Aquestes setmanes hem vist diverses declaracions al voltant de la “Catalunya dels 10 milions”. Si bé el rerefons que motiva el Govern de la Generalitat de Catalunya no és gaire més que fer veure que té un horitzó o projecte pel país, el resultat del qual serà ampliar l'aeroport del Prat i poc més, la crítica central que han desplegat alguns sectors d'esquerres resulta, com a mínim, sorprenent.

Bona part de l’enfocament d’aquesta crítica obvia un fet cabdal i és que amb l’actual sistema, siguem els que siguem, és impossible millorar les condicions de vida de la població i erradicar les principals desigualtats estructurals que patim. Les crítiques assumeixen el marc de debat del creixement demogràfic plantejat pel Govern de la Generalitat i, tot i la voluntat d’abordar el debat des de l’oposició política d’esquerres, es cau en el parany quantitatiu que no fa més que delimitar qui té dret i qui no, per a qui és legítim o per a qui no, “arribar a Catalunya”. Més enllà d’això, s’assumeix un marc autonòmic de ple, obviant la realitat territorial i econòmica dels Països Catalans a la riba esquerra del Mediterrani i del seu enclavament global.

Per tant, la crítica principal és al fet mateix que creixi la població; és a dir, a l’arribada d’immigració. En un context en què el sentit comú i la conversa pública s’han tornat més reaccionàries, aquest marc o enfocament ens pot fer relliscar a l’hora de plantejar una proposta política. Aquesta, per tant, tindrà a veure necessàriament amb un objectiu implícit: que no vingui més gent. És cert que es podria argumentar que el país no ho pot sostenir, o que més gent vivint-hi dificulta que tothom pugui viure amb bones condicions, però s’obvia que el motiu de tenir males condicions de vida no té tant a veure amb si som més o menys: és que la societat està ordenada segons el benefici capitalista, i no pel progrés o la prosperitat col·lectius.

Això, al meu parer, és un enfocament erroni per dues qüestions. En primer lloc, perquè per a nosaltres allò a abordar no té tant a veure amb els moviments migratoris globals, ja que no és una qüestió que es pugui ni tan sols canviar des d’una política nacional –ni tampoc regional–, i a més a més no és la causa principal de la situació que vivim. El que nosaltres no volem és que alguns s’enriqueixin d’aquesta situació mentre la majoria malvivim, el territori es destrueix i ens converteixen en un parc temàtic turístic, una macrogranja o una zona de sacrifici. Aquesta és la qüestió a criticar i a solucionar.

Per tant, el problema és que amb les actuals polítiques subordinades a l’economia de mercat globalitzada, siguem els milions que siguem, el país no està dissenyat per satisfer les nostres necessitats ni garantir-nos els drets bàsics. No ho ha estat mai, ni quan s'apel·lava a la Catalunya dels 7 milions, ni dels 8. El capitalisme sempre necessita excloure i desvaloritzar el treball d’una part de la població independentment de la quantitat de treballadores, ja que forma part del seu propi funcionament.

En segon lloc, el projecte nacional que defensem, que construïm i pel qual lluitem és el del conjunt dels Països Catalans, i si bé hem d’abordar la qüestió de les migracions a escala internacional, la nostra proposta ha de disputar com ho volem entomar al nostre país, que va molt més enllà de les fronteres autonòmiques i estatals imposades pels estats espanyol i francès. Tot i que això pot tenir moments de disputa en l’àmbit institucional, sigui aquest municipal, territorial, autonòmic o nacional, el nostre projecte ha de ser per a tot el país.

A continuació intento desenvolupar, breument, quatre idees que crec que són especialment importants per construir un projecte de país emancipador.

1. El creixement poblacional és inevitable ara mateix

És inevitable una Catalunya de 10 milions o uns Països Catalans de, per exemple, 18 milions. Aquells que de vegades propugnen el realisme bé haurien de saber-ho, si amb això ens referim a saber llegir la realitat. El debat important dels nostres temps és com abordem aquesta situació, quines polítiques farem per donar resposta als desplaçaments continuats que es donen i, sense cap mena de dubte, es continuaran donant: ho farem des dels principis socialistes o des d'una perspectiva restrictiva amb una identitat reclosa i tancada?

Aquest creixement és inevitable perquè no es basa en unes determinades condicions laborals d’un país en concret. Es basa en un capitalisme global que ha desfet i monopolitzat mitjans de supervivència econòmica al Sud Global, que ha espoliat territoris i que ha destruït ecosistemes fins al punt que la gent es veu forçada a migrar dins dels seus països cap a altres zones o bé a marxar dels seus països per buscar formes de sobreviure i tirar endavant. Aquests desplaçaments probablement aniran augmentant a mesura que s’agreugin les conseqüències del canvi climàtic, que farà que zones on fins ara es podia viure quedin inutilitzables per a la vida humana (temperatures, impossibilitat de produir aliments, desastres naturals…). A més a més, la dinàmica capitalista de la geopolítica imperialista portarà a un augment de conflictes bèl·lics que comportaran nous desplaçaments de població per refugiar-se’n.

La situació geogràfica dels Països Catalans, així com l’herència colonial del Regne d’Espanya i de l’estat francès, fan que no hi hagi lloc a dubtes que moltes persones que es veuen forçades a marxar triïn el nostre país com a destí on poder trobar un futur digne per a elles i les seves famílies. A banda d’això, la costa mediterrània que tant caracteritza i defineix els territoris dels Països Catalans ha sigut orientada històricament a la demanda del turisme estranger, fet que en condiciona el seu paper a l’Europa continental i, en part, al món.

L’esquerra hem d’entendre aquesta realitat perquè la disputa que tenim al davant és què volem que passi amb això, però no només amb la gent que vingui. És a dir, la pregunta és: quines són les bases amb les que entomarem un món de profundes desigualtats, crisi climàtica, limitació de recursos i guerres en augment, independentment dels dies que faci que algú es trobi a la nostra terra, el seu color de pell o la seva llengua materna? Dit d’altra manera: què fem les treballadores davant del sistema que ens ha portat a viure en la misèria a la gran majoria de població al món? Què fem des dels Països Catalans per revertir aquesta desigualtat i precarietat creixent? Què fem per construir un projecte nacional per la nostra terra de la mà del conjunt de la classe treballadora del nostre país?

2. El parany de l’extrema dreta i el realisme capitalista

Com deia, no és el mateix ser realista en el sentit d’atendre la realitat, i no pas analitzar el món des d’una òptica idealista, que pensar la política des d’allò possible ara mateix. “Allò possible ara mateix”, és a dir, allò possible dins del capitalisme, ofega qualsevol proposta política alternativa com la que defensem. Perquè ara mateix anem a reacció i a contracorrent. I no pas per l’extrema dreta, sinó ja d’abans, en el moment que el capitalisme expandeix el seu domini sense aturador, i només som capaces de frenar més o menys alguns dels seus cops, sense massa capacitat d’avançar o guanyar-li espai.

També es fa servir la crida al realisme per justificar algunes tendències discursives que parteixen de l’anàlisi de la dretanització de la societat i, per tant, ens criden a parlar “d’allò que a la gent li importa”. Allò que pensem que importa a la gent –sovint segons tuiter o converses amb entorns molt delimitats –és que hi ha massa immigrants. Tot i que totes les enquestes confirmin un cop i un altre que hi ha una percepció molt més elevada de persones migrades de la que realment hi ha, i que aquesta percepció depèn sobretot de l’afinitat política. Ser realistes, al seu entendre, és poder donar resposta a aquestes pors en concret, en comptes de desmuntar-les a partir d’un projecte alternatiu que situa els problemes – i, per tant, les solucions – allà on toca.

És a dir, assumir els marcs de debat del cicle reaccionari, i els desitjos antisocials d’una part de la població que tendeix a pensar que el problema és que sobra gent pobra (que ens roba els recursos, els ajuts, el treball, i que mai no són blancs i europeus) no és qüestió de ser realista. Fer-ho és una decisió política que opta per apropar-se a aquests marcs –tot i que pugui ser amb la millor intenció de desmuntar-los– i a més a més ho fa més aviat desafortunadament. Les idees de l’extrema dreta, al nostre entendre, no es disputen des dels seus marcs, sinó situant marcs propis de l’esquerra revolucionària.

Allò realista, allò que respon a la realitat de la nostra classe i del nostre país, és disputar com abordem les diferents contradiccions i crisis provocades pel model capitalista depredador, com combatem el centralisme i servilisme dels estats contraris a un model democràtic de planificació i control comú de recursos, com imaginem el model econòmic que doni resposta a totes les persones del nostre país. Hi portin tota la vida o hi portin deu dies. Siguem els que siguem.

Per exemple, la nostra alternativa política sobre aquesta qüestió ha de cuidar que no es doni a entendre que hem de millorar les condicions laborals perquè així no vindran més persones que veuen com la seva força de treball és devaluada. Encara que no ho pretenguem, això pot dur a raonaments que ens fan pensar que podem evitar –i que hem de desitjar evitar– el creixement demogràfic. Un plantejament equivocat i un parany, ja que de forma més o menys explícita del que s’acaba parlant és del creixement que ve pels moviments migratoris, pels nouvinguts. En un debat sobre demografia en aquest termes mai s’analitzarà críticament, per exemple, el paper dels nòmades digitals o dels “expats” i com aquests alteren el mercat immobiliari o veurem com s’enarboren de forma contradictòria propostes per l’augment de la natalitat de la població local o autòctona -si és que és possible traçar un perímetre que la defineixi. Això pot dur a defensar els drets de les treballadores no pas perquè els defensem contra l’explotació, sinó perquè així evitarem la “desnacionalització” d’una part del país. No crec que sigui així com volem convèncer de mesures socialistes.

Nosaltres no volem evitar que arribi més gent, la nostra aspiració és que tothom, vingui d’on vingui, visqui allà on visqui i tingui el color de pell que tingui, visqui bé. I que tothom que arriba s’identifiqui amb el projecte nacional dels Països Catalans. Perquè la nostra nació no és ètnica ni essencial, és una nació de resistència i combat contra el poder. No és una idealització d’un passat inexistent; és una invitació a imaginar un futur en llibertat.

Perquè la crua realitat és que només es pot evitar aquest creixement demogràfic amb polítiques frontereres i racistes més dures que les que hi ha actualment. Expulsions com les que s’estan produint als EUA, repressió i discriminació com són els CIE o la Llei d’Estrangeria, com les persecucions i assassinats policials per perfil racial, com els de Trajal o el d’en Nahel. Fomentar el desig que la nostra nació sigui una foto fixa és molt poc realista i s’emmarca en el marc discursiu del cicle reaccionari.

En resum, per molt que es faci un posicionament explícit contra l’extrema dreta, l’assumpció que el creixement poblacional del país és un problema en sí mateix, i que la solució és millorar les condicions laborals d’explotació perquè no vinguin a ser explotats aquí, cau en una tendència proteccionista-nacional pròpia del cicle polític que s’està configurant arreu del món. Tanquem fronteres i millorem el país, o millorem el país per al conjunt de gent que hi viu i, també, que hi viurà?

La manca de projecte propi és la que duu a assumir que s’ha de debatre sobre el que parlen els altres, per no quedar fora i per apel·lar un sentit comú influït per aquests marcs de debat promoguts pels partits i els mitjans de comunicació. Però no hi ha cap discurs polític, per molt original o efectista que sigui, que pugui, en un moment com aquest, desmuntar la dretanització social. Quan hem frenat aquestes idees ha estat quan el sindicalisme d’habitatge ha tret centenars de milers de persones als carrers per defensar drets col·lectius, quan hem omplert el país de solidaritat amb Palestina o quan hem denunciat com el turisme només és un negoci rodó per als quatre de sempre. Allà l’extrema dreta no té res més a fer que alinear-se amb el que ha estat sempre: la baula de seguretat de l’status quo. Llavors podem veure la batllessa de Ripoll defensant els hotelers i explotadors de sempre, fent el turista en un debat que no sap ni per on agafar. Recordem que, precisament, en el cicle polític anterior, que qüestionava l’ordre econòmic establert i les lògiques d’explotació a tots nivells, la centralitat política en relació a les migracions se situava en aquell “volem acollir” que va omplir la capital catalana o en la crítica frontal i la demanda de tancament dels CIE. Llavors, teníem un projecte de país per al conjunt de la classe treballadora, vingués d’on vingués i fóssim les que fóssim.

Per tant, assumir el marc de debat de l’extrema dreta no és només un error de principis, sinó també un greu error estratègic per bastir un nou cicle polític on recuperem la iniciativa política des de l’esquerra.

3. El poble treballador català

Hi ha un problema fonamental en promoure, encara que no sigui molt conscientment, el desig d’aturar l’arribada d’immigrants als Països Catalans, que és la separació que s’aprofundeix entre catalans de dret i immigrants. L’extrema dreta catalana, amb els seus vasos comunicants amb l’extrema dreta espanyola, s’està encarregant de fomentar la pulsió reaccionària de qui no vol veure empitjorada la seva posició de classe, i està disposat a confiar que si trepitja el de sota la podrà, com a mínim, sostenir.

Perquè després de defensar que no volem que la població augmenti, com treballem perquè no s’aprofundeixi una escletxa amb la gent que, tot i així, arribarà? Com distingim qui ha arribat quan encara “ho toleràvem” i qui no? Altre cop, el parany de l’actual debat demogràfic amaga una qüestió de legitimitats: qui és d’aquí i qui d’allà? Qui pot formar part del nosaltres nacional i qui no i, sobretot, per què? No serà, de nou, una idea que aprofundeix en el rebuig de les persones que llegim com a forànies, és a dir, les no-blanques o no-occidentals? Quin impacte té això enmig d’una onada reaccionària internacional que té en les postures xenòfobes una de les seves expressions més fortes? Hauriem d’estar més preocupats per construir un concepte inclusiu i nacional de classe i poble treballador català que no en delimitar-ne o segmentar i segregar-ne les parts.

És un greu error situar aquesta idea, perquè mai no construirem una nació alliberadora des de la separació ètnica -que és on acaben avui dia la majoria de debats sobre demografia i migracions- de qui la conforma. La disputa no és entre la gent d’aquí i la que ve de fora –i ni tan sols és tan fàcil dibuixar la línia que ho separa, amb una població que vivim creuades per migracions en les nostres històries familiars– sinó amb el capital i amb els estats que en defensen els interessos, a la contra dels interessos populars de la majoria de gent que conforma el nostre país.

Qui és la gent que conforma el nostre país? El subjecte d’emancipació dels Països Catalans, el Poble Treballador Català, que és autòcton i migrat i totes dues alhora. És blanc, afrodescendent i àrab o llatinoamericà. Parla més de 300 llengües alhora que parla català. I, sobretot, no és fixe. Es construeix de forma dinàmica, a partir de les lluites col·lectives. De la lluita per un salari mínim arreu dels Països Catalans que té per objectiu que el conjunt d’aquest Poble Treballador Català visqui millor, i que qui arribi al nostre país també el pugui cobrar igual perquè tingui papers, i no pas que això faci que deixin de venir més persones. El subjecte català es conforma tant a partir de la lluita contra els abusos racistes policials, com en la defensa de la llengua contra les agressions lingüístiques al català. De la lluita pel feminisme i per la defensa del territori. De la defensa de les nostres cases. El Poble Treballador Català és fruit de la lluita per un objectiu d’emancipació i no pas, en cap cas, per un objectiu d’exclusió o tancament.

4. Els Països Catalans són la nostra proposta de país

La segona qüestió a destacar, com dèiem, és que s’ha assumit un marc mental estatal del nostre projecte nacional. Per a nosaltres, parlar del nostre país és parlar de Països Catalans. Per tant, al nostre entendre la proposta de país ha de ser per a tot el país, i no d’una part d’aquest.

Si assumim que la via d’alliberament del nostre territori és l’articulació política del conjunt dels Països Catalans, no podem articular una proposta sobre l’augment de migració –si és que això fos el que hem d’abordar, que pensem que no és el tema més important a discutir– des d’una perspectiva regional, ja que és una qüestió de país.

Així doncs, a rebuf dels argumentaris de l’Illa, igual que quan es vol parlar de les preocupacions reaccionàries d’una part de la població, s’acaba per assumir el marc de debat del PSC i de l’estat espanyol.

Aquesta qüestió, a més a més, no es dirà mai des de la renúncia explícita al projecte nacional, cosa que pensem que aclariria els termes del debat. Segurament, al meu parer, perquè no és ni tan sols sovint una decisió conscient. La qüestió és que en el marc dels debats electorals, quan parlem de polítiques concretes en administracions concretes, aquestes poden tenir un sentit de forma fragmentada (sigui una disputa per fer caure un president autonòmic, o bé una política municipal). Per exemple, la disputa de la Llei Catalana de Lloguers o la protecció de l’ús del català als ajuntaments nord-catalans tenen un sentit, i s’emmarquen en un territori concret.

Ara bé, si la teva perspectiva és cada cop més electoralista, la teva proposta política al complet acaba veient-se influïda pels marcs autonòmics i estatals que marquen les administracions on fem la batalla institucional. És a dir, dividir el país en relació a les disputes electorals, vinculades als canvis legislatius, beu d’una tendència a situar la disputa en termes electorals i el projecte en un camí més aviat electoralista.

D’aquesta forma, una proposta nacional com és la postura respecte el creixement de població, o respecte la migració, acaba veient-se esquarterada per les capacitats electorals o les ganes de no quedar fora de la disputa electoral que sigui. Aquesta hauria de ser una proposta nacional, i es veuria traslladada a la disputa institucional en diferents àmbits territorials (fos la lluita pels papers per a totes, pel dret al padró, pel tancament dels CIE, o el debat amb el polític autonòmic de torn, etc.). Però sempre l'anunciació de la nostra postura, i més quan ni tan sols es produeix en un escenari institucional delimitat, seria nacional.

5. L’objectiu no és frenar la migració, sinó viure bé i amb dignitat

Hi haurà qui pot titllar d’idealista una proposta política que advoca per la defensa de les condicions de vida del conjunt de la humanitat. Que ens dirà naïfs, o wokes, a qui no pensem contraposar els nostres drets nacionals al dret a viure bé de qualsevol persona del món. A qui no pensem moure’ns de defensar que allò més català que es pot fer és lluitar contra els estats espanyols i francès, i no el color de pell o els cognoms que duguis, que mai no són mèrit de ningú.

No caurem en aquest parany, no assumirem la competició a la qual ens vol abocar, un cop més, el capitalisme. No defensarem la nostra nació a costa d’altres persones treballadores. Ho farem a costa i a la contra dels interessos d’aquells que ens exploten a nosaltres i a tantes altres treballadores arreu del món. Ho farem a la contra dels estats que neguen els nostres drets nacionals, també, en el moment que neguen els drets de ciutadania a tantíssimes persones que viuen al nostre país.

La migració nodrirà el nostre projecte de resistència i lluita contra els estats espanyols i francès. I si ha de marxar algú, que marxi qui destrueix el territori, qui evadeix impostos, qui viu de les rendes de la gent treballadora, qui no paga la seguretat social de les treballadores de les que s’aprofita per la indefensió de no tenir papers. Nosaltres ens conformem amb que els sigui impossible de fer-ho, perquè no volem enviar el problema a ningú altre, però sobretot tenim clar qui és l’enemic a assenyalar i qui ens sobra als Països Catalans.

Al capdavall, podem pensar que una política socialista internacional portaria a reduir les migracions, ja que un món dissenyat col·lectivament per a satisfer les necessitats de la població evitaria els desplaçaments econòmics, climàtics o per persecucions o guerres. Però això no seria la victòria. La victòria seria que la gent pogués decidir lliurement si vol viure on ha nascut o no. Si decideix marxar i després tornar o no. Si decideix quedar-se al seu poble o al seu barri o no. Seria que no es trenquessin els vincles socials i comunitaris a causa d’una política capitalista criminal.

Això no ho podrem guanyar només des dels Països Catalans, però ho hem de guanyar també des dels Països Catalans. I per guanyar-ho primer cal defensar-ho. Defensar què? La igualtat de totes les persones, el dret a migrar amb condicions dignes per a fer-ho, defensar el dret i les condicions dignes per a quedar-te a la teva terra, acabar amb les desigualtats entre nacions fruit del capitalisme internacional. No contraposar mai la nostra plenitud nacional als drets de cap persona en el món, i recuperar la nostra sobirania nacional com a Països Catalans per no tancar la porta mai a ningú a lluitar amb nosaltres per aquest món que defensem.