Avui fa 93 anys, el 14 d’abril de 1931, Francesc Macià va proclamar la República catalana com un estat lliure dins d'una confederació de repúbliques ibèriques. Per a alguns, cada cop menys, el moment més important de la nostra història. Per a d’altres, entre els quals m’incloc, un moment de ressorgiment nacional que queda descafeïnat per la molt espanyola segona república i la genocida dictadura franquista.
Macià és un heroi de la nostra història, prou valent per trencar amb la seva carrera a l’exèrcit espanyol i per mantenir la coherència nacionalista durant la dècada dels 10s. Prou imaginatiu per anar a l’exili a internacionalitzar la causa de Catalunya i qüestionar així el règim de Primo de Rivera, i a la vegada prou pragmàtic per parlar fins i tot amb l'URSS si l’objectiu de la independència de Catalunya en podia sortir reforçada. I, sobretot, disposat a pagar el preu de les seves conviccions com va demostrar amb el complot de Prats de Molló i durant el judici a París. Si va ser ell qui va proclamar la República catalana, va ser no només a una gran victòria electoral, sinó també a la seua fortalesa i credibilitat com a nacionalista català.
I, tanmateix, tinc la sensació que fa massa anys que això que n’hem dit memòria històrica posa massa el focus en la Catalunya del 1931 i posterior. Com si la proclamació del 14 d’abril de 1931 fos un bolet, un punt zero. Com si abans d’ella la memòria del catalanisme i el nacionalisme català de finals del XIX i principis del XX sigui de segona categoria. Com si la dictadura de Primo de Rivera no hagués estat un règim feixista i anticatalà. Com si la Segona República espanyola, que també va néixer aquell dia, no hagués perseguit i empresonat el govern Companys, retallat sense contemplacions l’Estatut o anul·lat tant com va poder la Generalitat durant la guerra. Ens pegaven molt menys, sí, però, tanmateix, el maltractament polític i institucional existí. Encara que no fos res comparat amb la brutalitat genocida del règim franquista.
Crec que si es vol ser honest amb la història del nostre país, cal mirar el 14 d’abril del 1931 com una pulsió de llibertat nacional que es repeteix des del gener de 1641 quan Pau Claris va proclamar la República catalana per primer cop i que arriba fins a l’octubre del 2017 i avui. De la mateixa manera que la figura de Macià cal posar-la en context amb la dels qui el van precedir, donant força i credibilitat al catalanisme i nacionalisme català. En aquest sentit, que cada any no es faci un homenatge nacional a Prat de la Riba és per fer-nos-ho mirar tots plegats.
La sensació que fa molt que tinc és que la voluntat de subratllar tant el Macià de la República i tan poc el que va lluitar des de l’exili o des del seu escó, lliga més que res amb la voluntat de generar una èpica de partit. El problema, però, és que posant el 14 d’abril del 1931 al centre de tota la nostra història es corre el risc d’idealitzar erròniament la Segona República espanyola i de posar excessivament el focus en la lluita de dues Espanyes que com deia Negrín, si era per aixafar-nos a nosaltres ja s’hi haguessin posat d’acord.
L’edulcoració de la figura de Macià i l’exaltació a ultrança de la proclamació de 1931 són dues cares de la mateixa moneda. Cal donar una volta a la nostra memòria històrica, la lluita per la llibertat de Catalunya ve de molt més lluny.