El govern d’Illa ha fet 100 dies, i per celebrar-ho el nou president, juntament amb el conseller d’exteriors Jaume Duch han visitat Brussel·les. Sembla que el govern català hi torni a ser ben rebut, ara que els mateixos que abans tancaven portes i ens difamaven ara cobren per reobrir-les. Duch i la nova delegada a Brussel·les, diplomàtica espanyola (literalment), ja s’hi han posat de valent, abans com ara, a major glòria d’Espanya. Metsola, la mateixa que deixa sense representació als 430.000 electors de Junts per Catalunya, rebia ben somrient a Illa. Perquè malgrat que PP i PSOE estiguin a matar a Madrid, mantenir viu Illa és una operació d’estat. Cal enviar un missatge ben clar i ben alt als catalans: ser bon minyó, i per tant un lleial súbdit espanyol, té premi.
Tanmateix, quin és el premi? Una fotografia amb aquest o amb aquell? L’efecte placebo d’intervenir en persona al Comitè de les Regions? Espanya pot oferir a Illa una mica de folklore europeista i en lloc de fer bullying als alts càrrecs catalans hi seurà de costat a les recepcions. Per la resta, no massa res. Els fons europeus continuaran centralitzant-se a Madrid i Catalunya encara no tindrà ni veu ni vot a les decisions de la UE. Perquè una cosa que es van oblidar d’explicar Illa i Duch és que el Comitè de les Regions té exactament zero competències al món real. Ni tan sols hi ha un mecanisme per a presentar esmenes “regionals” a la legislació europea. És un òrgan merament consultiu, útil per a fer contactes i intercanviar bones pràctiques i punts de vista, fins i tot per a fer lobby conjunt amb regions o nacions sense estat afins, però ja està. Ni ara s’hi decideix res al Comitè de les Regions, ni els Estats tenen cap intenció que s’hi decideixi res en el futur. Una eina per a fer veure que les regions i les nacions sense estat tenen alguna cosa a dir, mentre les decisions reals es prenen en l’edifici del costat. Malgrat la propaganda, l’Europa dels Estats no ha marxat mai.
Catalunya no ha tornat a Europa, primer, perquè sempre hi hem estat i segon perquè “tornar a Europa” si fos de veritat voldria dir ser-hi com una nació europea normal, amb un estat amb seient al Consell Europeu i els eurodiputats que ens corresponen, que és el que proposem els independentistes. El què ha passat aquesta setmana és que l’estat espanyol entre agressió i agressió ha permès el govern català poder passejar-se per Brussel·les, sempre i quan, això sí, ho fes com una extremitat espanyola i amb la rojigualda a tots els actes oficials.
En un article recent, apuntava que el debat que tenim a Catalunya també és sobre com volem relacionar-nos amb el món. Que els qui volem tenir veu pròpia, participar de les decisions de la Unió Europea en plena igualtat amb la resta de nacions del continent, som els autèntics europeistes. En canvi, els qui es conformen com Illa i Duch amb ser l'extremitat nord-oriental de la política europea i internacional d’Espanya són, abans de tot, espanyolistes.
Els europeistes catalans volem contribuir financerament a la UE com ho fa Finlàndia, mentre els espanyolistes catalans prefereixen ser espoliats per Madrid a punta de pena de presó i d’això dir-ne solidaritat. Si participar de la UE té un cost de mil milions i escaig anuals per als finlandesos, formar part de l’estat espanyol ens en costa vint mil milions anuals als catalans. Vint cops més.
Finalment, la qüestió de fons és si volem que Catalunya sigui un estat europeu, o una extremitat espanyola. Ser un estat o ser una extremitat. Per moltes photo-opportunity que ens ofereixin, tinc clar quina és la meva tria.