A aquestes alçades de la pel·lícula, ha quedat prou clar que la reacció del govern israelià als atacs terroristes de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 ha acabat resultant un curs acadèmic accelerat -i salvatge- de com perdre la raó. Sense entrar en disquisicions històriques, territorials, religioses i morals -els conflictes que tenen arrels pràcticament bíbliques no tenen una solució senzilla-, una reacció agressiva contra els crims de fa dos anys era esperable per part de Benjamin Netanyahu. Formava part del paisatge, tenia una lògica fins i tot des de la protecció -la guerra té normes diferents a les de la pau-, però el que està passant últimament ja no té res a veure amb la resposta a Hamàs. 

Perquè una cosa és atendre de manera proporcional una agressió, inclosa la gestió dels ostatges, i una de molt diferent és aprofitar el context per procedir a la demolició de la Franja de Gaza. L'estat d'Israel té tota la legitimitat del món per existir -només es pot negar des del fanatisme, o des d'una percepció alterada de la realitat-, i és deshonest equiparar-lo a les accions que promou un govern com el de Netanyahu, encegat per una progressiva radicalització interna i protegit per uns Estats Units comandats per un president que pensa més en la gestió immobiliària de les restes de Gaza que no pas en resoldre la crisi. Ara bé: la desigualtat entre bàndols obliga a decisions dràstiques. 

Són les coordenades que té al cap Pedro Sánchez quan anuncia mesures com les d'aquest dilluns: embargament d'armes i veto als avions i vaixells que es dirigeixin a Israel per proveir l'exèrcit hebreu. Si el raonament que fa el president del govern espanyol per justificar-ho prové d'una convicció, per què ha trigat tant en materialitzar-se? Què ha passat des del mes de setembre que no hagi passat des de l'arrencada del 2025? És la pressió de Sumar, que ha fet efecte, o és qüestió de mostrar iniciativa en un àmbit, l'internacional, que és dels pocs que no aixequen controvèrsia polaritzadora quan s'analitza la presidència de Sánchez? O són tots aquests elements a la vegada? 

Probablement el paquet de nou mesures presentat per Sánchez no tindrà un efecte decisiu a l'hora d'aturar el conflicte, però suposa trencar amb la desídia que sembla imperar a la Unió Europea (UE) en tot allò que té a veure amb plantar cara a Israel. La Comissió Europea, per exemple, ha deixat clar aquest dilluns que no és partidària de "fomentar" iniciatives com la Flotilla perquè poden fer "escalar la situació". L'expedició pot tenir alguna mancança -a algun dels seus membres seria millor que els vetessin l'accés a Instagram uns quants dies per evitar caricaturitzar la iniciativa- i no és cap solució immediata, però segur que no suposa un problema. O no hauria de suposar-lo. 

Tot i que, amb un govern israelià com el de Netanyahu, qualsevol excusa és bona per castigar els adversaris, tinguin l'abast que tinguin. Que surti un ministre d'Exteriors a acusar Sánchez d'antisemita no té sentit -minuts abans havia reconegut la legitimitat de l'estat d'Israel-, i que l'acusi de corrupte només s'explica de manera parcial. Que veti l'entrada de Yolanda Díaz i de Sira Rego té bona venda cosmètica, però la vida continuarà igual a Jerusalem sense elles. La solució no la té ningú, i és més probable que vingui de dins que des de fora, però la inacció no és una opció. Encara que les mesures concretes, en aquest cas les de Sánchez, podien haver arribat tard si calia "frenar un genocidi".