Era el 4 d'Octubre de 2017 i feia tres dies del referèndum. Catalunya estava en xoc, primer per la brutalitat policial executada amb precisió militar durant el referèndum contra gent de totes les edats. Segon pel discurs infame de Felip VI la nit del 3-O després de la gran mobilització popular viscuda als carrers de Barcelona.
Pensar-hi em recorda la histèria col·lectiva que vivia el país. La violència policial i l'amenaça reial havia despertat els fantasmes que tots els catalans porten dins. No només de la Guerra Civil i la repressió franquista, sinó d'abans i tot. Només eren ecos d'una veritat històrica, però van ser suficients per immobilitzar-nos. La paràlisi va atacar la nostra classe política (i la nostra societat), dividida en la sortida, però d'acord en guanyar temps. En certa manera la violència de l'1-O va fer l'efecte que cercava.
Ara, però, sabem que qui va guanyar temps va ser el govern espanyol i tot el seu aparell repressiu. Cada dia que passava sense una resposta col·lectiva era un dia que perdíem. Suposo que és fàcil de dir a pilota passada, però és una lliçó que espero que hàgim après pels anys que han de venir.
Aquell 4 d'Octubre van passar més coses. Van començar els moviments a gran escala perquè les grans empreses catalanes moguessin la seu fora de Catalunya. Calia acompanyar la violència policial de la violència econòmica per sotmetre el país. Van ser moltes les que hi van col·laborar, Caixabank i el Banc Sabadell les primeres, però no les úniques.
La dependència del BOE va demostrar tenir una correlació directa amb la traïció a un poble que només demanava neutralitat. Ni una multinacional de les establertes al país va canviar la seu social, tampoc van fer-ho gaire les exportadores catalanes que donen tanta força al nostre teixit productiu. Però les trucades de Felip VI i el decret de Guindos va fer l'efecte desitjat: un fals pànic econòmic es va apoderar de molts.
L'Íbex-35 i el club del Pont Aeri va decidir jugar totes les seves cartes a favor d'Espanya i de la repressió. Avui, tres anys després és més urgent que mai que les institucions catalanes responguin en conseqüència obrint joc amb nous bancs internacionals que s'instal·lin a Catalunya o promocionant les FinTech. En el camp energètic l'aposta per les energies renovables i l'autoproducció energètica és una passa important que ha donat aquest últim govern de la Generalitat que ara ha de ser consolidat: cal que tots els edificis públics siguin autosuficients energèticament mitjançant la instal·lació de plaques fotovoltaiques.
El Pont Aeri, però, no només va col·laborar en crear un fals pànic econòmic, sinó que també va treballar de valent en crear una falsa sensació de possible diàleg, que un cop desactivada la banda catalana es va esfumar. Llegir el M'explico del President Puigdemont, no podria ser més clarificador. El grup de personatges de la societat civil catalana que van anar-lo a veure prometent i reclamant diàleg, van callar en quant el govern espanyol va empresonar els Jordis i el govern i va aplicar el 155 suspenent de facto la democràcia a Catalunya.
La burgesia catalana va fracassar de forma estrepitosa la tardor de 2017, fent públic de forma definitiva la seva submissió pueril a tot el que vingui de Madrid. Per tal de protegir els seus negocis amb el poder, van abandonar els seus clients i conciutadans. Tenint en compte que han estat incapaços de fer cap autocrítica o de fer cap acció pública a favor de l'amnistia o un referèndum d'autodeterminació acordat, cal entendre que els alts representants catalans del Pont Aeri es comporten com un bully nostrat: forts contra els dèbils i dèbils contra els forts. Tres anys després cal prendre'n nota, també. El decret de vot electrònic que va democratitzar el sistema de vot de la Cambra de Comerç Barcelona fent que aquesta estigui en mans de l'independentisme hauria de servir de base per una llei de vot electrònic que apliqui a totes les entitats del país. Aquesta hauria de ser una de les prioritats d'un nou govern independentista.
Finalment, aquell 4 d'octubre va passar una altra cosa. La Unió Europea va decidir que entre un compliment a ultrança de la "llei" i el respecte a la democràcia i els drets humans, primava el primer. Rellegir avui el discurs de Frans Timmermans, encara vice-President de la Comissió Europea, és un exercici no apte per a ànimes sensibles. No va tenir ni una paraula per als més de 800 ferits. Va ser incapaç d'oferir la mediació europea per trobar una solució política. Va legitimar sense matisos el règim constitucional post-franquista de l'estat espanyol.
Aquell dia Timmermans va posar les bases de la tolerància europea per la repressió posterior contra l'independentisme català. Jo mateix estava en xoc, perquè el vespre abans a la reunió interna del grup liberal europeu havia escoltat més d'una desena de veus molt crítiques amb la violència policial i la inacció de Rajoy. Em consta que el mateix va passar en altres grups polítics, però els partits espanyols van maniobrar per restringir el debat i que només els portaveus de grup intervinguessin. Els eurodiputats rasos, menys cooptats i més durs amb Espanya, van ser silenciats. Tot plegat un altre recordatori-aprenentatge, quan arriben els moments de canvi, la UE d'entrada sempre està per l'statu quo.
Era 4 d'octubre i l'independentisme pensava que tenia temps. No era així, malauradament. Les forces de la repressió i la unió forçada s'organitzaven ràpidament. I ja sabem quins resultats va tenir tot plegat. Potser l'únic fet macro amb què no van comptar és que el President Puigdemont marxaria a l'exili en lloc de sotmetre's a la seva estimada legalitat postfranquista.
La confrontació intel·ligent i l'augmentar els suports requereix un aprenentatge real d'allò que vam viure la tardor del 2017. Requereix descolonitzar-nos mentalment del marc mental de la falsa pax autonòmica i entendre com i qui actua a favor de l'estat espanyol quan aquest reprimeix els drets del poble de Catalunya i els seus representants legítims. És hora que l'independentisme n'extregui les lliçons corresponents i actuï en conseqüència.
Pensar-hi em recorda la histèria col·lectiva que vivia el país. La violència policial i l'amenaça reial havia despertat els fantasmes que tots els catalans porten dins. No només de la Guerra Civil i la repressió franquista, sinó d'abans i tot. Només eren ecos d'una veritat històrica, però van ser suficients per immobilitzar-nos. La paràlisi va atacar la nostra classe política (i la nostra societat), dividida en la sortida, però d'acord en guanyar temps. En certa manera la violència de l'1-O va fer l'efecte que cercava.
Ara, però, sabem que qui va guanyar temps va ser el govern espanyol i tot el seu aparell repressiu. Cada dia que passava sense una resposta col·lectiva era un dia que perdíem. Suposo que és fàcil de dir a pilota passada, però és una lliçó que espero que hàgim après pels anys que han de venir.
Aquell 4 d'Octubre van passar més coses. Van començar els moviments a gran escala perquè les grans empreses catalanes moguessin la seu fora de Catalunya. Calia acompanyar la violència policial de la violència econòmica per sotmetre el país. Van ser moltes les que hi van col·laborar, Caixabank i el Banc Sabadell les primeres, però no les úniques.
La dependència del BOE va demostrar tenir una correlació directa amb la traïció a un poble que només demanava neutralitat. Ni una multinacional de les establertes al país va canviar la seu social, tampoc van fer-ho gaire les exportadores catalanes que donen tanta força al nostre teixit productiu. Però les trucades de Felip VI i el decret de Guindos va fer l'efecte desitjat: un fals pànic econòmic es va apoderar de molts.
L'Íbex-35 i el club del Pont Aeri va decidir jugar totes les seves cartes a favor d'Espanya i de la repressió. Avui, tres anys després és més urgent que mai que les institucions catalanes responguin en conseqüència obrint joc amb nous bancs internacionals que s'instal·lin a Catalunya o promocionant les FinTech. En el camp energètic l'aposta per les energies renovables i l'autoproducció energètica és una passa important que ha donat aquest últim govern de la Generalitat que ara ha de ser consolidat: cal que tots els edificis públics siguin autosuficients energèticament mitjançant la instal·lació de plaques fotovoltaiques.
El Pont Aeri, però, no només va col·laborar en crear un fals pànic econòmic, sinó que també va treballar de valent en crear una falsa sensació de possible diàleg, que un cop desactivada la banda catalana es va esfumar. Llegir el M'explico del President Puigdemont, no podria ser més clarificador. El grup de personatges de la societat civil catalana que van anar-lo a veure prometent i reclamant diàleg, van callar en quant el govern espanyol va empresonar els Jordis i el govern i va aplicar el 155 suspenent de facto la democràcia a Catalunya.
La burgesia catalana va fracassar de forma estrepitosa la tardor de 2017, fent públic de forma definitiva la seva submissió pueril a tot el que vingui de Madrid. Per tal de protegir els seus negocis amb el poder, van abandonar els seus clients i conciutadans. Tenint en compte que han estat incapaços de fer cap autocrítica o de fer cap acció pública a favor de l'amnistia o un referèndum d'autodeterminació acordat, cal entendre que els alts representants catalans del Pont Aeri es comporten com un bully nostrat: forts contra els dèbils i dèbils contra els forts. Tres anys després cal prendre'n nota, també. El decret de vot electrònic que va democratitzar el sistema de vot de la Cambra de Comerç Barcelona fent que aquesta estigui en mans de l'independentisme hauria de servir de base per una llei de vot electrònic que apliqui a totes les entitats del país. Aquesta hauria de ser una de les prioritats d'un nou govern independentista.
Finalment, aquell 4 d'octubre va passar una altra cosa. La Unió Europea va decidir que entre un compliment a ultrança de la "llei" i el respecte a la democràcia i els drets humans, primava el primer. Rellegir avui el discurs de Frans Timmermans, encara vice-President de la Comissió Europea, és un exercici no apte per a ànimes sensibles. No va tenir ni una paraula per als més de 800 ferits. Va ser incapaç d'oferir la mediació europea per trobar una solució política. Va legitimar sense matisos el règim constitucional post-franquista de l'estat espanyol.
Aquell dia Timmermans va posar les bases de la tolerància europea per la repressió posterior contra l'independentisme català. Jo mateix estava en xoc, perquè el vespre abans a la reunió interna del grup liberal europeu havia escoltat més d'una desena de veus molt crítiques amb la violència policial i la inacció de Rajoy. Em consta que el mateix va passar en altres grups polítics, però els partits espanyols van maniobrar per restringir el debat i que només els portaveus de grup intervinguessin. Els eurodiputats rasos, menys cooptats i més durs amb Espanya, van ser silenciats. Tot plegat un altre recordatori-aprenentatge, quan arriben els moments de canvi, la UE d'entrada sempre està per l'statu quo.
Era 4 d'octubre i l'independentisme pensava que tenia temps. No era així, malauradament. Les forces de la repressió i la unió forçada s'organitzaven ràpidament. I ja sabem quins resultats va tenir tot plegat. Potser l'únic fet macro amb què no van comptar és que el President Puigdemont marxaria a l'exili en lloc de sotmetre's a la seva estimada legalitat postfranquista.
La confrontació intel·ligent i l'augmentar els suports requereix un aprenentatge real d'allò que vam viure la tardor del 2017. Requereix descolonitzar-nos mentalment del marc mental de la falsa pax autonòmica i entendre com i qui actua a favor de l'estat espanyol quan aquest reprimeix els drets del poble de Catalunya i els seus representants legítims. És hora que l'independentisme n'extregui les lliçons corresponents i actuï en conseqüència.