L’educació és la millor eina de país que tenim per blindar la cohesió social i garantir la igualtat d’oportunitats. Sense un sistema educatiu amb aquestes idees clares no podem abonar un futur de justícia social i equitat. Malauradament, Catalunya ha aconseguit els pitjors resultats de la seva història a les proves PISA entre els països de l’OCDE. Més enllà de les inacceptables declaracions que va fer el secretari de Transformació Educativa, Ignasi Garcia Plata, excusant els resultats de les proves PISA en l’alumnat migrant i no fent cap mena d’autocrítica per part del Departament, l’única resposta, i amb una setmana de retard, de la consellera d’Educació ha sigut assegurar que des de la conselleria no es pensa fer un canvi de timó en les polítiques educatives del país.
Simó ha anunciat deu mesures que no semblen aterrar als reptes educatius del sistema català més enllà de mantenir una certa inèrcia. Certament, i com també diu des de fa temps En Comú Podem, necessitem un nou Pacte Nacional per l’Educació que corregeixi el rumb de les polítiques educatives del país i les converteixi en un element troncal a Catalunya. Però cal que aquest pacte sigui amb el conjunt de la comunitat educativa, superant les barreres del Parlament de Catalunya.
Els canvis educatius s’observen en una generació, com a mínim, i portem deu anys subvertint les necessitats del sistema educatiu en general i de l’escola inclusiva en particular. Això acaba afectant l’alumnat amb necessitat d’una major atenció. En aquest sentit, la situació a Catalunya no només s’explica per la dècada de retallades acumulades i no revertides pels governs de la Generalitat —entre elles la sisena hora només a l’escola pública—, però evidentment aquestes han afectat el pal de paller del nostre sistema.
Hi ha tres mesures que són els fonaments bàsics per poder construir un pacte de país si de debò el volem ambiciós. Cal, per una banda, complir la llei. No pot ser que en aquells àmbits on tenim competències plenes, com és en la llei catalana d’educació, no s’hagi complert per part de cap govern el mandat legislatiu de garantir una inversió en polítiques educatives del 6% del PIB. Ara, el Govern té una nova oportunitat amb la ILP que està arribant al Parlament de Catalunya. Els canvis educatius que requereix aquest país no es poden resoldre sense la necessària inversió educativa.
Una segona mesura imprescindible és garantir una reducció de ràtios que ens permeti atendre a la diversitat del nostre sistema educatiu en funció de les necessitats de cadascú. Un sistema educatiu que no atén en funció de les necessitats que té cada alumne està condemnat al fracàs, i aquesta hauria de ser una línia vermella. I, finalment, cal que el govern doti dels recursos necessaris el decret d’escola inclusiva. El que diu l’informe PISA és que tenim un problema al país amb la pobresa infantil que, difícilment, es pot segregar del resultat educatiu. Els que tenim experiència docent ho sabem del cert: qualsevol desigualtat que hi ha fora de l’aula s’acaba situant dins de l’aula. I contra això també hem de lluitar perquè també són polítiques que afecten directament el resultat educatiu del país.
Aquests són tres reptes de país en matèria educativa que no podem esperar a ubicar en el marc del debat que s’ha generat al país si volem que aquest informe PISA sigui un punt d’inflexió en la dinàmica educativa. Simó va dir que situava les polítiques educatives del seu Departament en el mirall de Portugal. L’avenç del país veí s’explica per sostenir en el temps tant un mateix model pedagògic com una inversió educativa que voreja el 5% del seu PIB des de fa més de deu anys i que es fonamenta en una xarxa pública d’escola 0-3, un programa de formació continuat del professorat de matèries instrumentals, un pla de lectura amb biblioteques a tots els centres educatius o el que fet diferencial que marca la llei portuguesa quan sentencia que només pot haver-hi escola concertada allà on no existeix una pública. Si el model ha de ser el portuguès, que ho sigui per a tot.
Simó ha anunciat deu mesures que no semblen aterrar als reptes educatius del sistema català més enllà de mantenir una certa inèrcia. Certament, i com també diu des de fa temps En Comú Podem, necessitem un nou Pacte Nacional per l’Educació que corregeixi el rumb de les polítiques educatives del país i les converteixi en un element troncal a Catalunya. Però cal que aquest pacte sigui amb el conjunt de la comunitat educativa, superant les barreres del Parlament de Catalunya.
Els canvis educatius s’observen en una generació, com a mínim, i portem deu anys subvertint les necessitats del sistema educatiu en general i de l’escola inclusiva en particular. Això acaba afectant l’alumnat amb necessitat d’una major atenció. En aquest sentit, la situació a Catalunya no només s’explica per la dècada de retallades acumulades i no revertides pels governs de la Generalitat —entre elles la sisena hora només a l’escola pública—, però evidentment aquestes han afectat el pal de paller del nostre sistema.
Hi ha tres mesures que són els fonaments bàsics per poder construir un pacte de país si de debò el volem ambiciós. Cal, per una banda, complir la llei. No pot ser que en aquells àmbits on tenim competències plenes, com és en la llei catalana d’educació, no s’hagi complert per part de cap govern el mandat legislatiu de garantir una inversió en polítiques educatives del 6% del PIB. Ara, el Govern té una nova oportunitat amb la ILP que està arribant al Parlament de Catalunya. Els canvis educatius que requereix aquest país no es poden resoldre sense la necessària inversió educativa.
Una segona mesura imprescindible és garantir una reducció de ràtios que ens permeti atendre a la diversitat del nostre sistema educatiu en funció de les necessitats de cadascú. Un sistema educatiu que no atén en funció de les necessitats que té cada alumne està condemnat al fracàs, i aquesta hauria de ser una línia vermella. I, finalment, cal que el govern doti dels recursos necessaris el decret d’escola inclusiva. El que diu l’informe PISA és que tenim un problema al país amb la pobresa infantil que, difícilment, es pot segregar del resultat educatiu. Els que tenim experiència docent ho sabem del cert: qualsevol desigualtat que hi ha fora de l’aula s’acaba situant dins de l’aula. I contra això també hem de lluitar perquè també són polítiques que afecten directament el resultat educatiu del país.
Aquests són tres reptes de país en matèria educativa que no podem esperar a ubicar en el marc del debat que s’ha generat al país si volem que aquest informe PISA sigui un punt d’inflexió en la dinàmica educativa. Simó va dir que situava les polítiques educatives del seu Departament en el mirall de Portugal. L’avenç del país veí s’explica per sostenir en el temps tant un mateix model pedagògic com una inversió educativa que voreja el 5% del seu PIB des de fa més de deu anys i que es fonamenta en una xarxa pública d’escola 0-3, un programa de formació continuat del professorat de matèries instrumentals, un pla de lectura amb biblioteques a tots els centres educatius o el que fet diferencial que marca la llei portuguesa quan sentencia que només pot haver-hi escola concertada allà on no existeix una pública. Si el model ha de ser el portuguès, que ho sigui per a tot.