Es mou la política catalana en cicles de set anys? Fa anys, cap a la primavera del 2018 se’m va posar aquesta idea entre cella i cella. Fent eco de la vella tradició bíblica vaig començar a pensar en la nostra història recent en clau de septenni. 1996-2003, pactes del Majestic. 2003-2010, tripartits i Estatut. 2010-2017, (primer?) procés d’independència. I ara, 2017-2024, repressió judicial, divisió política i amnistia.
Amb l’aprovació de la llei d’amnistia i el retorn del president Puigdemont i els exiliats a la cantonada, hi ha sensació de canvi de cicle. Sensació intensificada per la carta de Pedro Sánchez i la seva predimissió, just quan es compleix el seu sisè any al capdavant del govern espanyol i amb un desgast més que notable. Zapatero (2004-2011) i Rajoy (2011-2018) van fer set anys a la Moncloa, i fins i tot es podria argumentar que Felipe González hi va fer dos de cicles de set anys (1982-1996). És casualitat, però sembla que al voltant de set anys deu ser el que triga una idea o una època a néixer i arribar al seu zenit o xocar contra les roques.
Sigui com sigui, tenim unes eleccions al davant, les del 12 de maig, que representaran un canvi de rasant, una cruïlla. Comptat i debatut, del seu resultat en dependrà el rumb de la nostra nació i amb Pere Aragonès cada dia més fora de combat, de candidats reals a presidir la Generalitat, de fet, només n’hi ha dos. Salvador Illa i Carles Puigdemont. L’exministre amb posat d’assenyat que pretén encarar la fase final en l’espanyolització de Catalunya o el president a l’exili que va liderar l'organització del referèndum de l’1-O i que ha resistit durant set anys els intents de l’estat espanyol de destruir-lo. Qui fins fa quatre dies no es cansava de legitimar l’acció dels jutges i fiscals espanyols o qui els ha derrotat un cop rere l’altre als tribunals internacionals. El 12 de maig hem de triar entre esdevenir una Múrcia amb sardanes o fer perviure la nostra nació i la seva llengua per esdevenir una Eslovènia del Mediterrani occidental.
El canvi demogràfic accelerat viscut els darrers trenta anys fa que la tria sigui més dramàtica que mai. Ja som 8 milions, i no tenim ni les eines legislatives ni fiscals per afrontar-ho s. Un govern d’Illa, basat en la gestió, la submissió a Madrid i la inacció en clau nacional afermaria un statu quo que ens condueix directament a la situació de minorització lingüística que pateixen avui a les Balears. A més, faria impossible aprofitar eventualment la creixent debilitat de l’estat espanyol, cada dia més angoixat pels seus propis fantasmes.
Mentrestant, el món està canviant. Només cal escoltar el discurs del dijous de Macron a la Sorbona. El president francès, autèntic líder de l’europeisme, ha endurit el llenguatge: ara la prioritat és l’enfortiment d’Europa davant les amenaces exteriors. No parla de l’europeisme naïf amb què va guanyar el maig de 2017 (fa efectivament set anys), sinó una autèntica crida a l’acció. Quan la dreta postfranquista recuperi el tron espanyol, caldrà que Catalunya estigui disposada a defensar-se políticament i social.
Així és com ho veig. Catalunya és una nació sense estat i el moviment independentista tenia un 52% dels suports en el seu darrer recompte. Cal ser-ne conscients i concentrar les forces perquè la cruïlla del 12 de maig, entre Illa i la restitució del president Puigdemont, és quasi existencial. Som davant la tria entre la regionalització o l’autoafirmació com a nació europea. Entre el passar pàgina de l’1-O o reivindicar que el president dels catalans el triem els catalans i ningú més.
El què està en joc és si els pròxims (set?) anys ens unirem a la resta de terres de parla catalana en una creixent desnacionalització o si reprendrem amb força i unitat el camí que passa per Flandes i arriba a Eslovènia. Aquesta és per a mi la cruïlla que afrontem el 12 de maig. No és poca cosa.