El passat dia 15 de juny vam conèixer una ridícula sentència del Tribunal Suprem que impedeix a les tres administracions autonòmiques de les comunitats de parla catalana comunicar-se exclusivament en aquesta llengua. Novament, la justícia intenta posar portes al camp. El tribunal tomba el decret de la Generalitat Valenciana que establia que les comunicacions amb Catalunya o Balears es podien fer només en català.
Es tracta de l'enèsim atac a l'autogovern dels països de parla catalana i al català com a llengua oficial a l'Estat. La discriminació en l'àmbit de la justícia, la falta de presència en les institucions europees, el veto a poder rebre a la resta de comunitats les senyals de les televisions públiques de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears o l'intent polític d’acabar amb el model d'immersió lingüística a l'escola pública catalana en són clars exemples. Al darrere hi ha una clara voluntat política de les velles institucions centralistes: debilitar la llengua catalana com a element de comunicació tot vulnerant el principi constitucional de la cooficialitat lingüística.
L'estratègia per fer-ho és, també, l'atac constant a la unitat de la llengua. Una unitat malmesa políticament sempre que les institucions de l'autogovern han estat en mans de la dreta espanyola. El català és una llengua reconeguda, amb criteris científics, per la Lingüística Romànica com a una realitat unitària però diversa; una unitat que no s'ha de veure qüestionada perquè la seva concreció territorial rebi noms com valencià, mallorquí, menorquí, fragatí o alguerès. Som la mateixa llengua tot i l'intent polític per part de la dreta castissa de dinamitar la unitat.
En aquest escenari, el govern de l'Estat i també els governs autonòmics de les comunitats de parla catalana haurien de promoure una llei de llengües que evités sentències ridícules i forassenyades com la del Tribunal Suprem. Una llei no pensada només pel català, sinó també per a la realitat plurilingüística que presenta Espanya, un dels països d'Europa més rics i diversos en termes lingüístics. Aquesta Llei de Llengües hauria de tenir tres objectius clars.
El primer, donar seguretat jurídica a les llengües que són reconegudes per la Constitució com a oficials. La seva oficialitat ha d’estar a la mateixa alçada que la del castellà com a llengua de tot l'Estat. Segon, i molt important, promoure i impulsar les llengües pròpies a Espanya que no són reconegudes com a oficials però que s'ha de batallar per la seva oficialitat. Cal expulsar la discriminació per qüestions lingüístiques a tots els territoris de l'Estat. Si el català, el basc o el gallec, sent llengües oficials, ja presenten carències respecte a la llengua castellana, les llengües pròpies no reconegudes com a oficials, com són l'asturià o l'aragonès, cal blindar-les normativament i jurídicament.
I el tercer objectiu ha de ser reconèixer la unitat lingüística de la llengua catalana. Fugir dels mantres polítics i ideològics que alguns volen utilitzar contra la nostra llengua emparant-nos en principis científics i filològics que avalen el català com a realitat unitària.
El Govern de la Generalitat de Catalunya ha de deixar de fer política de la gesticulació, també en termes lingüístics, i transitar pel camí de la realitat promocionant el blindatge jurídic de la unitat de la llengua. JxCat ha d'abandonar la via de la confrontació amb el govern central i fer política. I el govern de l'Estat, si de debò vol ser creïble quan parla de plurinacionalitat i plurilingüisme, ha de facilitar aquesta Llei. Perquè el projecte polític de la dreta i la ultra dreta passa per dinamitar la diversitat de l'Estat. Deia Ovidi Montllor que "hi ha gent a qui no li agrada que es parle, escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I aquesta gent té un nom: Partit Popular, Ciutadans i Vox.
Es tracta de l'enèsim atac a l'autogovern dels països de parla catalana i al català com a llengua oficial a l'Estat. La discriminació en l'àmbit de la justícia, la falta de presència en les institucions europees, el veto a poder rebre a la resta de comunitats les senyals de les televisions públiques de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears o l'intent polític d’acabar amb el model d'immersió lingüística a l'escola pública catalana en són clars exemples. Al darrere hi ha una clara voluntat política de les velles institucions centralistes: debilitar la llengua catalana com a element de comunicació tot vulnerant el principi constitucional de la cooficialitat lingüística.
L'estratègia per fer-ho és, també, l'atac constant a la unitat de la llengua. Una unitat malmesa políticament sempre que les institucions de l'autogovern han estat en mans de la dreta espanyola. El català és una llengua reconeguda, amb criteris científics, per la Lingüística Romànica com a una realitat unitària però diversa; una unitat que no s'ha de veure qüestionada perquè la seva concreció territorial rebi noms com valencià, mallorquí, menorquí, fragatí o alguerès. Som la mateixa llengua tot i l'intent polític per part de la dreta castissa de dinamitar la unitat.
En aquest escenari, el govern de l'Estat i també els governs autonòmics de les comunitats de parla catalana haurien de promoure una llei de llengües que evités sentències ridícules i forassenyades com la del Tribunal Suprem. Una llei no pensada només pel català, sinó també per a la realitat plurilingüística que presenta Espanya, un dels països d'Europa més rics i diversos en termes lingüístics. Aquesta Llei de Llengües hauria de tenir tres objectius clars.
El primer, donar seguretat jurídica a les llengües que són reconegudes per la Constitució com a oficials. La seva oficialitat ha d’estar a la mateixa alçada que la del castellà com a llengua de tot l'Estat. Segon, i molt important, promoure i impulsar les llengües pròpies a Espanya que no són reconegudes com a oficials però que s'ha de batallar per la seva oficialitat. Cal expulsar la discriminació per qüestions lingüístiques a tots els territoris de l'Estat. Si el català, el basc o el gallec, sent llengües oficials, ja presenten carències respecte a la llengua castellana, les llengües pròpies no reconegudes com a oficials, com són l'asturià o l'aragonès, cal blindar-les normativament i jurídicament.
I el tercer objectiu ha de ser reconèixer la unitat lingüística de la llengua catalana. Fugir dels mantres polítics i ideològics que alguns volen utilitzar contra la nostra llengua emparant-nos en principis científics i filològics que avalen el català com a realitat unitària.
El Govern de la Generalitat de Catalunya ha de deixar de fer política de la gesticulació, també en termes lingüístics, i transitar pel camí de la realitat promocionant el blindatge jurídic de la unitat de la llengua. JxCat ha d'abandonar la via de la confrontació amb el govern central i fer política. I el govern de l'Estat, si de debò vol ser creïble quan parla de plurinacionalitat i plurilingüisme, ha de facilitar aquesta Llei. Perquè el projecte polític de la dreta i la ultra dreta passa per dinamitar la diversitat de l'Estat. Deia Ovidi Montllor que "hi ha gent a qui no li agrada que es parle, escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense". I aquesta gent té un nom: Partit Popular, Ciutadans i Vox.