“Catalunya ha d’ajudar a millorar Espanya”. Aquestes paraules de Salvador Illa com a nou president de la Generalitat van aixecar polseguera la setmana passada. No per inesperades, és clar. Ni Illa ni el PSC han amagat mai que la seva política és la d’un regionalisme català que prioritzi el projecte espanyol per sobre del propi. El qui esperi realment que Catalunya pugui assolir un autèntic concert econòmic sota el seu lideratge somia truites o se les inventa per dissimular pactes inconfessables. La solidaritat, sota coacció, és només un espoli.
En la millora d’Espanya, doncs, hi ha tot el projecte polític del PSC i Illa i els fracassos dels catalans segle rere segle i dècada rere dècada, sembla que no els desanimen. Tanmateix, la desfeta en aquesta contesa és inevitable. Primer perquè l’estat espanyol, no és res més que una refundació de Castella sobre la base de les seves conquestes militars. Així ha estat sempre, i els qui tenen el poder a la cort de Madrid no sembla que necessitin ni vulguin cap “millora” que provingui de Catalunya.
El projecte d’Illa és doncs l’estat espanyol, i l'única menció a Europa en l’entrevista és tangencial i econòmica. Té la seva lògica i és la seva tria. Essent Catalunya una comunitat política pròpia amb vida pròpia, una nació, ha de decidir si i en quin projecte polític supranacional volem participar.
Molts dels nostres antecessors, deien que sí, i que aquest projecte s’anomenava estat espanyol. Plurinacional. Federal. Respectuós amb l’autonomia catalana. Però espanyol. Era una tria lògica i en certa manera pragmàtica tant al segle XIX com fins a la fi de la primera guerra mundial. El viu record del 1714, l’ocupació continuada del país i un món organitzat en estats-imperi en certa manera desaconsellava la via independentista. Particularment pel nostre doble veïnatge amb dos estats centralistes i annexionistes com Espanya i França.
Tanmateix, la primavera de les nacions de 1918-1919, va començar a obrir finestres i no és casualitat que Francesc Macià emprengués clarament la via independentista poc després. La majoria d’estats europeus actuals només van recuperar la seva sobirania fa 100 anys, alguns fa només unes dècades. La tendència no és a tenir menys estats, sinó més, com a conseqüència lògica d’una democratització creixent.
El desastre absolut de la Segona Guerra Mundial i la creació de la Unió Europea, primer com a Comunitat Econòmica, i després política va acabar de canviar el panorama. Des de llavors existeix un projecte supranacional alternatiu a l’espanyol: el projecte europeu. Segurament per això, els presidents Pujol i Maragall, que no eren independentistes van apostar des del principi per la creació d’instruments que permetessin la participació directa de Catalunya en les institucions europees i la reforma d’aquestes. El Comitè de les Regions (com la idea de les Euro-Regions) es pot considerar en aquest sentit, una creació d’impuls català. Tanmateix, tres dècades després, aquesta via ha fracassat i aquell instrument és absolutament ignorat en la vida diària de les institucions i els seus posicionaments no tenen força legal. Formar part de l’estat espanyol és un camí infèrtil per tenir un pes important en la política europea.
A la vista del fracàs de la via regionalista europea, dels enganys, l’espoli i el menyspreu continuat per part de Madrid, de la duríssima sentència del 2010 contra l’Estatut votat i que gràcies a l’existència de la Unió Europea l’exercici de la violència per part de l’estat espanyol era molt més difícil, la major part del catalanisme renuncia al projecte supranacional espanyol i aposta per participar directament i sense traves ni intermediaris en el projecte europeu. Com un estat independent més. Volem ser “Un nou estat d’Europa” va ser el clam de l’independentisme en aquella famosa diada del 2012.
El projecte fou ser un nou estat d’Europa, per ser lliures de decidir el nostre futur, sí, per poder preservar la nostra llengua i identitat, també, per ser sobirans, posar fi a l’espoli i poder deixar un país més pròsper a les pròximes generacions, segur. Però també, per poder participar directament, com una nació europea més, en la construcció i direcció de la Unió Europea. Una participació que, formant part de l’estat espanyol, és malauradament marginal, i és que a la taula del bernat europeu, qui no és un estat no hi és comptat. La diferència de pes entre els estats bàltics i la Catalunya autonòmica (malgrat tenir una demografia i economia major que la suma dels tres) és molt aclaridora.
Per tot això, per qui creu en Catalunya com a nació europea, la independència és un objectiu irrenunciable per a poder participar en el projecte europeu amb veu pròpia. En canvi, l’espanyolisme, l’aposta pel projecte espanyol, reclou Catalunya en el marc ibèric (sota el domini demogràfic castellà) i li impedeix alçar el vol i tenir el lloc que li pertoca a Europa.
En la batalla entre l’independentisme i el regionalisme que encarna el govern d’Illa, hi ha doncs una decisió que no és gens menor. El nostre projecte és participar algun dia en la direcció d’Europa o simplement millorar l’estat espanyol? Que les fronteres es decideixen amb les urnes com vam voler fer l’1 d’Octubre o a garrotades i repressió política? Si la segona capa d’allò que som “nosaltres”, de les nostres solidaritats, arriben fins al Bàltic, els Balcans i les Illes Gregues, o s’atura a la frontera amb França i Portugal?
Les paraules d’Illa són importants, perquè una de les discussions que tenim els catalans és quin ha de ser el nostre projecte per participar en l’esdevenir del món. Els regionalistes diuen Espanya (i només de rebot, Europa), l’independentisme diu Europa, sense intermediaris. Des d’un punt de vista català, espanyolisme i europeisme són dos projectes que es bloquegen entre ells, i que només es complementen quan es margina el país de l’equació.
El projecte regional-espanyolista de “millorar Espanya” fracassarà, és clar, perquè el nucli castellà de l’estat espanyol no es deixarà “millorar” així com així, però distreu energies de l’únic projecte europeista que avui té sentit per a Catalunya: esdevenir un nou estat d’Europa.