot això no servirà de res si no va acompanyat de la feina més incòmoda i més important: sortir d'una vegada del relat que desemboca en els fets d'octubre del 2017. Cal sortir d'aquest guió i proposar-ne un de nou, que respongui amb realisme al nou context.
En aquest sentit, els comicis espanyols del 10-N poden vehicular políticament la indignació del carrer i fer visible a Madrid la realitat tossuda: l'existència -malgrat el Suprem i la presó- de dos milions de catalans que exigeixen un altre statu quo; per això resulta tan absurd i tan antipolític que alguns propugnin novament l'abstenció, com si ja haguéssim desconnectat de l'Estat que contribuïm a mantenir.
Amb tot, el moment clau serà el de la celebració de noves eleccions al Parlament: llavors ERC, JxCat i la CUP hauran de dir clarament on volen anar i de quina manera, i no podran emetre només missatges genèrics contra la repressió i apel·lacions solemnes a la dignitat. Serà un moment crític i gris, gens heroic i absolutament imprescindible: l'hora de triar entre el risc de la marginalitat o l'extensió social del projecte d'una Catalunya amb la màxima sobirania dins l'Europa d'avui.
El meu interlocutor comprèn perfectament el que li explico, però puntualitza que ell vol saber quin és "l'objectiu polític" de totes aquestes expressions d'indignació al carrer. Aquí -li confesso- no puc dir res perquè la boira tot ho tapa. Ningú amb responsabilitat política rellevant ha fixat quina és la meta de tanta energia col·lectiva abocada a la protesta en aquests moments tan complicats.
És evident que no hi ha un objectiu polític clar i compartit de l'independentisme per a la nova etapa que ara arriba. El fet que els dos partits socis en el Govern de la Generalitat hagin descartat portar al ple del Parlament una resolució conjunta indica com de difícils estan les coses de portes endins.
La indignació davant unes sentències que molts considerem injustes s'esbrava en ella mateixa i en el producte mediàtic que projecta. La seva articulació política és incerta. La unitat de les bases sobiranistes a l'hora de protestar no té cap correspondència estratègica ni cap horitzó constructiu. No sé què veurem dijous al Parlament, però és probable que la intervenció prevista del president Torra i les dels representants de tots els grups acabi en una col·lisió de sobreactuacions més o menys electoralistes.
El procés va acabar-se l'octubre del 2017. L'independentisme català continua, però no sap cap on ni com. S'atribueix a Robespierre la frase següent: "No es puja mai tant alt en les revolucions com quan no se sap on es va". Alguns, aquí, potser s'han pres al peu de la lletra la màxima del famós revolucionari francès, però ara tocaria ser més racionals, repensar i redefinir, establir un nou centre de gravetat del projecte independentista. No per desmobilitzar ningú, sinó per donar sentit i brúixola precisament a tanta gent mobilitzada.
Un esquema rupturista unilateral ara no funcionaria, com no va funcionar fa dos anys, ni per assolir una secessió ni per fer seure -a curt termini- el govern espanyol a parlar d'un referèndum pactat. Qui prometi que ara sí podrem saltar la paret perquè podem aturar l'aeroport està enganyant la parròquia.
Protestar, mobilitzar-se i gestionar l'impacte emocional de les sentències és una fase que durarà el que hagi de durar, esclar. Serà una fase plena de trampes, i no només per al conseller Buch. Però tot això no servirà de res si no va acompanyat de la feina més incòmoda i més important: sortir d'una vegada del relat que desemboca en els fets d'octubre del 2017. Cal sortir d'aquest guió i proposar-ne un de nou, que respongui amb realisme al nou context.
En aquest sentit, els comicis espanyols del 10-N poden vehicular políticament la indignació del carrer i fer visible a Madrid la realitat tossuda: l'existència -malgrat el Suprem i la presó- de dos milions de catalans que exigeixen un altre statu quo; per això resulta tan absurd i tan antipolític que alguns propugnin novament l'abstenció, com si ja haguéssim desconnectat de l'Estat que contribuïm a mantenir.
Amb tot, el moment clau serà el de la celebració de noves eleccions al Parlament: llavors ERC, JxCat i la CUP hauran de dir clarament on volen anar i de quina manera, i no podran emetre només missatges genèrics contra la repressió i apel·lacions solemnes a la dignitat. Serà un moment crític i gris, gens heroic i absolutament imprescindible: l'hora de triar entre el risc de la marginalitat o l'extensió social del projecte d'una Catalunya amb la màxima sobirania dins l'Europa d'avui.