Ara fa ja més de cent dies de la posada en marxa del govern de Salvador Illa que va arribar amb una molt bona notícia: per primera vegada, Catalunya tindria una Conselleria de Política Lingüística. Malauradament, encara no hem vist la diferència entre tenir-la i no tenir-la. Fa massa anys que dediquem molt de temps a parlar de com impulsem l’ús social del català, més enllà del debat educatiu constant i cíclic entorn de la immersió lingüística, però s’han impulsat poques mesures concretes per convertir aquesta demanda majoritària i transversal de la societat catalana en realitat. Parteixo d’una màxima vital que he viscut en primera persona i que he pogut explicar moltes vegades des del meu vessant polític, però també de docent: és impossible parlar una llengua si no l’has pogut aprendre. Una obvietat que també ha de condicionar la nostra aposta per la política lingüística a Catalunya.
No és sostenible per a la cohesió social del nostre país, per exemple, que el Consorci per a la Normalització Lingüística, principal eina de país per impulsar l’aprenentatge del català, per tenir 22 centres repartits per totes les vegueries presenti unes llistes d’espera molt voluminoses i que van creixent cada dia fins a arribar a les actuals 7.924 persones. Aquesta xifra suposa un increment del 40% respecte del 2023 i es converteix en una notícia agredolça; és positiva, perquè tenim molta gent que té la voluntat d’aprendre català, però molt negativa perquè l’administració no ha fet els deures per donar resposta a aquesta necessitat. Cal invertir més. No ens podem omplir la boca dient que impulsarem l’ús social del català, si no posem les bases perquè les persones que arriben a Catalunya aprenguin la nostra llengua.
I aquesta és també una mesura antiracista clara. Estem observant en els últims mesos com creixen els discursos racistes a Catalunya, no ja només de la mà de la xenòfoba Aliança Catalana, sinó amb un Junts per Catalunya abraçant molt dels postulats de l'ultra de Ripoll. La millor manera de combatre aquests discursos de l’odi del penúltim contra l’últim és amb la conquesta de drets socials. L’increment del salari mínim, la major inversió en educació pública, revertir les retallades de la sanitat pública, l’actualització de les pensions segons l’IPC o nous drets laborals com els impulsats pel Ministeri de Treball són alguns exemples. Però els drets lingüístics també ho són. No pot ser que sigui una operació complicada aprendre català a Catalunya, perquè això genera també una fractura social i de drets entre la ciutadania.
No té cap sentit que el català faci avenços històrics necessaris i molt reivindicats, com ara ser llengua parlada al Congrés dels Diputats o que aquesta mateixa setmana el Grup de treball de Llengües del Parlament Europeu tracti per primera vegada l’ús del català en aquesta institució, i que, en canvi, a Catalunya hi hagi segurament més de 8.000 persones que volen aprendre la llengua i no poden.
L’administració pública, i especialment la Conselleria de Política Lingüística, té feina. Aquesta feina comença ara en la negociació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya, on hem d’aconseguir que les partides destinades als cursos de català siguin suficients perquè ningú es quedi fora d’un dret bàsic de ciutadania com és l’aprenentatge de la llengua del país. La mesura primera més efectiva per impulsar l’ús social del català és facilitar el seu aprenentatge. Ho he dit moltes vegades, sense un model d’immersió lingüística com el de l’escola catalana que m’ha permès aprendre la llengua, jo avui no seria bilingüe ni podria decidir quan parlo en català. Per tant, aprenem català per poder parlar-lo.