La incompetència, la negligència i un negacionisme climàtic de fons del govern valencià de Mazón han estat un triple error terrible en la crisi de la DANA. No són casualitat: són conseqüència d’una selecció d’elits amb mentalitat de delegació colonial de la qual el PP és el màxim exponent (tot i que no l’únic). Mazón no calia que fos capaç, només que fos obedient i ultraespanyolista. La maquinària de propaganda ja s’ocuparia de la resta. I així ha estat, fins que la catàstrofe s’ha fet present i la diferència entre tenir un govern i una delegació colonial ha costat desenes de vides. El nombre de morts, i la duresa de les imatges i els relats que expliquen els testimonis que han viscut els fets de primera mà, esfereeixen.
Si la reacció de la societat valenciana és extraordinària, i tant de bo sigui un punt d’inflexió cap a un major valencianisme polític i social, des de Catalunya el nombre de voluntaris, entitats i ajuntaments que s’han bolcat en ajudar el País Valencià ha estat molt notable. Més enllà de proclames, feia molt temps que la sensació de germanor no era tan gran. Serà important que duri, perquè les conseqüències de la catàstrofe no desapareixeran en poques setmanes. En alguns camps, com l’editorial, allò que fem des de Catalunya serà especialment decisiu. No serà l’ultraespanyolista Mazón ni el govern espanyol els qui els ajudin.
La reconstrucció serà llarga. I previsiblement es pagarà car l’espoli fiscal que viu el País Valencià. Llegir Mazón reclamar 31.000 milions d’euros en ajudes com si fos almoina resulta paradoxal tenint en compte que ell ha legitimat una dinàmica extractivista que ve de lluny i que ha estat mantinguda per tots els governs de Madrid. Un espoli que ha hagut de ser compensat amb el recurs continu al FLA, que ja suma el 88% del deute valencià. Amb la reconstrucció, la falta de sobirania fiscal tindrà un alt cost, amb els polítics de Madrid apareixent com a salvadors d’un problema que han creat ells.
Mirat amb ulls catalans, tot plegat recorda una qüestió: les conseqüències del canvi climàtic (cada cop més recurrents), siguin la sequera, les pluges torrencials, els augments de temperatura o una pujada del nivell del mar que salinitzi els aqüífers de la costa, tenen un cost. I no és un cost petit. La victòria de Trump, augura una nova aturada en el camí de les reduccions d’emissions, i si fos així, la qüestió cada vegada més serà com minimitzem els efectes d’una emergència climàtica que ja és entre nosaltres i serà més greu del què tenim previst.
Tenir sobirania per a controlar els propis recursos, fer les inversions necessàries i tenir capacitat d’ajudar sense reserves els més afectats pel canvi climàtic, resultarà fonamental. Haver d’afrontar una crisi climàtica de llarga durada depenent de Madrid i patint l’extracció anual de 18.000 milions anuals és una irresponsabilitat. Perquè si la crisi climàtica és global, la seva mitigació i gestió de conseqüències és evidentment local.
Tornant a València, Mazón ocupa la presidència de la Generalitat Valenciana. Una institució que va néixer al segle XIV, cinc segles abans de la creació de l’estat espanyol, i que tenia com objectiu, cuidar del “general” del país. És a dir del propi poble. Per afrontar amb mínimes garanties les crisis climàtiques del futur, al País Valencià o a Catalunya, cal sobirania, però de moment i en absència d’aquesta almenys cal sentit d’estat (propi).