El camí de l’amnistia ja és irreversible. L’aprovació al parlament espanyol en fixa el text i ho deixa tot preparat per la seva ratificació a mitjans de maig. El que fa només un any semblava ciència-ficció està a punt de ser un fet.
Com és un fet que el PSOE hagi hagut d’acceptar una negociació internacional a Suïssa, que de moment va fent el seu camí i que en certa manera ja és un èxit en si mateix, sigui quin sigui el rumb de les negociacions, que hi hagi un tercer actor prenent nota de tot. Ves que no sigui en part per això que el govern espanyol ha acceptat modificar el propi text de l’amnistia finalment.
Després de set anys d’exili, la tornada del president Puigdemont sembla imminent. Aquí estem. En un canvi de rasant. Després de set anys de procés independentista i set anys de repressió, el què passi els propers temps dependrà molt de que faci i quin resultat tregui l’independentisme català les properes setmanes.
Tanmateix, abans d’arribar-hi, val la pena que posem en valor què significa aquesta amnistia per al nostre país. Algunes veus n’han dit absolutes barbaritats, d’altres l’han tractat com un pas més dins un seguit de mesures de gràcia com els indults. Discrepo d’ambdós.
L’amnistia pot ser un tombant important en la nostra lluita per la independència. I crec que ho pot ser per tres motius. Primer, perquè tot moviment que es tingui un mínim de respecte ha de mirar de protegir en la mesura del possible a tots els seus integrants. L’amnistia, ho compleix. Tota la persecució penal contra les manifestacions del 2019, tota la gent del Tribunal de Comptes, els càrrecs secundaris de govern del 2017, els CDR i els de la Volhov hi són inclosos, a més dels exiliats. I ja veurem quins jutges s’atreveixen a prevaricar a plena de llum del dia, perquè tot apunta que ni l’ínclit Llarena s’hi atrevirà. Tot independentista ha de saber de cara al futur que el front antirepressiu està més ben cobert que no ho estava. I la realitat és que la via única al TEDH ajudava les elits, però deixava sense defensa les bases i els quadres intermedis. Fins ara era quasi l'única que teníem, ara aquesta es complementa amb l’amnistia.
Segon, perquè ha ajudat a desemmascarar de forma definitiva el caràcter franquista de l’aparell judicial espanyol. L’espectacle que ha fet el CGPJ ha estat digne de veure i la follia de les acusacions de terrorisme han estat un autèntic colofó a una dècada de persecució que ha fet que fins i tot ministres hagin reconegut l’existència de lawfare contra l’independentisme. El descrèdit s’ha fet evident i a més ha trencat la unitat del bloc del 155. Una cosa que va passar desapercebuda és que en la darrera votació sobre la trama russa al Parlament Europeu, tota l’esquerra europea, des de la socialdemocràcia fins a l’esquerra alternativa, es van plantar en contra de les invencions espanyoles votant negativament a les esmenes que es referien a Catalunya. Poden estar més o menys d’acord amb el president Puigdemont, però a qui no es creuen és als jutges espanyols.
Tercer i últim: l’amnistia és una esmena a la totalitat a la darrera dècada de repressió judicial contra l’independentisme. No és un perdó, no és una mesura de gràcia, és que el parlament espanyol es veu obligat a, de facto, demanar perdó, a fer una llei especial per eliminar tots els casos creats per la bogeria repressiva i anticatalana que jutges, fiscals i advocats de l’estat han dut a terme durant aquests anys. L’amnistia és un reconeixement explícit que aquest no era el camí i representa una deslegitimació política de la repressió judicial, també de cara a futur. Què faran la propera vegada els polítics i jutges espanyols? Tornar a empresonar, inhabilitar, exiliar la nostra gent? Segurament alguns en tindran ganes, però el marge serà més estret. En aquest sentit, que la rectificació forçada provingui del propi parlament espanyol i no d’una instància internacional ho fa més dolorós per a molts, com una espècie de traïció.
L’amnistia doncs no és cap victòria definitiva, és evident. Però sí que és una victòria parcial i cal posar-la en valor. La repressió espanyola tornarà mentre no siguem un país independent, però estarà encara més deslegitimada i ja ningú es podrà empassar certes mentides. Si a més l’amnistia posa fi a la persecució de centenars d’activistes i polítics i permet als catalans demostrar a través del president Puigdemont que qui decidim qui ens governa som nosaltres i no els jutges espanyols, no em sembla poc.
Com és un fet que el PSOE hagi hagut d’acceptar una negociació internacional a Suïssa, que de moment va fent el seu camí i que en certa manera ja és un èxit en si mateix, sigui quin sigui el rumb de les negociacions, que hi hagi un tercer actor prenent nota de tot. Ves que no sigui en part per això que el govern espanyol ha acceptat modificar el propi text de l’amnistia finalment.
Després de set anys d’exili, la tornada del president Puigdemont sembla imminent. Aquí estem. En un canvi de rasant. Després de set anys de procés independentista i set anys de repressió, el què passi els propers temps dependrà molt de que faci i quin resultat tregui l’independentisme català les properes setmanes.
Tanmateix, abans d’arribar-hi, val la pena que posem en valor què significa aquesta amnistia per al nostre país. Algunes veus n’han dit absolutes barbaritats, d’altres l’han tractat com un pas més dins un seguit de mesures de gràcia com els indults. Discrepo d’ambdós.
L’amnistia pot ser un tombant important en la nostra lluita per la independència. I crec que ho pot ser per tres motius. Primer, perquè tot moviment que es tingui un mínim de respecte ha de mirar de protegir en la mesura del possible a tots els seus integrants. L’amnistia, ho compleix. Tota la persecució penal contra les manifestacions del 2019, tota la gent del Tribunal de Comptes, els càrrecs secundaris de govern del 2017, els CDR i els de la Volhov hi són inclosos, a més dels exiliats. I ja veurem quins jutges s’atreveixen a prevaricar a plena de llum del dia, perquè tot apunta que ni l’ínclit Llarena s’hi atrevirà. Tot independentista ha de saber de cara al futur que el front antirepressiu està més ben cobert que no ho estava. I la realitat és que la via única al TEDH ajudava les elits, però deixava sense defensa les bases i els quadres intermedis. Fins ara era quasi l'única que teníem, ara aquesta es complementa amb l’amnistia.
Segon, perquè ha ajudat a desemmascarar de forma definitiva el caràcter franquista de l’aparell judicial espanyol. L’espectacle que ha fet el CGPJ ha estat digne de veure i la follia de les acusacions de terrorisme han estat un autèntic colofó a una dècada de persecució que ha fet que fins i tot ministres hagin reconegut l’existència de lawfare contra l’independentisme. El descrèdit s’ha fet evident i a més ha trencat la unitat del bloc del 155. Una cosa que va passar desapercebuda és que en la darrera votació sobre la trama russa al Parlament Europeu, tota l’esquerra europea, des de la socialdemocràcia fins a l’esquerra alternativa, es van plantar en contra de les invencions espanyoles votant negativament a les esmenes que es referien a Catalunya. Poden estar més o menys d’acord amb el president Puigdemont, però a qui no es creuen és als jutges espanyols.
Tercer i últim: l’amnistia és una esmena a la totalitat a la darrera dècada de repressió judicial contra l’independentisme. No és un perdó, no és una mesura de gràcia, és que el parlament espanyol es veu obligat a, de facto, demanar perdó, a fer una llei especial per eliminar tots els casos creats per la bogeria repressiva i anticatalana que jutges, fiscals i advocats de l’estat han dut a terme durant aquests anys. L’amnistia és un reconeixement explícit que aquest no era el camí i representa una deslegitimació política de la repressió judicial, també de cara a futur. Què faran la propera vegada els polítics i jutges espanyols? Tornar a empresonar, inhabilitar, exiliar la nostra gent? Segurament alguns en tindran ganes, però el marge serà més estret. En aquest sentit, que la rectificació forçada provingui del propi parlament espanyol i no d’una instància internacional ho fa més dolorós per a molts, com una espècie de traïció.
L’amnistia doncs no és cap victòria definitiva, és evident. Però sí que és una victòria parcial i cal posar-la en valor. La repressió espanyola tornarà mentre no siguem un país independent, però estarà encara més deslegitimada i ja ningú es podrà empassar certes mentides. Si a més l’amnistia posa fi a la persecució de centenars d’activistes i polítics i permet als catalans demostrar a través del president Puigdemont que qui decidim qui ens governa som nosaltres i no els jutges espanyols, no em sembla poc.