Aparcada la reivindicació independentista pel govern Illa, avui Catalunya té a la Unió Europea té el pes polític propi d’una regió espanyola. És a dir, pràcticament zero més enllà d’apuntalar les posicions espanyoles. Sí, vam fer el referèndum de l’1-O, sí, som una nació, sí, la nostra llengua és mil·lenària, sí, tothom ens coneix per allò que som (encara que sempre massa poc). Però a la Unió Europea avui hi tenim el mateix poder real, poder dur, que la regió més desconeguda que se’ns passi pel cap. A diferència del què passa a Bèlgica amb Flandes (recordem que són la meitat de la població), l’estat espanyol fa la seva a Europa. I la seva, no és la nostra. Evidentment.
Ho veiem amb l'oficialitat del català a la UE, en la qual tant hem treballat molts, i que ja seria un fet de fa dies si ho veiessin com una prioritat absoluta i no com uns deures que cal fer per obligació. És més urgent salvar Teresa Ribera, és clar. Però d’això també en prenem tots nota.
Els catalans no tenim un seient al Consell Europeu ni un comissari que defensi els nostres interessos, ni els eurodiputats que ens corresponen per població, i ni tan sols els que hem votat, com demostra el veto contra l’escó guanyat per Junts per Catalunya i els seus 430.000 votants. Tot això afecta el futur dels catalans. Ho veiem amb el nostre sector pesquer, en què les noves normes de la Comissió Europea preveuen que només pugui sortir a la mar 28 dies a l’any. Brussel·les sap que a l’estat espanyol la pesca que li importa no és la de les confraries catalanes, més aviat de cabotatge, sinó la de les grans companyies que amb pocs dies al mar en tenen prou. Si desapareix la pesca artesanal catalana, els és força igual. L’estat espanyol ja va votar a favor de posar càmeres obligatòries fins i tot en les barques pesqueres de pocs metres d’eslora, i ara serà connivent amb aquesta nova normativa que de facto condemna a mort el sector pesquer català.
De la mateixa manera que quan Madrid fa seguiment de l’acord de comerç amb Mercosur, només assegura que els interessos dels grans oligopolis espanyols hi tinguin via lliure sense tenir en compte com afecta els pagesos catalans (o valencians) o si això els pot acabar de deixar a la ruïna. És evident que amb un estat català co-negociant un acord així, les prioritats i línies vermelles transmeses a Europa serien força diferents.
I en un pla menys material, mentre escric aquestes línies la bona notícia de la caiguda del règim genocida de Bashar Al-Assad comença a ser acompanyada d’una ofensiva alimentada per Turquia contra les zones de domini kurd a Síria. Erdogan, aprofitarà l'oportunitat per arrasar els kurds si pot i Madrid, aliat seu, callarà. Com si la unitat territorial de Síria fos més important que la pau del poble kurd. Com si el colonialisme àrab i turc fos menys colonial. Un gran contrast amb les preferències pro-kurdes del poble català.
Tenir un estat català independent no ha estat mai un caprici, sinó una necessitat per a defensar els interessos del nostre poble, també a Europa i el món. Interessos que no són prioritaris per a l’estat espanyol. Com demostren el cas de la llengua, la pesca, la pagesia, o el futur del poble kurd, els catalans també volem ser un estat independent perquè volem ser amb plens drets a la Unió Europea, que és allà on es prenen les decisions. I mentre no ho som, necessitem un govern que defensi els drets dels catalans passant del què digui Madrid i fent lobby activament a Brussel·les i arreu, no pas que utilitzi els contactes per fer-se quatre fotos. Rendir vassallatge al poder espanyol com fa contínuament Salvador Illa no porta a la prosperitat del país, sinó a un espoli i ruïna consentits.