El nou curs polític farà del tot evident el canvi de cicle polític a Catalunya. Ja va ser perfectament visible amb el resultat de les darreres eleccions al Parlament. I no només per la pèrdua de la majoria independentista. També per la consolidació de l’extrema dreta espanyolista i catalanista i la renovada centralitat política del PSC. El nou cicle polític no significa que Catalunya hagi “tornat a la normalitat”. Encara que només sigui perquè no hi haurà normalitat mentre no es tanqui definitivament la carpeta de la repressió. És a dir, fins que l’aplicació de la llei d'amnistia no sigui realment efectiva a tots els efectes. Però no només.
La normalitat democràtica també requereix que la ciutadania de Catalunya pugui decidir lliurement sobre la sobirania nacional. Al cap i a la fi, la “normalitat democràtica” es va trencar amb la sentència del TC del 2010. Pel fons i per la forma, aquella sentència va significar el trencament del pacte constitucional a Catalunya. I, com és perfectament sabut, Catalunya és avui l’única comunitat autònoma que es governa amb un estatut imposat; un estatut que no ha estat ratificat pel poble. L’estatut prèviament retallat que el poble ja va votar sense gran entusiasme va ser escapçat per un TC políticament manipulat.
La realitat és tossuda. Mentre la societat catalana no pugui decidir lliurement el seu estatus polític no tindrà sentit parlar de “normalitat democràtica”. Vist d’aquesta manera, resulta incomprensible que el catalanisme sobiranista no apostés amb determinació i de manera decidida per l’Acord de Claredat proposat pel president Aragonès. Vist amb perspectiva, aquella va ser la darrera oportunitat que l’independentisme va tenir de liderar políticament el país. Avui les coordenades ja són molt diferents i les prioritats polítiques també.
Avui la identitat de projecte catalana està amenaçada des de diversos fronts: de l’emergència lingüística a l’emergència climàtica passant pels danys estructurals de l’ascensor social que fins fa 10 o 15 anys havia garantit un cert grau de cohesió social. Com donar un nou impuls al projecte cívic i polític català? Els ingredients de la recepta no són substancialment diferents de fa 50 o 100 anys: més cohesió social, més democràcia i més sobirania. El que canvia en cada moment de la història és la forma d’entendre i aplicar la recepta.
Ara mateix la situació internacional i l’evolució de la societat catalana dels darrers 20 anys marquen les prioritats de manera prou clara. Expressat en termes pujolistes, cal “fer país”. Fer país amb més coneixement i determinació que mai. Com? Apostant per la llengua, la cultura i les polítiques socials i democràtiques inclusives. L’antítesi d’aquest projecte radicalment democràtic és l’extrema dreta local i global. Tant se val que es presenti com a internacionalista, espanyolista o catalanista. El triomf local de les tesis de l’extrema dreta significaria el trencament irreversible de la continuïtat nacional catalana.
Però parlar de més cohesió social, de més democràcia i de més sobirania esdevé un exercici de retòrica políticament estèril si aquests principis no s’expressen a partir de la formulació d’un model social. És a dir, quina mena de democràcia? Quin model econòmic? Quina concepció de la cultura? Per altra banda, aquest model social només esdevindrà hegemònic si compleix tres condicions. Ha de ser innovador, inclusiu i entenedor. Un equilibri no sempre fàcil: ha de tenir ambició transformadora amb vocació majoritària, no sectàriament avantguardista. I encara queda una quarta condició: no serà del tot assolible sense el lliure exercici del dret a l’autodeterminació.
Cal fer país per assolir les llibertats nacionals. I ens calen les llibertats nacionals per acabar de donar forma a un projecte socialment avançat i culturalment emancipador.