Ara fa set anys estàvem immersos en el centenari, tan ben comissariat per Anna Maria Villalonga, del naixement d’un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana, Manuel de Pedrolo, que malgrat haver escrit 128 llibres continua sent conegut sobretot per Mecanoscrit del segon origen, la qual cosa evidenciava un oblit. Els motius de l’oblit són múltiples, però potser caldria destacar l’acarnissament de la censura en la seva obra durant el franquisme, com és el cas de Cartes de Catalunya, que ara publica Comanegra en l’assaig polític Prosa de combat, amb epíleg de l’escriptora i arxivera Teresa Ibars, que en aquests moments cataloga l’arxiu de l’escriptor dipositat al Castell de Concabella; també la situació de la cultura catalana els anys 60 i 70, i la seva fidelitat al projecte independentista quan l’independentisme era un projecte del tot minoritari.

Aquest Pedrolo inèdit de Comanegra evidencia encara més, si calia, que l’escriptor de l’Aranyó és un referent cívic de compromís insubornable amb la independència de Catalunya, de manera que, avui, la seva figura és com una baula entre l’independentisme històric i l’actual, si l’actual encara batega. Pedrolo dedica bona part de la vida a escriure 20.000 pàgines d’obra pròpia. I serà a partir dels anys cinquanta quan ens trobem amb un Manuel de Pedrolo que comença a ser reconegut com a escriptor. L’any 1945 va guanyar el premi Joanot Martorell i ja feia quatre o cinc anys que havia començat a publicar. 

Les obres primeres estan molt marcades per l’existencialisme com a model literari. És quan descobreix les possibilitats del teatre com a gènere i en comença a escriure seguint el model francès d’intentar comprendre la dimensió humana en la seva totalitat. Escrit l’any 1957, per la seva immensa qualitat i per l’atreviment que suposa, la tetralogia La terra prohibida no serà publicada fins 20 anys més tard, el 1977. Ell mateix opta per l’autocensura. I també Comanegra, amb motiu del centenari, en treu edició. 

Tenim també el Pedrolo més polític, l’obra del qual abasta tota la dècada dels anys seixanta i començament dels setanta. L’obra mostra l’escriptor completament preocupat pel país i pel moment històric que li toca de viure, i se serveix de tècniques literàries molt diferents per a alertar, des de la ficció, de la posició de subordinació de Catalunya a un poder estatal en aquell moment dictatorial. Correspon a aquesta fase el cicle de les onze novel·les aplegades sota el títol Temps obert, que mostra com la vida depèn en molts casos de decisions molt arbitràries. 

I és semblantment combatiu Pedrolo en els seus llibres personals: en els dietaris, els epistolaris i els  articles d’opinió. El Manuel de Pedrolo que diu si hi ha opressió de classe i en volem l’alliberament, quan hi ha una opressió d’una nació sobre una altra, també l’hem de voler, un tal alliberament. Per això se sabia, era i es volia independentista, quan l’independentisme era, políticament, minoritari. Ell sempre va demanar a l’esquerra independentista de treballar per la unitat de l’esquerra.  

Pedrolo va estar oblidat durant anys per l’acarnissament de la censura en la seva obra, però també pels lideratges culturals. Era incòmode, per a la intel·lectualitat, pel que pensava; però també perquè no s’ajuntava amb el poder. Recorda Joaquim Carbó que va ser un irreductible de pedra picada, que volia uns Països Catalans independents i d’esquerres. I que amb el persistent i inquietant triomf de la dreta, Pedrolo va passar a ser tan utòpic com en la situació anterior. Com amb el franquisme.

Ha estat dit i repetit que hauria estat el pare de la modernitat literària, certament, si la censura i la indústria cultural haguessin potenciat la recepció de la seva obra. I si per alguna cosa va servir l’Any Pedrolo va ser per llegir-lo i rellegir-lo, i convertir-lo en el que és: un escriptor extremadament modern i valent, a més a més de ser un home d’una fidelitat absoluta a les seves idees. I al país. I així ho deia ell mateix en el seu parlament quan recollia el premi Sant Jordi l’any 1962: “Si en el futur he de ser recordat, m’agradaria de ser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua. En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera de ser lliure i de ser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se’ns arrabassi aquesta consciència, perquè l’home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen. Ha perdut tot el sentit de la responsabilitat. Per això soc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ser responsable que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi. Res més”.