Espanya continua entotsolada amb els seus temes estrella, a l’interior, i des de la dreta amb incapacitat d’alternativa des de l’esquerra: Catalunya i la corrupció. Dues mostres de fallida sistèmica d’una democràcia de baixa qualitat. L’obsessió catalanòfoba que manté activat per raons identitàries un electorat que així no es preocupa d’altres qüestions més peremptòries. I la guerra de ventiladors amb implicació de l’aparell judicial i policial, per veure qui acumula més porqueria i qui la dispersa amb més contundència. I l’esquerra alternativa, centrada només en Palestina, que s’ho mereix, però curiosament a la que Ucraïna els queda lluny; i que Trump sigui l’home de Putin no els preocupa.

En qualsevol cas, són uns temes interiors i d’altres exteriors que serveixen de distracció a les dretes i a les esquerres del règim espanyol per no haver d’abordar seriosament els grans reptes KM0 que tenim: sous estancats que provoquen pèrdua de capacitat adquisitiva, model econòmic de serveis de baixa qualitat, vulneració del dret a l’habitatge assequible, polarització generacional entre jubilats i jovent, tendència cap al tancament comunitari que bloquejarà la inclusió social de les noves migracions, llengua catalana en alerta, persistència de l’espoli espanyol sobre Catalunya...

Vist que cap dels temes seriosos no sembla abordar-se de veritat, mentre el pim-pam-pum politicomediàtic se centra en els xoriços de tots colors, els insolidaris catalans o en la flotilla a Palestina, opto per mirar cap al nord, on els reptes quotidians estan fent trontollar governs, com ara mateix el francès.

Quan escric aquestes línies encara desconec si s’haurà confirmat la caiguda del govern Bayrou. La incapacitat d’aprovar els pressupostos del 2026, la perspectiva de disturbis amb el moviment "Bloqueu-ho tot" del 10 de setembre i les creixents tensions als mercats financers amenacen amb una tardor calenta, una més, als francesos.

I el malestar francès té components similars a tota l’Europa occidental. Un d’ells, és l’eficiència i la grandària de l’estat que es correlaciona amb el creixement dels dèficits i del deute. En aquest sentit, trobem com a mínim tres posicions perfilades: la de l’extrema esquerra de Mélenchon, que molts cops conflueix amb l’extrema dreta de Le Pen, la de la dreta ultraliberal i la del centreesquerra més moderat, on considero que se situa un intel·lectual a qui admiro com Jacques Attali.

Mélenchon té raó quan constata que els pitjors proveïdors de deute públic han estat els successius governs liberals. I que el pagament del deute és el pretext perfecte per desmantellar l'estat, els seus serveis públics i les seves proteccions socials. Després de la crisi del 2008, els governs van utilitzar la narrativa del deute fins al límit. Nicolas Sarkozy, François Hollande i Emmanuel Macron la van utilitzar per justificar l'augment de l'edat de jubilació, el tancament de llits d'hospital i classes escolars, i la retallada de les ajudes a l'habitatge. Va arribar la pandèmia i tots els liberals van esdevenir intervencionistes a l’hora de salvar les empreses.  Sense aquesta intervenció, tot el sector privat s'hauria col·lapsat. La despesa pública va mantenir viu el capitalisme.

Per això, Mélenchon proposa la cancel·lació del deute públic en mans del Banc Central Europeu. El deute generat pels diners abocats pel Banc Central Europeu ha alimentat essencialment les bombolles financeres i immobiliàries. Aquest deute és molt més perillós per a l'economia. És aquest deute el que empeny les multinacionals a la desinversió productiva. Representa l'única amenaça real de crisi. Pel líder de LFI, hem d'aprofitar l'oportunitat històrica resultant dels rescats realitzats pel BCE en l'última dècada. Això ens dona una oportunitat històrica. El nostre banquer central pot reconèixer que el deute que té a les seves arques mai es retornarà, que els estats ja no necessitaran recórrer als mercats financers per refinançar-lo. Pot utilitzar la seva capacitat de crear diners per finançar els estats.

Els ultraliberals responen a l’extrema esquerra que la realitat és molt menys romàntica. Van ser governs i parlaments que durant 50 anys  van votar una despesa deficitària sistemàtica; no van ser els creditors (bancs, fons d'inversió, companyies d'assegurances). No van ser els fons de pensions estrangers, BlackRock o el BCE els que van inflar el deute públic fins al 114% del PIB. El deute és de l'estat francès, i són els francesos qui l'hauran de retornar. Retreuen a  Mélenchon que troni contra els inversors estrangers, però que el resultat serà el mateix: els contribuents pagaran en forma d'impostos, aranzels i inflació addicionals. Els diners màgics no existeixen, ni tan sols al país dels “insoumis”. A més, li recriminen que sigui tan audaç de demanar als creditors que siguin "cauts" amb els francesos, com si es pogués amenaçar els prestadors mentre se’ls demana que continuïn prestant.

Finalment, prenguem nota de l’opinió de Jacques Attali, per a mi, la més ponderada. Quan es planteja qui pagarà el deute públic, el primer que fa és qüestionar el criteri per avaluar el deute públic. Diu que comparar-lo amb el PIB és tan absurd com comparar el deute d'un ajuntament amb els ingressos totals de tots els residents de la ciutat; mentre que, com passa amb una llar, cal comparar-lo amb el pressupost de la ciutat, determinar si es va utilitzar per a inversions o per pagar despeses corrents, tenir en compte la seva capacitat de reemborsament i identificar els prestataris.

En segon lloc, planteja quatre alternatives per eixugar aquest deute:

1. El creixement, fins i tot acompanyat d'una inflació moderada, és la millor solució: després del 1945, el creixement va esborrar en gran mesura el deute de guerra.
2. El reemborsament, ja sigui voluntari o forçat, per part dels contribuents, requereix "austeritat". Significa això que les llars paguin pel que hem distribuït generosament a les empreses i destruir qualsevol perspectiva de creixement i debilitar l'economia de la vida.
3. El saqueig dels prestadors amb la cancel·lació dels deutes públics. Fórmula emprada en països en desenvolupament però impossible en països desenvolupats on bona part dels prestadors són ciutadans nacionals.
4. L’apocalipsi de la guerra o la “sort” d’una pandèmia que forci un estat d’emergència, més impostos i menys despesa. Amb un impacte social indescriptible.

La primera opció, que és la bona, vol un tomb en les polítiques europees que han abandonat indústria i tecnologia a mans americanes i xineses, vol superar els corporativismes burocràtics d’àmbits de l’estat inútils i de segments de baixa productivitat com els serveis o el turisme de massa. I si els polítics no s’atreveixen a això les altres tres opcions són encara menys populars. Per això, condicionats per votants segmentats, per la diversitat de partits situats en el tacticisme immediat, els governs traslladen la responsabilitat als bancs centrals. Pilota endavant: imprimir diners i comprar bons corporatius, préstecs immobiliaris i aviat, bons del govern local.

Estic d’acord amb Attali que quan els polítics abandonen tot el coratge i transfereixen la seva responsabilitat als bancs centrals, és a dir, a la impremta, la democràcia es veu amenaçada. La idea és que el Banc central mai farà fallida. Hi ha un però: el BCE serà sostenible si la Unió Europea esdevé una entitat política, democràtica i estable i previsible. I per ara, aquesta Europa ajupida davant de Trump, acollonida amb la Xina, absent d’Àfrica i empantanada a Palestina i Ucraïna, no dona gaire confiança.

O sigui que allò del poeta que "m’agradaria anar nord enllà", bàsicament es podria mantenir, si més no, per accedir a debats més substanciosos que els que ens embafen per aquí.