Opinió

El centralisme espanyol i el llegat d’Olivares

«Quan algú ens digui que el problema amb el centralisme espanyol és un mal govern, recordeu-li Olivares. El seu infame memorial secret recorda que porten 400 anys amb el mateix programa polític: la nostra assimilació»

Aleix Sarri
23 de desembre de 2024, 00:17
Actualitzat: 0:22h

Fa exactament 400 anys, entre el 23 de desembre 1624 i el dia de Nadal, el Conde Duque de Olivares, primer ministre del rei Felip IV de Castella, estava tancat en el seu despatx a la cort de Madrid. Poc preocupat per les festes, Olivares redactava un document secret, que encara ara quatre segles més tard és d’una importància cabdal per entendre què entendre la naturalesa centralista i castellanista de l’estat espanyol fins al dia d’avui. Feia només tres anys i escaig que el jove rei castellà havia pujat al tron de la monarquia hispànica, però les tensions constitucionals i els problemes econòmics feien evident que no seria un mandat plàcid.

De fet, en aquell precís instant, a finals de desembre de 1624, Olivares tenia fins a tres conflictes constitucionals oberts a Catalunya. Un d’ells perquè Olivares, que tenia molt clar quins eren els seus plans, estava intentant col·locar un jurista castellà, Garcia Pérez de Araziel, com a nou vice-canceller del Consell d’Aragó, anant de nou en contra de les constitucions catalanes que obligaven des de 1422 a què aquesta càrrecs només els poguessin assumir catalans, valencians, aragonesos o mallorquins.

A més, la guerra europea dels trenta anys, iniciada el 1618 a Bohèmia i que havia engolit quasi tot el continent, cada vegada semblava més probable que acabaria afectant també el territori hispànic i els Països Baixos perseveraven en la seva voluntat d’esdevenir independents del control de Madrid. 

Olivares, per preparar la guerra i enfortir la posició castellana tenia un pla: la Unión de Armas. Una política que obligaria als territoris de la corona d’Arargó a participar amb lleves permanents a aportar milers de soldats als propòsits bèl·lics de la monarquia. Olivares pensava extreure 16.000 soldats catalans per tal d’enviar-los als diversos fronts de guerra que la monarquia hispànica tenia oberts. Hi havia un gran problema però.

La raó és que en aquell moment la monarquia hispànica, de la qual formava part Catalunya, era més aviat com una espècie de confederació de regnes i estats que només compartien rei, política exterior i la inquisició. Una confederació dominada de forma immensa per Castella, amb els seus homes, el seu exèrcit i els seus objectius polítics. Però una confederació.

Els estats de la monarquia hispànica no compartien ni lleis, ni govern, ni tan sols aparell judicial. I ja hem vist que les relacions entre la cort de Madrid i les institucions catalanes eren més aviat tenses. Per tot això, Olivares estava tancat al seu despatx, barrinant com augmentar el poder de la cort castellana per sobre de tots els regnes, estats i principats que conformaven la corona. 

Finalment, el dia de Nadal de 1624, el conde duque de Olivares va acabar de redactar un memoràndum secret per Felip IV que pensava posar fi al problema i que ha passat a la història del nostre país (i del seu). Per començar, apostava per l’assimilació de les classes dirigents dels territoris de la Corona d’Aragó a través de l’atorgament de càrrecs i dels matrimonis mixtos amb les elits castellanes. Això, de fet, és el què ja s’estava fent amb les famílies de l’alta noblesa catalana amb bons resultats per als propòsits castellans. Tanmateix Olivares no s’aturava aquí, i en un passatge infaustament famós proposava: 

“Tenga V.M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente VM en ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si VM lo alcanza, será el Príncipe más poderoso del mundo”.

Efectivament: Olivares proposava el dia de Nadal de l’any 1624, ara fa 400 anys (!!!), anihilar les lleis i institucions catalanes (i de tota la corona d’Aragó i Portugal!) i que tothom fos regit i governat per les lleis de Castella i la seva cort. El primer ministre no volia només obediència política al rei, volia una uniformització total sota la bota castellana que permetés a la cort de Madrid manar sense entrebancs.

Preveient que assolir tal objectiu no seria fàcil per la resistència de les institucions nacionals de cada territori, que no tenien gens de ganes de desaparèixer, Olivares proposava a Felip IV de Castella que si algú plantava cara visités el regne o estat que es volgués sotmetre, acompanyat d’un exèrcit i així “hacer que se ocasione algún tumulto grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad de las de Castilla y de esta manera irlo ejecutando con los otros reinos”.

El text és d’un centralisme i un autoritarisme sensacional. Descarnat, assertiu, propi d’un bully que se sap més fort que aquells a qui vol esquilar nacional i políticament. Per primer cop s’enunciava de forma explícita allò que ha estat de forma quasi permanent l’objectiu de la política castellana i espanyola des de llavors (i des d’abans): la submissió total de la resta de nacions de la península ibèrica al jou de Madrid. Olivares s’avançava 90 anys a Felip V, dos segles als “liberals” del XIX i tres a les dictadures anti-catalanes de Primo de Rivera i Franco.

A més, en la segona part del text, s’avançava el mètode: la generació d’un tumult que justifiqués la conquesta i ocupació militar dels territoris. I així ho va intentar Olivares dos anys després, però no se’n va sortir. En aquest punt, el lector contemporani no podrà evitar sentir que les paraules d’Olivares respecte al “tumulto” li són molt i molt familiars. Quin propòsit si no tenia la ràtzia del 20-S de 2017?

Les declaracions del ministre i portaveu del govern espanyol Iñigo Mendez de Vigo, parlant de “mobilizaciones tumultuarias no deixen cap espai al dubte, i van ser el mòbil per justificar l’aplicació del manual d’Olivares i l’enviament de milers de policies i guàrdies civils espanyols perquè reprimissin la població l’1-O i en cas d’una declaració d’independència efectiva. I evidentment, les “mobilizaciones tumultuarias” de Mendez de Vigo van ser la base per a l’empresonament al cap d’unes setmanes de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i bona part del govern català. Una descripció manipulada dels fets que encaixava perfectament amb la definició de sedició del codi penal espanyol. L’espectre del memorial d’Olivares hi era molt present.

Aquell memorial secret, entregat ara fa exactament 400 anys, era un autèntic pla de conquesta que a més partia de l’assumpció que a Felip IV de Castella li calia “hacerse rey de España”, una frase que amb ulls d’avui és una autèntica confessió i que demostra que això “Espanya” no era res més que un fet geogràfic fins que Felip V va conquerir per les armes l’Aragó, el País Valencià i finalment Catalunya i les Illes Balears. Sap greu pels terraplanistes que creuen que l’estat espanyol va ser fundat pels visigots o pel matrimoni d’Isabel i Ferran, però si “Espanya” existeix com a subjecte polític és perquè les armes de Castella hi van obligar, no per res més.

Se’n va sortir, Olivares? A mitges. Ell va fracassar, i el seu intent de sotmetre el nostre país al jou castellà va ser l’arrel de la proclamació de Catalunya com a república independent (encara que fos relativament breu), així com la de Portugal (aquesta sí exitosa) i la consolidació dels Països Baixos com a estat lluny de les urpes de la cort de Madrid.

Tanmateix, el seu èxit a mitjà termini ha estat total (o gairebé) pel que fa al nostre país. L’any 1714, la conquesta de Catalunya per part de Felip V va acabar amb les institucions catalanes, i malgrat que les vam recuperar breument el 1931 i després el 1977, les lleis castellanes, anomenades espanyoles a partir de 1812 s’han aplicat i imposat a Catalunya com volia Olivares. 

A més, amb la justícia centralitzada des de la derrota de 1714 (com volia Olivares), les lleis genuïnament catalanes són contínuament escapçades o limitades pels tribunals espanyols, que a la vegada tenen poder per perseguir i intimidar tots aquells qui defensen la nostra terra i els seus drets. Fins i tot en el camp fiscal Olivares estaria content, que va fracassar en vida en els seus intents d’augmentar els impostos extrets de Catalunya, però que avui veuria com l’espoli fiscal és una realitat que ja significa l’extracció de 22.000 milions d’euros anuals de Catalunya perquè la cort de Madrid en faci el que vulgui. I quasi el mateix es podria dir del País Valencià i les Illes.

El memorial secret d’Olivares, acabat i entregat ara fa quatre segles no és doncs una efemèride qualsevol, sinó un programa ideològic que propugnava el domini castellà de la península. La realitat és que se’n va sortir, i el llegat d’Olivares és l’estat espanyol actual, construït sobre la força de les armes i la imposició com proposava ell. 

Quan algú ens digui que el problema amb el centralisme espanyol és un mal govern, recordeu-li Olivares. El seu infame memorial secret recorda que porten 400 anys amb el mateix programa polític: la nostra assimilació. La nostra tasca és desfer la seva. Amb l’experiència que tenim i, es miri com es miri, només un estat independent ens farà lliures dels Olivares que poblen i inunden encara ara la cort de Madrid. I això no ho hem d’oblidar mai per difícil que sigui el camí.

Soc llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 vaig passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. He publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i soc coautor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts.

El més llegit